Sampler, a la Miró

El juny s'obria amb una sessió de Sampler Sèries a la Fundació Miró, que acollia tres estrenes i la recuperació d'una obra dedicada als intèrprets de la nit, CrossingLines.

El juny s’obria amb una sessió de Sampler Sèries a la Fundació Miró, que acollia tres estrenes i la recuperació d’una obra dedicada als intèrprets de la nit, CrossingLines. El concert es va obrir amb Trio i Aurora, del joveníssim (ho emfatitzo perquè és de la meva edat, quin remei!) Fabià Santcovsky. El pes de l’obra va recaure completament sobre el clarinet, emmarcat per la percussió i el piano. En general, el treball melòdic estava basat en dos plans: d’una banda, una construcció sinuosa i serpentejant tècnicament marcada per uns exigents multifònics (és a dir, fer sonar dues notes simultàniament) bastant ben resolts; i, de l’altra, en melodies tartamudes, com una mena de balbuceigs, que quedaven en mans del piano i la percussió. Això generava un punt d’introversió en la melodia del clarinet, davant de l’exterioritat del piano i la percussió. Aquesta tensió entre caràcters va estar ben aconseguida en el primer moviment (Aurora) i va ser més forçada en el segon (Trio). La delicadesa inicial amb què es van construir els dos plans melòdics es va esvair en el segon moviment, amb plànols excessivament bruscos en el clarinet.

CrossingLines ©Anna Madrid

Fixacions II, de Carles de Castellarnau, va ser una de les grans sorpreses de la nit, tot i que es tracta d’una obra composta per CrossingLines fa cinc anys, quan l’ensemble començava a despuntar. És una peça amb un treball micrològic de la percussió, construïda de forma fragmentària. La fixació que dóna títol a la peça parla d’un doble gest de la seva concepció: per una banda, perquè sembla el material -en ser tan petit-, està fix i, de l’altra, perquè la precisió rítmica sembla que hi ha un pols permanent, que és fix. L’interessant i potent de l’obra és que tots dos gestos fan que es tanqui sobre si mateixa, amb un caràcter irònic, com el que sap que en realitat no hi ha res fix, i que tot el que es presenta com a tal és una mentida o una burla. Va ser especialment brillant el paper de Feliu Ribera, a la percussió, que portava al mateix temps el pes de la peça però també la seva direcció.

Oliver Rappopport va presentar la seva obra d’estrena Blue II, una peça que creixia a poc a poc, els elements constructius era, a la Kandinsky, el pas del punt al linial i les voltes esporàdiques a la manera puntillista. Hi havia dos plans que de vegades no arribaven a dialogar del tot, el del piano i la percussió, amb un caràcter violent, i el dels vents, amb un tarannà més delicat. També per blocs apareixia la forma de la peça, que exigia la renúncia a l’orgànic. Per aconseguir aquest efecte de contrastos, els membres de l’ensemble van demostrar la seva absoluta atenció i sensibilitat per la feina del control de la tensió i del nervi interior de l’obra.

El concert va finalitzar amb l’estrena de Cells 2, d’Hèctor Parra. La melodia del piano, magistralment interpretada per Neus Estarellas, estava sempre present, com una mena de fantasia, recordava a un llenguatge passat, però al mateix temps reconvertit, ja que res pot tornar a ser com si no hagués passat res des de la seva desaparició. El piano era portador d’allò oblidat, com si vingués de molt lluny. Pensava sovint en allò que Walter Benjamin (potser la connexió entre Parra i Benjamin sigui un terreny a explorar per valents) ens explicava, que “les obres d’art poden compartir amb determinats fets naturals aquesta presència, que seria allò proper en ella, allò familiar, que revela ser només l’aparença consoladora que ha adquirit allò llunyà, allò extraordinari”. En contrast, la percussió tenia un caràcter primitiu, molt corporal i irracional, com això que va intentar fer incansablement el primer Stravinsky però sense la mística cultural. La resta del treball melòdic es va caracteritzar per la radicalitat en les tessitures (cosa especialment brillant en la flauta, interpretada per Laia Bobi), que creaven un marc de tensió creixent amb aquesta llunyania propera del piano, és a dir, entre el salvatge i el intimista (potser com s’ha hagut de tornar l’ésser humà des que el segle XX li expliqués que el progrés promès no arribaria mai).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació