Viena ostenta merescudament el títol de “Ciutat de la Música”. La tríada formada per Haydn, Mozart i Beethoven va elevar a l’excelsitud musical clàssica la ciutat que també va acollir Vivaldi, Brahms i Mahler, i va veure néixer Schubert i la família Strauss. Avui en dia, la capital austríaca vetlla per mantenir viu un reflex d’aquella atmosfera imperial. La ciutat reivindica l’estètica en els detalls, des dels carrers amples amb façanes immaculades a les flors ben arrenglerades als parterres, i predica encara una sensibilitat especial per a totes les arts, principalment la música, sigui clàssica, jazz o soul. Viena satisfà els desitjos dels més melòmans amb la seva inacabable oferta de concerts de tots els gèneres i, necessàriament, conserva el poder d’atracció de talent musical d’arreu del món, també català.
L’energia del soul de Míriam Luna
“Et volem contractar a tu i a la teva banda per tocar la setmana vinent a Viena”, li va dir una parella austríaca a la Míriam Luna, després d’un concert a Barcelona. El divendres següent, amb els vols i l’hotel pagats, cantava a la glorieta del Palau de Schönbrunn en una festa privada. “El primer que vaig veure de Viena van ser les vistes de la ciutat, les fonts, el llac, les flors… No sabia si allò era real”, rememora Luna. Aquella exhibició d’elitisme austríac es va convertir en la seva porta d’entrada a la ciutat de la música.
Nascuda a Sant Andreu, a Barcelona, en una família de tradició musical, la cantant Míriam Luna va estudiar piano clàssic a l’escola de música del barri, d’on han sortit músics com Andrea Motis o molts membres de la Sant Andreu Jazz Band de Joan Chamorro. “Jo volia tocar la flauta travessera, però el meu pare em va convèncer d’agafar el piano per si mai volia cantar i tocar alhora”, explica. “És com si hagués vist el futur”, agraeix ara.
Trobar un pianista a Viena és fàcil. Tenir una cantant, pianista i dona, no és tan freqüent.
Combina els estudis de cant clàssic al conservatori del Bruc amb una altra de les seves passions: la bicicleta de muntanya. “Jo volia anar a les Olimpíades”, recorda Luna, que havia guanyat campionats de Barcelona, Catalunya i Espanya de júniors i sub-23 abans que una lesió l’apartés de l’esport d’elit. Aleshores es bolca definitivament a la música i s’interessa pel cant modern. Fent de solista en diversos grups formats per músics d’arreu el món, s’introdueix a un repertori obert de pop, rock, soul, funk i ritmes llatins que acaben forjant el seu estil singular.
Míriam Luna no tornaria a trepitjar Viena fins un any després d’aquell concert a Schönbrunn, on l’enlluernament per l’elegància de la situació no li va impedir aprofitar per fer contactes. Quan el destí la fa retrobar amb un pianista de jazz austríac, inicia un duo de piano i veu, que la duu a viatjar a la capital austríaca un cop al mes. “Soc una ànima lliure”, remarca la cantant, que es troba còmoda deixant-se portar per les giragonses atzaroses i, alhora, irremeiables en una carrera dedicada a la música.
Luna aviat comença a acompanyar-se a ella mateixa amb el piano i així neix el projecte Piano & Soul, la seva versió més íntima. “Trobar un pianista a Viena és fàcil. Tenir una cantant, pianista i dona, no és tan freqüent”, explica. En aquella època, tenia un contracte per tocar un hotel de luxe a Barcelona, quan va rebre una oferta del Park Hyatt de Viena. Reticent a renunciar a aquesta oportunitat, Luna s’embarca en la bogeria de compaginar les dues feines i tocar cada setmana a les dues ciutats. Quatre mesos de desgast físic i mental i un elevat cost de temps i diners, però, assegura la cantant, “una inversió necessària per poder passar al següent nivell”.
