Una nit per celebrar el talent

Els participants del cicle El primer Palau són joves músics que debuten al Palau de la Música Catalana, la qual cosa ja és un reconeixement de la seva qualitat. El cicle és, a més, un concurs que en premia els intèrprets més destacats, un suport que els ajudarà a assegurar les primeres passes de les seves carreres. Dimarts passat es van lliurar els premis de l’edició d’enguany; va ser una nit per celebrar el talent. Per una banda, el talent dels guanyadors; preneu nota dels noms: són l’organista Joan Seguí, el Trio Ramales (integrat per Pablo Díaz, violí; Gonçalo Lelis, violoncel i Andrés Navarro, piano), el violinista Bernat Prat i el Duo Vallés Vera (format per Miguel Vallés, saxòfon alt i piano; Elisabeth Vera, piano). Per una altra banda, el talent de la soprano Mercedes Gancedo, guanyadora d’El primer Palau 2017 i la pianista Beatriz Miralles, que van oferir el recital que seguia al lliurament de premis.

Mercedes Gancedo és molt jove, però va construint la seva carrera amb una maduresa admirable, la mateixa maduresa que podem apreciar en les seves interpretacions. Fa un parell d’anys ressenyava el seu recital al LIFE Victoria; d’un dia per l’altre, literalment, havia passat de telonera a titular per cobrir amb valentia una substitució d’última hora. En aquella ocasió la va acompanyar també Beatriz Miralles, i les bones impressions que van deixar totes dues es van confirmar, un cop més, al recital de dimarts.

El primer bloc del recital estava format per vuit cançons que malgrat ser de sis compositors diferents i en diferents llengües mantenien una unitat diguem-ne atmosfèrica. Si aquesta atmosfera, que havia de ser recollida i malenconiosa, no va acabar d’assolir-se no va ser per res que fessin malament la cantant o la pianista sinó pels aplaudiments a deshora del públic. Em sap greu repetir-me tant, però pitjor em saben les contínues interrupcions així que, un cop més: què costaria donar unes pautes al programa de mà per orientar els espectadors no habituals? La diferència en la recepció de la música és realment gran si es manté el silenci entre peces.

A l’escenari, les coses van anar molt bé. Mercedes Gancedo té una veu de timbre molt maco que difícilment sona tensa ni esforçada; ni tan sols s’hi van apreciar a les primeres cançons els lògics nervis que es reflecteixen a la veu de cantants més experimentats. Les tres mélodies de Fauré i Debussy ens van permetre apreciar també la musicalitat i l’elegància de Beatriz Miralles. El moment més exòtic (i un dels més bonics) de la vetllada va ser la cançó Sakura Yokocyo, del compositor Yoshinao Nakada, una peça d’esperit afí a Allerseelen, que la seguia. Potser l’expansió de Zueignung no acabava d’encaixar en el conjunt, però les interrupcions la van afavorir, perquè ho van dissimular; la interpretació que en van fer Gancedo i Miralles va ser lluminosa, com ho van ser els seus somriure en algun moment de la cançó. Després de Strauss, Schumann, i per acabar el bloc, la difícil Kennst du das Land; expressiva la cantant, amb un so molt bell la pianista, que no va desaprofitar la incisiva partitura de Wolf.

A continuació va començar el viatge americà; la resta del programa estava integrat per tres cicles inclosos al primer enregistrament de les dues artistes, Cooking America!. El primer, que tancava la primera part del concert, va ser Cinco canciones negras, de Montsalvatge. Mercedes Gancedo les va cantar amb naturalitat i desimboltura, i l’alegria que es respirava a la sala en acabar només era el pròleg del que vindria a la segona part. Per dir-ho fàcil, la segona part del concert va ser una festa, una celebració juganera de la música de Bernstein. Cantant i pianista van sortir a l’escenari encarnant la petita Barbara, la nena de deu anys que odia la música, però li agrada cantar; si no el coneixeu, correu a escoltar aquest cicle, I hate music, amb cançons tan tendres com divertides i musicalment tan interessants com tot el que feia Bernstein. La interpretació d’aquest cicle i el següent va ser teatralitzada i festiva, sí, però rigorosa, una cosa no treu l’altra; el seu espectacle està rodat i es nota, com es nota la compenetració entre totes dues artistes. La bonne cuisine és un cicle que el compositor va fer a partir de textos d’un receptari de cuina francès molt difós a finals del segle XIX (per a aquesta breu sessió culinària, les intèrprets van mutar en mestresses de casa, mudades i amb davantal); en aquesta ocasió vam sentir la versió anglesa, adaptada pel mateix Bernstein. El concert va acabar amb una sentida interpretació de la Canción del árbol del olvido, de Ginastera.