Terry Riley sempre sona bé i sempre sona diferent

El 4 de novembre de 1964, un ensemble de músics nord-americans va abordar per primera vegada una partitura, que, de fet, és i no és una partitura. Una partitura que sembla més aviat un full d’instruccions d’un joc de rol, amb unes indicacions breus i concises que conviden a passar a l’acció. Una partitura de només una pàgina, però que pot allargar-se indefinidament. In C, del compositor californià Terry Riley (Colfax, 1935), consta de 53 patrons melòdics que s’han d’interpretar seqüencialment, però cada músic té la llibertat de determinar el nombre de vegades que repeteix cada patró abans de passar a tocar el següent. Entre els músics que van estrenar la peça hi havia Steve Reich, Pauline Oliveros, Morton Subotnick i altres compositors que, sense encara saber-ho, començaven a liderar un nou moviment musical, a cavall del minimalisme i l’electrònica, que ha acabat sent decisiu per a entendre la música de la segona meitat del segle XX.

El dissabte 11 de gener a les vuit del vespre, L’Auditori de Barcelona ha convidat 24 músics catalans a interpretar In C a la Sala Oriol Martorell. Pascal Comelade, Adriano Galante, Marcel Pujols, Pau Badia, Ramon Faura, Roger Fortea, Carlos Martorell, Sara Fontán, Tom Chant i altres intèrprets de diferents formacions del país s’enfrontaran a l’obra mestra de Riley, que és insòlitament flexible però a la vegada requereix una precisió mil·limètrica. La virtut d’In C és que es construeix a mesura que es toca, amb una progressió imperceptible però constant que se sustenta en un joc de sincronies i asincronies. És una peça que suggereix més que no pas explica; que busca l’harmonia en la repetició i en l’elasticitat. En una entrevista a la revista Magnet, el compositor minimalista La Monte Young deia que In C és “una obra molt simple i a la vegada molt profunda; que sempre sona bé i sempre sona diferent”. 

“In C va donar peu a una manera de tocar més lliure, en què els músics tenen la responsabilitat de contribuir a la forma final de la peça”, explicava Riley en una entrevista al diari Ludwig Van Toronto. “Si retrocedim uns quants segles en la història de la música, veiem que abans hi havia molt més espai per a la improvisació. Més endavant, es va acabar imposant un marc molt rígid, que obligava els músics a seguir un tempo concret, però no sempre havia sigut així. Crec que podem recuperar aquesta llibertat, donar més flexibilitat als músics perquè ells mateixos modelin la peça”, afegia el compositor. També reconeixia que no hauria escrit mai In C si no hagués estat tant en contacte amb el jazz, un gènere que ha sabut incorporar més orgànicament la improvisació que no pas la música clàssica.

Riley va revolucionar el panorama musical dels anys seixanta; va obrir les comportes de l’experimentalisme nord-americà i va animar els seus companys de generació a integrar la improvisació, la repetició i l’estaticitat en les seves composicions. De fet, alguns crítics han descrit In C com una de les dues peces musicals més influents del segle XX, juntament amb La consagració de la primavera d’Ígor Stravinski. La seva influència no es va cenyir a les fronteres dels Estats Units, ni tampoc a les de la música clàssica. “Riley va influenciar no només Steve Reich, Philip Glass i els seus deixebles, com John Adams, sinó que el seu impacte es va estendre fins a certs grups de rock d’origen europeu, com Daevid Allen’s Gong, Can i Tangerine Dream”, assegurava La Monte Young. 

Més informació i entrades, a la pàgina web de L’Auditori.