El següent nivell és la mudança definitiva a Viena el 2016. L’any següent publica ‘Simply Beautiful’, el seu primer senzill propi i, el 2019, el seu primer àlbum, ‘Piano & Soul’, amb una interpretació personal de clàssics del soul. “Durant molt temps he cantat cançons escrites per altra gent”, reflexiona Luna, que de tant en tant inclou en el seu repertori temes d’Oques Grasses o Lluís Llach. Tanmateix, els treballs propis van guanyant pes. L’any passat va publicar el senzill ‘You Thrill Me’ i està treballant en un àlbum amb la majoria de cançons escrites per ella. “No només vull cantar música coneguda per entretenir, vull fer concerts amb el meu nom i la meva marca”, afegeix.
Els espectadors austríacs els costa arrancar el primer aplaudiment, però després del concert s’acosten per donar-me les gràcies.
I és que el seu fort és el directe. Últimament, ha cantat en sales plenes per tot Viena i, esporàdicament, també a Barcelona. Luna gaudeix d’una “connexió màgica” amb els espectadors austríacs, que, en altres contextos, “són més reticents a obrir-se i mostrar els seus sentiments i els costa arrancar el primer aplaudiment”. La circumspecció vienesa encaixa més amb les distàncies curtes. “El públic se m’acosta després del concert per donar-me les gràcies i expressar l’energia i la passió que han sentit”, assegura la cantant.
De tots els llocs on ha actuat, Luna es pot penjar la medalla d’haver fet un concert a Viena el dia de Cap d’Any. No són valsos a la Musikverein, però ja fa dos anys que el primer de gener l’esperen en un escenari del Prater, sota l’esguard de la icònica nòria.
Jordi Roviró, obrint camí al circuit del jazz vienès
Una nit freda d’un divendres de desembre qualsevol, a la porta d’una casa del plàcid districte dinou de Viena, s’hi pot llegir un paperot mal enganxat que adverteix: “Estem fent una petita festa, disculpeu les molèsties”. L’edifici havia estat un heuriger, una taverna típica austríaca on els productors locals serveixen el seu vi. Avui en dia, hi viu el trompetista i compositor Jordi Roviró amb sis músics més, tots membres de la Vienna Composers Big Band. I la “petita festa” en qüestió resulta ser un concert d’una vintena de músics. Al públic, més d’un centenar de persones, que busquen lloc per seure a l’ample menjador de la casa, custodiat per una antiga premsa de vi.
L’anomenada Hausmusik (música a casa) és un element fonamental de la tradició musical vienesa. Grans compositors com Beethoven, Brahms o Schönberg l’aprofitaven per presentar les seves obres en petit comitè. A la Vienna Composers Big Band, els ha servit per recaptar donacions i finançar les gravacions del seu primer àlbum, que sortirà aquesta tardor.
“Estem fent una petita festa, disculpeu les molèsties”, avisa un paper a l’edifici on viuen Jordi Roviró i sis músics més.
No és exagerat afirmar que Roviró és un dels puntals de l’escena vienesa de jazz underground. Ell i el seu amic alemany Jonas Friesel van fundar la Vienna Composers Big Band després de la pandèmia. “Com que els dos som trompetistes, alternem els rols de director i intèrpret”, explica. “La idea és que només toquem composicions i arranjaments fets per la gent que forma part de la banda”, afegeix, amb orgull. El projecte ha atret molts músics joves amb empenta, que aconsegueixen que el públic sigui partícip del seu entusiasme.
“Viena sempre s’associa amb la clàssica, però té molt més jazz del que la gent creu”, reivindica el trompetista. Més concretament, la ciutat té molta tradició de big bands. Ells han volgut agafar el relleu de la Vienna Art Orchestra, que des de finals dels setanta a principis del segle XXI va ser una referència mundial del jazz orquestral. “Pel que fa al jazz, Viena pot competir amb les grans ciutats d’Europa”, assegura Roviró, i destaca el renom del club Porgy & Bess, per on han passat estrelles internacionals. Ell mateix i Míriam Luna saben què és tocar en aquest escenari.
