Stemme no fa brillar el Lied

Nina Stemme és una gran cantant d'òpera, però òpera i Lied són gèneres que demanen als cantants coses diferents i, pel que vam escoltar dilluns, la cantant d'òpera està molt per sobre de la cantant de Lied.

Dilluns 24 hi havia al Gran Teatre del Liceu el segon dels tres recitals de Lied a Barcelona durant la segona quinzena del març; aquest cop, la protagonista era la soprano Nina Stemme, acompanyada pel pianista Matti Hirvonen. Nina Stemme és una gran cantant d’òpera que ens ha fet viure nits estupendes al Liceu, però òpera i Lied són gèneres diferents que demanen als cantants coses diferents, i pel que vam escoltar dilluns la cantant d’òpera està molt per sobre de la cantant de Lied.

El programa començava amb Sechs Gedichte von Nikolaus Lenau und Requiem, op. 90, un cicle escrit per Schumann el 1850; pertany, per tant, a la seva segona i última etapa com a compositor de Lieder, la menys habitual als programes. La interpretació de Stemme va ser anodina i les cançons van anar passant sense pena ni glòria, excepte per l’acompanyament de Matti Hirvonen, un acompanyament inesperat per sec i incisiu, que va acabar aportant una certa expressivitat allà on la veu no ho aconseguia.

El següent bloc de cançons era de Gustav Mahler, una peculiar combinació de Rückert Lieder i Wunderhorn Lieder alternats. Tampoc no va aconseguir Nina Stemme trobar el to, ni en els moments més íntims ni en els més dramàtics i molt menys en els més juganers; afegim-hi alguna entrada fora de temps i algun lapsus amb els textos que Hirvonen va dissimular com va poder (per acabar equivocant-se ell, i al pianista no hi ha qui l’assisteixi) per completar un Mahler més aviat oblidable.

Després del descans venia el que molts esperàvem com el gran moment de la nit, els Wesendonck Lieder de Wagner, una ocasió de gaudir-los interpretats per una gran especialista en Wagner i en la seva versió original per a piano en lloc de la més habitual amb orquestra que, recordem, no va sortir de la mà del compositor. Podem veure l’ampolla mig plena i dir que va ser una bona interpretació; podem veure-la mig buida i dir que ens n’esperàvem molt més, que una cantant com Nina Stemme, una Isolde de referència avui dia, pot treure molts més matissos d’aquestes cançons, pot fer-ne una versió per recordar com va fer, posem per cas, fa uns quants anys amb Salome.

I a continuació i quan ja pensàvem que marxaríem cap a casa decebuts va arribar la sorpresa amb les cançons de Kurt Weill. Expressiva, desplegant els seus recursos, que són molts i bons, creient-se el que cantava, ens va captivar ja amb la primera de les quatre cançons. Potser no va ser la interpretació més ortodoxa, ni la de la cantant ni la del pianista, però va funcionar perfectament i recordarem durant molt de temps l’emotiva versió de Je ne t’aime pas. Aquesta és la Nina Stemme que admirem! Encara va haver una cançó més de Kurt Weill a les propines després d’un inesperat lied de Brahms, el preciós Meine Liebe is grün, que va sonar ben estrany en aquell context.

Pels lectors que segueixin les aventures i desventures dels programes de mà als recitals de Lied a Barcelona, apuntarem que el Liceu continua oferint només la traducció dels poemes, sobretitolada. Ni rastre dels poemes originals. Divendres tenim el següent recital, Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch interpreten el Winterreise; els lectors que estiguin pensant a endur-se de casa els poemes  per poder seguir-los que agafin també una llanterneta per si de cas.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació