Un ratpenat que no aixeca el vol

En el seu llibre de confessions autobiogràfiques, Marc Minkowski, chef d’orchestre ou centaure (Ed. Séguier, 2022), el director d’orquestra francès (París, 1962) repassa els èxits però també els fracassos de la seva ja dilatada carrera. Un d’aquests darrers foren les polèmiques funcions de de l’opereta de Strauss, Die Fledermaus (El ratpenat), al Festival de Salzburg de 2001, escridassades pel públic cada nit, especialment per la delirant i provocadora posada en escena de Hans Neuenfels. El propi Minkowski va haver de sentir: “Minko, rentre à la maison!”

Aprofitant el 150è aniversari de l’estrena de la famosa opereta a Viena (el 5 d’abril de 1874) i l’imminent celebració dels 200 anys del naixement del propi compositor (també a Viena, el 25 d’octubre de 1825), Marc Minkowski sembla haver volgut treure’s aquella espina clavada, portant la cèlebre partitura de Strauss en una gira de concerts per diferents ciutats europees i que el passat dimecres 18 de desembre desembarcà al Gran Teatre del Liceu. Al teatre barceloní, el director francès ha rebut grans èxits (Alcina, Mitridate), però també algunes escridassades (triologia Da Ponte). El ratpenat es quedà a mig camí entre una cosa i l’altra.

L’espectacle es presentà en versió de concert, però amb una acció dramàtica i escènica ideada per Romain Gilbert, a qui cal agrair que l’espectacle es desenvolupés de forma àgil i propera al públic, que no enyorà massa una escenificació de l’opereta, més si s’ha vist el dvd de les representacions salzburgueses (Arthaus Musik).

La sonoritat de Les Musiciens du Louvre, agrupació que toca amb criteris històrics, pot sorprendre a aquells que estiguin acostumats a les filharmòniques ampul·loses del passat. A més d’utilitzar un nombre instrumental més reduït, sobta la sonoritat eixuta de les cordes, però a canvi d’una major presència tant dels vents com de la percussió, a més a més d’unes textures molt més clares i lleugeres que altres visions tardo-romàntiques. Minkowski té una concepció molt dinàmica de la partitura de Strauss, amb una rítmica contagiosa i unes sonoritats punyents i directes més properes al teatre popular de cabarets o music-halls que no a l’òpera romàntica; per entendre’ns: el seu Strauss mira més cap a Mozart i Offenbach que no cap a Weber i Wagner. A més a més de la famosa obertura, durant la festa de l’acte segon vàrem poder gaudir d’altres fragments orquestrals, com la Marxa Russa i la polka “Unter Donner und Blitz”, interpretada amb un frenesí gamberro com poques vegades hem escoltat.

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Xavier Puig, participa també en la gira i al Liceu es mostrà especialment inspirat en les seves curtes participacions de la delirant festa de l’acte segon, com en el nostàlgic concertant “Brüderlein und Schwesterlein”, que Minkowski conduí amb especial cura.

Desgraciadament, la llista de solistes no estigué al nivell de la massa orquestral i coral, amb unes veus que no que anaren més enllà d’allò acceptable, sense aconseguir fer brillar les seves intervencions. El protagonista de la història, Gabriel von Einstein, una part a mig camí entre la tessitura de tenor i la de baríton, estigué interpretat en aquesta ocasió pel baríton Huw Montague Rendall, que a nivell interpretatiu i escènic dominà la part, però que a nivell vocal es ressentí en un registre agut pobre que quedava endarrerit en alguns punts comprometedors de la partitura, com el final de l’acte segon.

La Rosalinde de Iulia Maria Dan quedà lluny de la sofisticació requerida, en una interpretació freda i impersonal. El seu gran moment, la csardas de l’acte segon, sonà intranscendent, amb unes agilitats aproximades i uns aguts descontrolats.

Molt més comunicativa va ser l’Adele d’Alina Wunderlin, la més aplaudida del repartiment. La soprano, malgrat no posseir el timbre brillant de soubrette, la tipologia ideal per a la part, va aconseguir fer créixer el seu personatge amb un bon sentit del fraseig i de l’articulació, arribant a una interpretació força remarcable de la seva ària de l’acte tercer, “Spiel ich die Unschuld vom Lande”.

Destacat també va ser el Falke del baríton croata Leon Kosavic, una veu sòlida i de greus sonors, a més a més de magnífic actor. Tanmateix, important a nivell interpretatiu va ser el Frank del també baríton Micahel Kraus, malgrat que el seu instrument arribà més desgastat que el del seu company de corda.

Prou rellevant va ser l’Alfred de Robert Lewis, amb una veu agradable i timbrada que imità tots els tics tenorils amb gran comicitat. En canvi, Annelie Sophie Müller va ser un príncep Orlofsky pla i gris que no aconseguí imposar-se en cap de les seves escenes de l’acte segon. Tot el contrari que el buidaampolles Froh de l’actor Manfred Schwaiger, que es posà el públic a la butxaca només trepitjar l’escenari al començament de l’acte tercer.