Quan la música es revela

Una actuació de Maria Canyigueral a Catalunya és sempre una mena de ritual domèstic. El públic, encara que no es conegui, es troba com en família. La il·lusió de poder escoltar una de les millors pianistes que ha format el Conservatori del Liceu, una de les millors figures internacionals que ha sortit d’aquest país, que és tan petit, fa que ens acostem a la nostra butaca del Palau de la Música Catalana amb una mena de tendresa que només experimentem quan tota una família es troba per començar un dinar que feia temps que calia fer.

La nostra artista surt a l’escenari i ens explica què vol tocar, d’una manera força succinta, tot i que es para a elogiar de manera entusiasta la Sonatine pour Yvette de l’eclèctic Xavier Montsalvatge, que es convertirà en el pal de paller d’aquest concert. La Canyigueral ha decidit embolcallar Montsalvatge amb tres clàssics del piano, potser per tal de demostrar que hi ha la possibilitat que tota la tradició musical europea acabi condensant-se en un músic del segle XX. I per què no?

La pianista es col·loca davant el teclat, però no comença de seguida. S’agafa un segons de concentració que ens ajuden a entrar en una mena de silenci respectuós, molt proper al d’una missa. Entenem que alguna cosa important pot arribar a passar, i en començar el concert ja veiem a Maria Canyigueral com una sacerdotessa que ha de conduir un ritual. Efectivament, el Preludi i fuga BWV 849 aconsegueix, com sempre que Bach és tocat amb expertesa, acostar-nos a una misteriosa intuïció d’algun Déu que es comunica a través del compositor. Com una mena de mèdium, la nostra pianista fa passar el pare Bach del no res cap a les nostres orelles. No escoltem cap partitura, no pensem en tècnica ni en virtuosisme: ens acostem a un cert espiritisme. Aquest concert no és un tràmit: Canyigueral s’implica, vol comunicar-nos alguna cosa.

Després de Bach, escoltem la Sonata XVI:34, de l’altre pare de la música, Joseph Haydn. Aquest complex compositor, que va passar del classicisme a l’Sturm un Drang preromàntic, se’ns presenta exactament així: ambivalent. Maria Canyigueral ataca amb passió els passatges més expressius, i resol amb una divertida displicència els fragments més mecànics, més vinculats al classicisme. Descobrim tota la dimensió romàntica que amara la manera d’entendre la música que té la nostra pianista, i celebrem que, encara que per accident alguna nota no soni a la tecla que li correspon, l’error no es vinculi a la tragèdia de no ser fidel per un segon a la partitura, sinó a la diversió i el joc de tocar el piano amb una lleugeresa i una presència envejables.

La Sonatine pour Yvette, que Montsalvatge va dedicar a la seva filla, representa el punt màxim del concert, com un cim on hem pujat gràcies a les peces anteriors, i després del qual baixarem fins a la plana. Tal com havia passat amb Bach, l’artista ens posa davant de Montsalvatge mateix, de l’home que va escriure aquesta peça fa tants anys. Ens transporta al seu món, al seu pensament, i ens parla sense paraules. En l’eclecticisme de Montsalvatge reconeixem gairebé tota la música occidental, inclòs el jazz americà. Canyigueral es mostra juganera, seriosa, transcendental i enèrgica, tot alhora, segons com Montsalvatge li ha dictat després de l’impressionant estudi de l’obra que intuïm darrere aquesta interpretació.

Finalment, se’ns invoca un nou esperit i apareix Beethoven amb la seva Sonata 13, «Quasi una fantasia», que ens recorda a un pijama, aquelles famoses postres consistents i variades al mateix temps. Força i delicadesa són administrades quan la peça ho demana, i Canyigueral entra ben al detall en la ment del compositor. El famós adagi que diu que la literatura és un diàleg amb els morts es pot aplicar perfectament durant aquest concert: des del més enllà, aquests quatre compositors ens parlen a través d’una de les millors pianistes que tenim actualment. Si Canyigueral no es pren la seva feina com un ministeri, poc li falta.

El públic aplaudeix amb ganes i acaba posant-se dret, agraït. Obtenim quatre generosos bisos i marxem del Palau amb la sensació d’haver rebut un sagrament. Si algú us digués mai que no val la pena viure aquesta vida, porteu-lo a escoltar Maria Canyigueral.