Parsifal über alles

Parsifal, últim títol wagnerià i obra emblemàtica en la història del Gran Teatre del Liceu, torna a sonar a Barcelona dirigida per Josep Pons

El 31 de desembre de 1913, a les 23 h, s’aixecava el teló del Liceu i Parsifal s’escoltava per primera vegada, si més no de forma pseudolegal, fora dels murs de Bayreuth. Els drets exclusius de la família Wagner sobre l’obra havien prescrit i Barcelona, en el zenit del seu furor wagnerià, va jugar amb el canvi horari per iniciar una hora abans una funció encapçalada pel mític Ricard Viñas. Eren temps en els que una audiència assedegada de novetats omplia el teatre, molt diferent de l’actual que, amb les notables desercions de públic durant els entreactes d’aquesta primera funció als entreactes, va posar de manifest que, malgrat el pes de la història i el soroll dels irreductibles, Wagner a Barcelona no arrossega masses.

Imatge promocional del Parsifal de Wagner al Gran Teatre del Liceu.

Tampoc la sala del teatre és la mateixa de l’estrena. Semblant en la seva estructura i disseny, però molt diferent de l’antiga pel que fa a l’acústica, l’actual es caracteritza per la sequedat i poca ressonància, aspectes clau en una partitura com la de Parsifal que treballa de manera visionària el joc espacial. Wagner va concebre el seu festival escènic sacre per representar-se a Bayreuth amb unes condicions acústiques molt concretes, gairebé úniques, que afavoreixen l’hipnòtic embolcall musical de l’obra atorgant-li la seva definitiva transcendència. Fora d’aquella sala, però, les circumstàncies sonores són molt diferents i les del Liceu gairebé oposades. Aquest fet condiciona i condicionà la lectura d’un Josep Pons que va jugar les seves cartes amb intel·ligència, fugint de grandiloqüències tot oferint una lectura analítica, ben teixida pel que fa al discurs i tímbricament cuidada gràcies a una Orquestra del Gran Teatre del Liceu que, en línies generals i errors puntuals al marge, va rendir a gran nivell. Passat un inici titubejant, la lectura de Pons va créixer progressivament signant una escena de la transformació notable, però fou a partir del segon acte que la seva direcció es mostrà més interessant. El joc harmònic del castell màgic de Klingsor semblà adaptar-se millor a les seves característiques que no pas el misticisme del primer acte i en el tercer fou capaç de mantenir la tensió en tot moment, contribuint de manera decisiva a l’èxit global de la funció.

Un èxit global que cal atribuir sobretot a la grandesa d’una partitura immortal que segueix commovent com el primer dia, però també a la bona feina de conjunt de tota la companyia perquè, analitzat de manera individual, el rendiment vocal dels protagonistes va ser divers. Curiosament, els noms més rutilants del cartell van estar per sota de les expectatives mentre que es van imposar els menys esperats. La narració de Parsifal recau sobre les espatlles de Gurnemanz, paper clau que requereix un veritable especialista dominador sobirà del sprechgesang, amb gran envergadura vocal i varietat d’accents. Tot això ho ha tingut René Pape, un dels darrers grans intèrprets d’aquest rol dels darrers vint anys, tant és així que el podria cantar amb els ulls tancats. El mestratge del baix alemany s’anà imposant a mesura que avançava l’obra tot i un inici vocalment massa prudent que posà de manifest un desgast tímbric tan obvi com comprensible. Però, en conjunt, Pape va fer la sensació d’estar una mica avorrit d’un paper que ha cantat arreu i amb tothom, avorriment perceptible en una monotonia expositiva que només la seva classe innata va poder dissimular.

Parsifal de Wagner al Gran Teatre del Liceu.

Més mal parat en va sortir un Matthias Goerne que naufragà vocalment com a Amfortas. És possible que les seves condicions vocals el dia de l’estrena no fossin les òptimes, però també és cert que la pedra a la sabata del baríton alemany sempre ha estat la manca de projecció d’un instrument escàs de metall que no traspassa orquestracions denses. Si l’any passat va destacar com a Wozzeck o al War Requiem fou perquè Berg i Britten desenvolupen un tractament més cambrístic de l’orquestra, però enguany Amfortas ha superat les seves possibilitats. Al monòleg del primer acte l’emissió fou dura i desenfocada en tot moment i el fraseig de curta volada, aspectes que van millorar relativament en el tercer. Una llàstima, perquè la seva encarnació del personatge i involucració escènica foren intenses. Impecable Evgeny Nikitin en un Klingsor vocalment de pedra picada mentre que un Paata Burchuladze testimonial, més en etapa d’homenatges que de funcions, fou Titurel.

En canvi, poc s’esperava del tenor Nikolai Schukoff qui, finalment, fou el triomfador de la nit juntament amb la Kundry d’Elena Pankratova. El cantant austríac va signar la seva millor actuació al Liceu mostrant gran solidesa vocal. El timbre no és atractiu i això limita l’impacte d’una actuació que, per altra banda, anà creixent i imposant-se acte a acte fins a un tercer més que notable gràcies a un fraseig incisiu i, sobretot, a un domini absolut del paper. Al seu costat, Elena Pankratova enlluernà per la facilitat amb què resolgué cadascuna de les trampes vocals d’un paper de gran complexitat, especialment en un segon acte cantat amb uns recursos tècnics i una nitidesa en el fraseig gens habitual. A la seva Kundry només li falta un punt de foc per esdevenir inoblidable. Entre l’extens repartiment destacaren molt especialment els tenors Facundo Muñoz i Marc Sala com a Cavallers, esplèndids vocalment i escènicament, mentre que es trobà a faltar un millor empast tímbric entre les cinc Noies flor. Notablement millorat el rendiment del Cor del Liceu respecte a darreres actuacions, tot i que si s’hagués reforçat una mica més l’impacte hauria estat molt superior.

La ja coneguda producció de Claus Guth, inspirada en La muntanya màgica de Thomas Mann, manté la vigència tant pel que fa a l’estètica com a la seva dramatúrgia amb doble nivell de lectura, però també l’inconvenient de l’excessiva distància entre la plataforma rotatòria i el fossat de l’orquestra, una circumstància que condiciona decisivament i dificulta la connexió ideal entre cantants i batuta. Un obstacle que fou salvat, una vegada més, per la música miraculosa que Wagner creà per Parsifal.

Parsifal de Wagner al Gran Teatre del Liceu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació