Sara Blanch, 4t premi Viñas

La soprano lleugera de Darmós Sara Blanch ha obtingut el 4t premi “Maria Esperança Salvans Piera”, ofert per la Sra. Cristina Bertran Salvans, entre d’altres distincions, com el Premi especial Teatro Nacional de Zarzuela o el Premi Plácido Domingo en el 53è Concurs Internacional de cant “Tenor Viñas”. Marc Sala, tenor barceloní, ha quedat entre els finalistes. Però la guanyadora del concurs ha estat J’nai Bridges (EUA), una mezzosoprano de 28 anys (Primer Gran Premi Francesc Viñas, ofert per la Fundació Puig i la Fundació Gran Teatre del Liceu), i el segon premi (que distingeix la Fundació Gran Teatre del Liceu, l’Associació de Liceistes 4t i 5è Pis, el Bufet Bergós-Advocats i el Reial Cercle Artístic de Barcelona) ha estat otrorgat a dues cantants, la soprano italiana Selene Zanetti, de també 28 anys, i la mezzosoprano russa de 27, Yulia Menninaeva. El tercer premi ha quedat desert. En aquest article refresquem una entrevista que Aina Vega li va fer a la soprano catalana en ocasió del Sopar Líric al 7 Portes que va protagonitzar, per repassar la seva curta però estelar trajectòria.

Darmós és un llogarret encantador de la Ribera d’Ebre que pertany al municipi de Tivissa. Fa un vi magnífic de la D.O. Montsant i és un lloc propici per a la meditació i el repòs. Allí hi va néixer, fa 25 anys, Sara Blanch. De seguida connectem, perquè som compatriotes per part de comarca. Quan li pregunto per la seva vocació musical em diu que era gairebé inevitable, perquè son pare, Joan Carles Blanch, és compositor de música contemporània i director de diverses corals, mentre que sa mare, Mercè Freixes, és professora de piano i actualment treballa com a professora de música a l’institut on la Sara va estudiar secundària. A més, té una germana més jove, Nerea Blanch, que també ha estudiat guitarra, dansa, es dedica a la literatura, i s’inicia com a actriu.

La Sara és reincident al 7 Portes, perquè fa dues temporades que hi va actuar en una experiència que recorda molt positivament, ja que s’ho va prendre com una oportunitat: “Ha estat una gran sort conèixer el Roger Alier i el Jordi Maddaleno, dues persones claus per a la música barcelonina”. De petita estudiava piano amb sa mare, fins que la van inscriure a l’Escola de Música de Móra d’Ebre, que dirigeix Fernando Caminals. Allí va estudiar piano, solfeig, cant i dansa, fins als 18 anys. Va cantar en les corals de Darmós i Montroig i, en arribar a Barcelona, al Cor Jove de l’Orfeó Català: “Considero que és una experiència interessant, treballar l’harmonia del conjunt, empastar la teva veu entre les altres, perquè et fa més conscient de les necessitats del solista”. També ha cantat al Magister Art, al cor d’òpera de Sabadell, a Aida i Romeu i Julieta, i ha participat a la trobada de corals d’Ochsenhausen: “Quan als catorze anys vaig començar a estudiar cant vaig descobrir les possibilitats que té la veu a partir de la pròpia naturalesa i amb el treball de la tècnica. I vaig decidir dedicar-me a això”.

A partir dels 18 anys estudia Grau Mitjà de piano i cant al Conservatori Professional de Sabadell i Grau Superior de cant a l’ESMUC, i finalitza els seus estudis al Conservatori Superior del Liceu. També li agradaria dedicar-se a la dansa, però ha hagut de centrar-se en el cant. Tot i així, creu que la dansa l’ajuda a moure’s a l’escenari i li permet fer una activitat física que necessita. De fet, es considera una bona jugadora de futbol: “Quan vaig arribar a Barcelona em va costar d’acostumar-me al fet que no podia anar a jugar a pilota al carrer, com al poble”, recorda.

No és massa conscient de quan va iniciar la seva activitat professional, perquè sempre ha viscut la música i tot ha fluït de forma natural, sense salts. “Ara intento viure d’això, però tot està molt a l’aire. Tens sis mesos de concerts i després pots estar esperant que et truquin, encara que sempre surt alguna cosa”. Potser va ser fa dos estius, al Festival Rossini de Pesaro quan s’adonà que anava de debò.

Li pregunto pel seu repertori i em sorprèn amb la Reina de la Nit que va fer a l’Escola de Sabadell, així com ha participat a El petit escuraxemeneies de Britten. Ha cantat també a l’Orfeo de Glück, i a l’Opera Studio de Ricardo Estrada va fer l’Oscar d’Un ballo in mascherade Verdi. A Sarrià ha actuat recentment com a Serpina, de La serva padrona de Pergolesi, i com a Berenice, de L’occasione fa il ladro. Sobretot li interessa Rossini i aquest estiu farà una Elvira de l’Italiana in Algeri al Festival Wilbad, a Alemanya, així com l’Aurelia de Il vespro siciliano de Lindpainter. A banda de Rossini, Mozart li interessa perquè em li va molt bé pel seu tipus de veu i, diu, és imprescindible per entendre la història de la música. De la Reina de la Nit, concretament, diu que “queda tot al descobert amb sobreaguts i molt dramatisme”. Ara també incorpora Bellini i Donizetti, de cara a un futur recital. En canvi, considera Wagner com la seva assignatura pendent com a músic, no pas amb la intenció d’incorporar-lo al seu repertori. En el camp de l’oratori ha fet també una Carmina Burana.

Reflexiona sobre la veu, sobre com evoluciona amb el temps per trobar colors nous, noves formes de transmetre coses amb sensibilitat i treball: “La veu construeix un personatge fent teatre, però dins d’aquest teatre hi ha alguna cosa real que has de saber expressar d’una manera profunda”. Quan li pregunto sobre la seva experiència com a espectadora, quan té temps li agrada tant l’òpera com la música simfònica, tot i que li resulta complicat, perquè després de viure la música tot el dia, costa dedicar-li el poc temps lliure que li queda.

Defineix la seva veu com amb qualitats de naixement que li han donat naturalitat per cantar, però que també ha treballat molt. És una soprano lleugera, amb facilitat pels sobreaguts, amb una coloratura que li permet fluir amb agilitat la veu i li permet el lluïment sense esforç. En canvi, la línia melòdica l’ha hagut de treballar més, perquè creu que li és més costosa. També té un centre rodó, contundent, una veu càlida i avellutada que ara intenta polir tècnicament amb la Carme Bustamante.

Quant als concursos, ha guanyat el de Sant Cugat, el de Premià de Mar, el Cim de les Corts, el de Pesaro, el Mirabent i Magrans (2n Premi) i al Concurs Caballé va guanyar el Premi Honorífi del Públic. Pensa que el concurs és com una audició, com una prova per enfrontar-se a un jurat i fer-ho bé. A més, pot servir d’oportunitat professional, per fer currículum i, a més, pots guanyar diners.

Li comento la creixent importància que té a l’òpera el director d’escena. Admet que aquest guanya protagonisme perquè permet obrir l’òpera a un públic més ampli: “Però penso que mai ha de passar per sobre del director musical, que ha estudiat l’obra en profunditat i ha de tenir l’última paraula”. Sobre el rol que li agradaria fer en el futur, diu que és Lucia: “L’he estudiat molt, però encara necessito més temps, és un paper complicat, dramàtic, que necessita un centre ben desenvolupat”. Sara Blanch, per tant, se sent còmoda en el dramatisme. Recorda els mesos treballant la Reina de la Nit, la dificultat d’expressar la bogeria, d’ampliar registres i, en canvi “la Norina m’aniria molt bé perquè és molt fresca i lleugera, però amb caràcter”. Creu que cal combinar els estils per créixer com a cantant.

Els seu principal referent és Cecilia Bartoli: “El meu pare em va regalar un DVD que em va fer canviar la meva percepció de la música. M’agrada la seva personalitat, el seu virtuosisme, tot és natural en ella, tot és un bloc, no hi ha res incorporat de manera artificial”. De Montserrat Caballé, amb qui ha tingut l’ocasió de fer una masterclass, li impressiona tota la línia del cant, el filato, els pianos, la considera una veu impactant, emocionant, única. De la Netrebko destacaria la part més actoral, la combinació de la cantant i la seva presència escènica. I considera que la millor Reina de la Nit és Diana Damrau, excepcional vocalment, amb unes qualitats extraordinàries, amb un centre consistent i uns sobreaguts finíssims.

La seva feina persegueix la professionalitat, els valors del treball, el rigor o la puntualitat. És molt autoexigent i, per això, quan va a escoltar algú que s’hi dedica professionalment, en demana la màxima qualitat: “Algun cop m’ha agafat migranya en sentir segons quines coses, perquè considero que és una falta de respecte al públic”. Al mateix temps, creu en els efectes terapèutics de la música: “la música pot ser una medicina”.