Jordi Roviró va néixer a Alemanya, país del seu pare, però va passar els seus primers anys de vida a Port de la Selva, la terra de la seva mare. De petit va tornar a instal·lar-se a Hamburg, on va començar la seva formació musical. Roviró no va tenir dubtes a l’hora d’escollir un instrument. “El meu pare tocava salsa amb la seva banda i el trompeta era el que feia més soroll”, reconeix. Un any vivint a Nova York i respirant el jazz de l’escena referent li va confirmar la seva vocació.
Viena sempre s’associa amb la clàssica, però té molt més jazz del que la gent creu.
“Quan estudies música, tries la universitat molt en funció del professor”, explica Roviró. “Hem de passar moltes hores junts i busquem algú que ens pugui fer de mentor”, afegeix. Igual que Beethoven cercant la tutela de Haydn, Roviró va canviar Alemanya per la capital austríaca per un professor: el trompetista i compositor Lars Seniuk. “El conservatori de Viena és dels llocs on el llistó és més alt, potser hi entren un de cada deu estudiants”, afirma Roviró, que també va passar les proves d’accés a Hamburg i a Berlín.
Ja fa tres anys que viu a Viena, però a la Costa Brava s’hi continua sentint com a casa i hi torna religiosament als estius. El trompetista explica, il·lusionat, que l’any passat es va endur el seu quartet a tocar a Cadaqués i a Port de la Selva. I això que d’aventures arreu del món no n’hi ha faltat, sobretot treballant en un parell d’ocasions com a músic d’un creuer. “Quan baixem a terra, sempre passa alguna cosa curiosa”, diu. Mentre per Cap d’Any la Míriam Luna cantava al Prater, ens hem d’imaginar en Jordi Roviró enfilat a una Zodiac, amb la trompeta a l’esquena. En una petita capella del Cap d’Hornos, el punt més austral de l’Amèrica del Sud, un trio de vents va alegrar l’entrada d’any als únics habitants d’aquesta illa: un soldat, la seva dona i els seus dos fills.
Jordi Casals, l’expertesa del kapellmeister
La veu de l’experiència l’aporta Jordi Casals, que fa vint-i-cinc anys que es va instal·lar a Viena. Des del 2006 treballa de professor al departament de Pedagogia de la Universitat de Música de Viena (Mdw) i, per a ell, les anades i vingudes de músics joves són el pa de cada dia. “La majoria de gent que ve a estudiar, sobretot música clàssica, se’n torna als seus països”, explica Casals. “Com que juguen a la lliga més alta, la competència és altíssima i les possibilitats de trobar feina es redueixen”, afegeix. Sense comptar escoles municipals ni conservatoris de grau mitjà, entre les dues universitats de música més importants de Viena sumen al voltant d’uns 6.000 estudiants. Una xifra desorbitada, en comparació al nombre de places que s’obren cada any per a les principals formacions musicals.
La majoria de gent que ve a estudiar, sobretot música clàssica, se’n torna als seus països; la competència és altíssima i les possibilitats de trobar feina es redueixen.
Jordi Casals, nascut a Terrassa, no és parent de Pau Casals, però també ve d’una família amb tradició musical. El seu pare, Joan Casals, era organista i professor de l’Escolania de Montserrat. Ell també va cantar a l’Escolania, va formar part del World Youth Choir i va estudiar al conservatori. Després d’una breu aventura pel món del periodisme, va fer les maletes cap a Viena per estudiar direcció d’orquestra. “En aquella època els estudis musicals a Catalunya no estan com estan ara. L’ESMUC no existia i hi havia menys oportunitats”, recorda.
“El camí ja em va anar empenyent a quedar-me”, explica Casals, que va entrar a cantar al cor Arnold Schönberg. Posteriorment, en seria sotsdirector i director del cor d’òpera durant més d’una dècada. Ara, a banda de la docència, Casals té l’honor de ser un dels quatre Kapellmeister de la Wiener Hofmusikkapelle. Aquesta institució amb 525 anys d’història era l’encarregada de proveir de música la cort de Viena des dels temps del Sacre Imperi Romanogermànic. És el primer català que ostenta aquesta posició de prestigi, que en el seu dia també havia ocupat l’italià Antonio Salieri.
