Ramona Nagabczyńska: “L’òpera eleva les veus femenines, però al mateix temps les silencia”

Si mai us trobeu la performer i coreògrafa polonesa Ramona Nagabczyńska (Toronto, 1984) i li desitgeu sort de cara al proper espectacle, segurament us contestarà “No, thank you”. Ho té per costum. Potser no en necessita, de sort, o potser li fa nosa.  Sigui com sigui, “No, thank you” és una resposta que li escau del tot: com a creadora, Nagabczyńska és especialista a capgirar les convencions de les arts escèniques. El cap de setmana vinent —el 21 i el 22 de gener a les sis de la tarda— presentarà l’espectacle Silenzio! (2021) al cicle Katharsis del Teatre Lliure. Silenzio! és un crit que, paradoxalment, fa callar, de la mateixa manera que les veus de les dones, a l’escenari, també criden i callen a la vegada. Aquest espectacle, que combina dansa, música i teatre, intenta esbrinar què passa quan l’obscenitat entra al món de l’òpera, què passa quan les dones, per fi, poden dominar l’escenari en tots els sentits. Nagabczyńska n’és la directora, i també hi actua juntament amb Karolina Kraczkowska, Barbara Kinga Majewska i Katarzyna Szugajew. Agata Siniarska s’ha encarregat de la dramatúrgia de la proposta, que ha estat produïda pel Nowy Teatr.

Per què vas decidir fer un espectacle sobre l’òpera?

Se’m va acudir la idea de Silenzio! mentre preparava l’espectacle Body Parts (2019). Em vaig començar a interessar per la manera en què els performers i actors viuen i actuen com a tal, és a dir, la manera en què interpreten que són artistes escènics quan són fora de l’escenari. Aquesta performativitat passa desapercebuda, i tenia ganes d’explorar-la a nivell artístic. En el cas de les dives, es tracta d’una performativitat especialment marcada. Justament per això vaig triar el tema de l’òpera. No m’he volgut fixar tant en el comportament de les dives quan canten, sinó més aviat en l’actitud que tenen quan entren a l’escenari, quan accepten aplaudiments, quan contesten entrevistes…

Han de ser refinades? L’etimologia de la paraula ‘diva’ les condemna a actuar amb una certa divinitat?

L’objectiu central de Silenzio! és mostrar l’abjecció com una arma femenina potencial per carregar contra el patriarcat. I l’òpera, precisament, té una manca absoluta d’abjecció. Per això m’interessava aquest tema, també. Fa temps que el món de l’òpera em fascina, i finalment he trobat l’ocasió d’abordar-lo en un espectacle.

“Volia explorar la manera en què els performers i actors viuen i actuen com a tal, és a dir, la manera en què interpreten que són artistes escènics quan són fora de l’escenari”

A Silenzio! pretens criticar l’òpera per se o l’òpera és més aviat un mitjà per denunciar altres qüestions?

Tant una cosa com l’altra. És veritat que faig servir l’òpera com una eina per plantejar altres temes que afecten les arts escèniques en general, però alhora també parla molt per si sola. Les arts escèniques arrosseguen unes convencions i unes maneres de pensar pesants i, per deslliurar-nos-en, resulta útil examinar les formes artístiques més tradicionals. Un dels problemes més greus de l’òpera és que dona molta importància a la veu de les dones, però al mateix temps les silencia. És una gran paradoxa.

Què vols dir?

Històricament, la veu femenina ha estat l’element virtuosístic suprem de l’òpera, però només en un sentit estrictament sònic o musical. A nivell semàntic o simbòlic, la veu de la dona no té cap valor. Fins i tot avui dia hi ha molt poques creadores d’òpera. És un camp realment masculinitzat. Les cantants pugen a l’escenari i tothom les escolta, però rarament poden expressar les seves pròpies paraules. I aquesta paradoxa és perfectament extrapolable a les arts escèniques en general.

I tu, per donar-los veu, a Silenzio! fas una mena d’apologia de l’obscenitat a partir d’una pràctica de l’antiga Grècia, l’aischrologia. En què consisteix, ben bé?

L’aischrologia era un conjunt de rituals femenins a través dels quals les dones podien canalitzar la seva cara més obscena. Durant els rituals, podien dir paraules impúdiques, provocadores, relacionades amb el sexe. És curiós que això existís a l’antiga Grècia, que era una societat extremament patriarcal.

Contrastes aquests rituals amb la puresa de l’òpera.

Sí, i provo d’expressar el potencial que tenen aquestes pràctiques obscenes en un context operístic, sobretot a nivell corporal i vocal.

Amb Silenzio!, pretens incomodar el públic?

Probablement algunes persones se sentiran incomodades. No ho sé. Depèn de cadascú, és clar. Com a artista, sempre acostumo a anar més enllà de la dansa codificada i les formes teatrals tradicionals. No tinc por de la blasfèmia, però segur que hi ha gent que sí. Depèn molt del context cultural, també. Fa poc vam portar Silenzio! a Cracòvia, que és una ciutat molt més conservadora i catòlica que Varsòvia, i diversos espectadors van marxar de la sala a mitja funció. Alguns temes que tractem, com la sexualitat i el cos femení, són incòmodes per a una part de la població.

El teatre de caire més experimental ha aconseguit superar tots els límits socials?

No. Per exemple, a les arts escèniques es fan referències constants al sexe, als escenaris apareixen sovint cossos despullats, però la sexualitat es fa servir només com a mitjà. Ningú fa performances dedicades exclusivament al sexe. M’ha passat pel cap més d’una vegada, però a Polònia mai ho faria, perquè, de fet, qui m’ho voldria produir?

“Com a polonesa m’és inevitable crear des d’un sentiment profund de ràbia”

Silenzio! és una crítica de la situació política actual de Polònia, en què la posició de la dona ha empitjorat considerablement?

Encara que l’espectacle no estigui directament relacionat amb la política de Polònia ni sigui una crítica intencionada del rol de la dona al país, com a polonesa m’és inevitable crear des d’un sentiment profund de ràbia i, per tant, la indignació envers el que està fent el govern polonès és una qüestió latent a l’espectacle.  

Trobareu més informació sobre aquest espectacle al web del Teatre Lliure.