Pares, fills i l’esperit musical

Brillant clausura del cicle Tríades per part del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (CCPMC), en un concert celebrat a l’església de Sant Felip Neri de Barcelona. El programa va estar format per obres religioses dels segles XVI i XX.

Brillant clausura del cicle Tríades per part del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (CCPMC), en un concert celebrat a l’església de Sant Felip Neri de Barcelona. El programa va estar format per obres religioses dels segles XVI i XX.

Fidel a la vocació del cicle, el programa es basava en un contrast, en aquest cas materialitzat en les tres ciutats que donaren títol al concert: Venècia, Birmingham i Barcelona. A la Basílica de Sant Marc de la capital de la República Sereníssima va ser on l’anomenada, precisament, escola musical veneciana, arribà al seu màxim esplendor. Fou de la d’Andrea i Giovanni Gabrieli (oncle i nebot, respectivament) a finals del segle XVI i principis del XVII. A la ciutat anglesa fou on l’any 1921, el músic Ralph Vaughan Williams estrenà la seva Missa en sol menor. Barcelona, per la seva banda, es pot entendre com l’emblema o el punt de trobada de la constel·lació de compositors contemporanis interpretats a la darrera part del concert.

Però el contrast geogràfic i la dispersió temporal van trobar en la música un fil conductor. Primer pel caràcter eminentment religiós de les obres. Segon, per l’herència de recursos i referents que, degudament adaptats a cada època, totes elles compartien i, en especial, l´ús de recursos policorals, és a dir, amb més d’un cor.

La particular arquitectura de la Basílica de Sant Marc, a Venècia, condicionà de forma determinant el naixement d’aquesta tècnica. L’amplitut de l’arquitectura i els dos orgues, situats en costats oposats de la Basílica, feien que els components dels cors sovint s’haguessin de situar separats. La distància impedia la coordinació de la interpretació i generava falta de sincronia en el so. Aquesta dificultat es convertí en avantatge quan es començaren a utilitzar més d’un cor que cantava de forma successiva, responent-se un a l’altre, generant un efecte espaial amb el so.

Sant Felip Neri no és Sant Marc. Però Josep Vila i Casañes volgué aprofitar al màxim l’acústica de l’església barcelonina i escenificar l’efecte musical. Mentre l’organista David Malet obria foc amb la Tocatta del tono nono d’Andrea Gabrieli, els components del CCPMC entraren cerimoniosament i es distribuïren en tres cors clarament separats, ocupant tot l’ample del creuament de la nau principal i el transsepte. La distribució fou un encert, i els efectes estéreo, els contrastos de to i el jocs de respostes del Magnificat per a 14 veus de Giovanni Gabrielli s’entengueren a la perfecció i resultaren tant impressionants com ho devien ser fa quatre-cents cinquanta anys. Després, mentre Malet interpretà la Canzon detta “la spiritata”, el cor es concentrà davant del retaule que hi ha darrera l’altar, per proseguir el concert. Els efectes entre els dos cors del O magnum mysterium potser són menys espectaculars que els de Magnificat, però la delicadesa i intimitat amb que el CCPMC inicià la peça, i la vivesa rítmica de l’Al·leluia resultaren igualment extraordinaris.

El concert seguí, ja sense Malet, amb la Missa en sol menor del compositor anglès Ralph Vaughan Williams (1872 – 1958). L’obra, per a dos cors i quartet solista, també explora el potencial de la pluricoralitat i per la seva durada i concepció era la peça de major compromís del programa. L’abundància de recursos que poden resultar familiars en una primera audició (melodies gregorianes, quintes buides, modes, homofonies, o el mateix recurs policoral) és tramposa. Sota l’aparent familiaritat de la sonoritat, que la fa molt accessible al públic, hi ha un llenguatge i harmonies plenament moderns. És, a més, exigent perquè demana molta contenció en alguns moments, on l’ideal és la puresa del so propi d’una escolania, mentre que en altres cal abocar-hi màxim esplendor i volum. Durant la interpretació d’aquesta peça el CCPMC mostrà algunes vacil·lacions, i en alguna ocasió el so no fou tant esplèndid com calia.

El cor recuperà seguretat i aplom en la darrera fase del concert, tramada amb diverses obres religioses de compositors contemporanis. Una vegada més, l’ús de les veus més enllà de les quatres cordes tradicionals foren marca de la casa. Pax, poema de Silus Italicus, de Carles Gumí (Barcelona, 1963), és per a vuit veus, igual que l’Ave Maria de Xavier Pagès (Sant Pere de Ribes, 1971); la Salve Regina de Josep Vila i Casañas (Sabadell, 1966) i Am Meer, d’Oriol Cruixent (Barcelona, 1976) són per a 16 veus. Es donà l’excepcional circumstància que tres d’aquests quatre compositors eren presents al concert.

Menció a a banda mereix l’Autorretrat de Carles Santos (Vinaròs, 1940), la interpretació de la qual meresqué la més entusiasta ovació del públic en premi a l’excel·lent interpretació. L’obra explora fins al límit l’ús de la policoralitat. Cada intèrpret, com un cor d’un sol individu, canta un breu motiu (seqüències intervàliques a l’inici, incorporant onomatopeies més endavant), diferent del del seus companys, que anirà repetint durant tota l’obra amb un període també propi. A mida que es van afegint els intèrprets es creen un conjunt de consonàncies i disonàncies, d’ecos i respostes, cada vegada més complex dins el qual, malgrat tot, sempre es distingeix cadascuna de les veus. Una vegada superat el clímax, tot es va recollint fins recuperar el solitari interval inicial. L’extraordinari efecte de la música es veié reforçat (com a l’inici del concert) per l’escenografia, ja que els intèrprets, sortint de l’altar, s’anaren escampant per diferents punts del temple.

El cicle del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana tindrà continuïtat la temporada vinent. Consultant la programació sembla que el pretext canvia, i que cada concert es basarà més aviat en la contraposició de dues idees o compositors. Hi ha també menys presència dels compositors catalans, que en un parell de concerts d’enguany han tingut un merescut i sempre necessari aparador per al seu treball, amb unes interpretacions de gran qualitat. Cap dels canvis, però, fa disminuir l’interès de la proposta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació