Variacions eternes

El pianista islandès Víkingur Ólafsson va fer el seu debut a Barcelona el proppassat 6 de novembre dins la temporada Palau Piano amb una interpretació absolutament estel·lar de les Variacions Goldberg. La culminació de l’obra per a teclat de Bach és un repte majúscul que només intèrprets amb una maduresa personal i interpretativa suficient poden afrontar. Ólafsson va oferir un recital de bellesa en una àmplia gamma de matisos.

Davant d’una de les obres més cèlebres i arquetípiques de la història de la música es fa molt difícil aconseguir-ne una interpretació amb personalitat pròpia, que deixi empremta en l’oïdor. L’enregistrament d’Ólafsson de les Goldberg acaba de veure la llum, i tal com ell mateix explica al llibret de l’àlbum discogràfic, aquest enregistrament és un somni que feia vint-i-cinc anys que tenia. Un quart de segle són molts anys de maduració de l’obra, i el resultat —en directe molt més immediat i vívid que en disc— va ser certament brillant, però sobretot, ple de racons i de matisos, amb un picat just de les notes i una lucidesa diàfana, com si contempléssim el món serenament des de fora.

Ólafsson va crear unes línies musicals flonges, lleugeres, lluminoses i espontànies.

Amb un ús molt moderat del pedal a la primera meitat de variacions i uns picats graciosos i de durada justa, Ólafsson va crear unes línies musicals flonges, lleugeres, lluminoses i espontànies. Va crear la il·lusió d’una interpretació improvisada, com si a cada nota creés alguna cosa nova i inesperada, fent invisible l’estructura arquitectònica de la qual l’obra està dotada.

L’ària inicial va sonar amb notes allargades i diàfanes, amb una simplicitat clarivident i sense cap artifici, com si fos un joc. El seguit de variacions va començar amb la inèrcia de la senzillesa inicial, Ólafsson les va anar desplegant amb molta cura, però alhora amb intensitat, completament entregat a la música. La claredat expositiva va ser la tònica dominant d’una interpretació bella, expressiva i etèria. No va haver-hi canvis bruscos, sinó que les variacions van quedar encadenades amb una gran homogeneïtat estilística. No va haver-hi gaires concessions a les dinàmiques, sinó que amb un so molt mesurat i precís i unes notes que saltironaven, Ólafsson va expressar la matemàtica inherent a la música de Bach.

La seva marca van ser les notes curtes i un so senzill, com si d’alguna manera volgués emular el clavecí de l’època de Bach.

Fins i tot en les variacions de caràcter més ràpid, mitjançant una execució molt polida, vam copsar amb nitidesa cada nota. A la segona meitat de les variacions, i especialment en les dues últimes, Ólafsson es va mostrar molt expansiu i es va produir un contrast important amb el da capo de l’ària, però sense trencar l’harmonia de la interpretació. La seva marca van ser les notes curtes i un so senzill, com si d’alguna manera volgués emular el clavecí de l’època de Bach.

Escoltant la versió de Víkingur Ólafsson es fa difícil de creure que les Variacions Goldberg servissin per fer dormir algú. La delícia estètica i espiritual que suposa aquesta obra magna és infinita. D’altra banda, els vint-i-cinc anys de somni d’Ólafsson han permès que hagi madurat l’obra fins al punt d’oferir-ne una interpretació travessada per una serenitat ultraterrenal que finalment va produir el deliri del públic. L’èxit va ser clamorós, i és que Ólafsson va fer realitat —un cop més— la frase de Beethoven que el compositor no s’hauria de dir Bach (riu en alemany), sinó mar.