Durant dècades, la Hofmusikkappelle va ser l’epicentre de la música a Viena, però amb el temps, els seus integrants es van anar separant en tres branques. Els músics de l’orquestra es van convertir en la Filharmònica de Viena; els tenors i els baixos van formar la Staatsoper; i el cor de nens, que feien les veus agudes perquè en aquella època no s’hi permetia l’accés a les dones, va desenvolupar en els Petits Cantors de Viena. Avui en dia, només els músics d’alguna d’aquestes tres institucions reconegudes mundialment estan autoritzats a actuar a les instal·lacions de l’antiga cort de Viena.
Casals és un dels quatre Kapellmeister de la Wiener Hofmusikkappelle; és el primer català que ostenta aquesta posició.
Estereotips, comparacions odioses i altres lliçons
Casals insisteix a elogiar Viena sense criticar Catalunya. “Aquí hi ha una divisió d’honor musical que a Catalunya no existeix”, opina. “Allà tenim tota la base, però l’esglaó que ens falta cap a l’excel·lència només és fruit de llargs processos històrics i culturals”, assegura. A ell li agrada explicar-ho amb metàfores futbolístiques. “Aquí, per molt que inverteixin en futbol, mai no aconseguiran fer un equip com el Barça”, exposa. “En canvi, van tenir la sort que els van néixer uns músics excepcionals i la gent vol sentir les seves obres a Àustria”.
“El turisme musical és molt important i Viena inverteix molts diners a cuidar la seva imatge”, valora el director terrassenc. “Aquí cada dia pots trobar un concert de música de molt alta qualitat, tant de clàssica, com de jazz”, afegeix Roviró, que destaca que la majoria de cases antigues tenen un piano. Míriam Luna celebra la presència constant de música i subratlla el rol dels cafès vienesos en la socialització cultural: “vas a fer una xocolata calenta un dissabte o un diumenge a la tarda i tens un músic tocant en directe”.
Cada dia pots trobar un concert de música de molt alta qualitat. Els cafès vienesos tenen un rol important en la socialització cultural.
Encara que hi hagi més sensibilitat i proximitat en general per la música, Roviró desmitifica certs estereotips: “Jo mai no diria que aquí el públic és més intel·lectual. Hi ha gent de tota mena, com a tot arreu”. “Hi ha concerts i possibilitats per a tothom”, completa Luna, “i molts funcionen amb donacions lliures al final”. Això sí, seients decents a llocs com l’Òpera o la Musikverein tenen uns preus prohibitius, tot i que des de la ciutat treballen per facilitar-hi l’accés, sobretot als joves.
“Com que la gent consumeix la música com a plaer, a vegades dona per suposat que hauria de ser gratuïta”, expressa Casals. En aquest aspecte, potser sí que hi ha diferències entre el públic vienès i el català. “Aquí hi ha més consciència que l’art i la cultura costen uns diners. Hi ha molta feina al darrere i no és un hobby, és una professió”, assenyala Luna.
Aquí hi ha més consciència que l’art i la cultura costen uns diners. Hi ha molta feina al darrere i no és un hobby, és una professió.
“Viena és una ciutat que viu mirant a un passat molt gloriós”, opina Casals. “No és una crítica, sinó una constatació”, afegeix sense perdre el to suau d’una persona acostumada a cuidar-se la veu. És una capital petita, en un país petit i manté elements institucionals, arquitectònics i tradicionals que es remunten a molts anys enrere. “És més conservadora que altres ciutats com Berlín, que han hagut de començar de zero”, creu el director.
Tanmateix, aquest model clàssic no semblar estar en perill. Malgrat la gran projecció internacional, la música també està molt arrelada entre els ciutadans locals. Els vienesos continuen anant a l’Òpera, als concerts i als balls. “Els agrada molt cuidar les formes, però no són superficials. Ells ho viuen de debò”, afirma Casals. Míriam Luna coincideix: “Viena té una essència majestuosa que m’encanta. S’hi respira tranquil·litat i harmonia”.