Un rossinyol mecànic i un ocell de foc

Igor Stravinsky va dedicar un poema simfònic a un rossinyol reial que es va veure reemplaçat per una rèplica mecànica, Le chant du rossignol, i va dedicar, també, un ballet de dansa clàssica a un ocell fantàstic, fet d’or i de flames; L’oiseau de feu. Bé en destaqui el cant o les plomes, en tots dos casos l’ocell salva el protagonista i, un cop salvat, desapareix en llibertat. Amb aquestes obres del compositor rus, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), sota la direcció de Pablo Rus Broseta, emprendrà el vol en el marc del Festival Emergents de L’Auditori. L’acompanyaran dues joves promeses de l’escena internacional: Alim Beisembayev, d’una banda, protagonitzarà la Rapsòdia sobre un tema de Paganini per a piano i orquestra, op. 43 de Serguei Rakhmàninov el divendres 10, i Cristina Cordero, de l’altra, ho farà a Der Schwanendreher per a viola i orquestra de Paul Hindemith el dissabte 11 de febrer. Completarà el repertori Nacht und Trompeten de Hans Abrahamsen, un diàleg entre la música d’ahir, la de la memòria, i la d’avui, la que és present.

Le chant du rossignol és un poema simfònic i una adaptació de la seva òpera anterior Le rossignol, basada en el conte homònim de Hans Christian Andersen. És una obra escrita en dues fases diferents –entremig va compondre, entre d’altres, L’oiseau de feu, que també s’inclou en aquest programa– que, tot i que es va compondre per a interpretar en una sala de concerts, va acabar sent coreografiat i estrenat, conseqüentment, com a ballet. La història de fons narra com un rossinyol cantava amb un gran cromatisme i naturalitat per l’Emperador de Xina, qui n’estava molt satisfet. Però li van regalar un rossinyol mecànic i el cant d’aquest autòmat, curt i encarcarat, va eclipsar el de l’animal original, que va marxar. A causa d’aquesta pèrdua, el governant va emmalaltir i el va venir a visitar la Mort; llavors va aparèixer el rossinyol per la finestra i va convèncer a la Mort per deixar-lo en pau: l’Emperador s’acaba salvant i l’ocell vola, finalment, en llibertat.

L’oiseau de feu, al seu torn, parteix d’un personatge molt present en els contes folklòrics eslaus; es tracta d’un encàrrec dels Ballets Russos que va tenir un gran èxit i va fer arribar el nom de l’autor, també, a Europa. Aquesta figura que brilla sota la llum de la lluna i té unes plomes tan daurades que ceguen la vista, és protagonista de diferents narracions, una de les quals és el El cavallet geperut de Piotr Ierxov, que és la inspiració i llibret de l’obra que ens ocupa. Se’ns presenta un heroi que persegueix aquesta criatura alada; no li vol disparar i, corrent rere seu, arriba fins a l’arbre de les pomes daurades d’un temible semidéu. Allà aconsegueix capturar l’ocell, qui li suplica llibertat a canvi d’una de les seves plomes; l’heroi accepta i la guarda com a talismà, però aleshores apareixen tretze princeses del castell. El protagonista s’amaga i elles juguen amb les pomes d’or, una rodola fins al seu amagatall i la torna a la princesa més bella; d’aquest encontre en neix l’enamorament. Intenten fugir els dos junts, però el semidéu ho intentarà impedir convertint-lo en pedra. Llavors agita a l’aire la ploma de foc i els enemics cauen en un encanteri; l’ocell de foc apareix dalt del cel i la parella el segueix fins la peça clau que derrotarà definitivament el bruixot maligne.

Un altre ocell, en aquest cas un cigne, serà al centre d’un concert que protagonitzarà Cristina Cordero. Aquesta obra de Paul Hindemith inspirada en cançons medievals porta el títol de l’últim moviment, que fa referència, realment, a l’instrument d’un trobador: ara ho veurem. El compositor és conegut per portar tècniques i melodies tradicionals a un context, sovint, dens i dissonant; en el cas d’aquesta obra, els tres moviments estan basats, de diferents maneres, en cançons germàniques tradicionals, que podríem traduir com «Entre la muntanya i la vall profunda», «Creixeu, fulles del petit til·ler» i «Ets el girador [cuiner] del cigne, oi?». El títol fa referència a aquest tercer moviment, el que correspon a una cançó que parla d’un mosso de cuina que fa girar l’ast on hi ha un cigne per rostir-lo o –i establint un paral·lelisme en el gest– a un músic de carrer que fa girar la maneta d’una viola de roda.

El dia abans, Alim Beisembayev haurà interpretat un conjunt de 24 variacions de Serguei Rakhmàninov sobre el tema de l’últim dels Capritxos de Paganini; un conjunt de petits moments que transporten el públic de la ironia més múrria al sentiment més profund. Va compondre la partitura el 1934, en un moment en què feia tres dècades que se’l coneixia arreu, sobretot, pel seu virtuosisme. L’obra consta de tres seccions dividides entre la primera i l’onzena; entre la dotzena i la divuitena; i la resta, i l’última variació d’aquesta segona secció és de les més conegudes ja que ha sigut banda sonora de diferents pel·lícules.

Finalment, el concert haurà començat amb una obra de Hans Abrahamsen; de la mateixa manera que Hindemith dialoga amb cançons medievals i que Rakhmàninov ho fa amb Paganini, el compositor danès presenta una obra que versa sobre la memòria de la música antiga. Si bé és cert que la música d’avui és present i es gesticula, i la del passat és distant i vaga, tenen la mateixa realitat: l’autor materialitza aquesta separació a l’obertura, però al llarg de la peça, la melodia siciliana, el pathos romàntic i el neoclassicisme strawinskinià s’entrellaça amb el minimalisme i el surrealisme dramàtic. Vinculat al moviment de la Nova Simplicitat, aquesta obra del 1981 presenta influències del romanticisme.

Més informació i entrades a la seva pàgina web.