Paisatges escollits

“Votre âme est un paysage choisi.” No sé si pels aficionats a Paul Verlaine aquest vers és especial; sí que ho és pels aficionats a la mélodie, que inevitablement hi posen (hi posem) música perquè aquest i molts d’altres versos del poeta han quedat lligats per sempre a algunes de les millors obres del repertori. El recital que presentaven dimecres al Gran Teatre del Liceu Philippe Jaroussky i Jérôme Ducros començava amb aquests versos en la versió de Gabriel Fauré i tenia Verlaine com a fil conductor: contratenor i pianista van interpretar cançons escrites a partir dels seus poemes per quinze compositors diferents, una selecció del disc Green que han publicat recentment.

Hi van tenir cabuda des dels compositors de mélodie més coneguts com l’esmentat Fauré, Claude Debussy i Reynaldo Hahn fins a noms gairebé desconeguts com André Caplet o Jozef Szulc, amb l’afegit de compositors de chanson com Léo Ferré, Charles Trenet i Georges Brassens. Amb aquesta varietat de compositors, els intèrprets van renunciar als blocs de cançons habituals als recitals i van optar per fer un gran bloc a cada part amb dues peces per a piano sol que feien d’interludi separant grups de quatre o cinc cançons. Així, el primer grup presentava cinc poemes i a partir d’aquí cada grup introduïa nous poemes i repetia d’altres en les versions d’altres compositors, una bona manera de presentar un programa molt atractiu.

Jaroussky és un cantant musical i refinat, qualitats que s’avenen molt amb la mélodie; si bé a les primeres cançons el seu cant va ser més aviat pla i només ens va treure d’aquesta certa monotonia l’ensurt d’un agut mal resolt a En sourdine, de Hahn, segons avançava el recital la veu de Jaroussky es va afiançar i ens va regalar un cant bonic i elegant. La mélodie, però, la cançó en general, demana tant ser cantada com ser dita, i Philippe Jaroussky va cantar molt més que no pas va dir; podríem dir que, amb algunes excepcions, no va assolir l’expressivitat necessària en un recital de cançó. No direm ni molt menys que va ser un mal recital perquè vam gaudir de molts bons moments i detalls de qualitat però no es va arribar a l’excel·lència que li hem conegut al contratenor en concerts de música barroca.

Malgrat el petit accident esmentat i algun problema d’afinació amb L’heure exquise, els millors moments de la vetllada van arribar amb la música de Hahn, un compositor amb qui Jaroussky sembla tenir una afinitat especial; especialment aconseguides van ser les interpretacions de D’une prison i Chanson d’automne. Una estona abans ja havia cantat una preciosa versió de Le ciel es, par-dessus le toit, de Déodat de Séverac a partir del mateix poema de D’une prison. La sentida interpretació d’Un grand sommeil noir, d’Artur Honegger, va fer que trobés a faltar la versió d’Edgar Varèse i la Chanson d ‘automne de Trenet va ser un curiós contrapunt a la de Hahn. Per la seva banda, el pianista Jérôme Ducros va estar sempre atent al cantant, ajustant acuradament les dinàmiques a la seva veu i contribuint a l’atmosfera refinada, i va arrencar aplaudiments espontanis amb la seva interpretació de L’Isle joyeuse de Debussy.

Entre nits de lluna blanca, hores exquisides i escenes galants vam arribar al final del recital, que el Gran Teatre del Liceu havia dedicat a la contralt Maria Radner, el baríton Oleg Bryjak i totes les víctimes de l’accident d’avió de dimarts. El van tancar definitivament tres propines, Qui je suis de l’opereta Fisch-Ton-Kan d’Emmanuel Chabrier, una peça incongruent per estil amb la resta del programa tot i tenir també text de Verlaine; Colombine de Brassens i L’heure exquise, dedicada per Jaroussky i Ducros a les víctimes de l’accident.

Aquestes propines tancaven també els recitals d’aquesta temporada al Liceu, que s’han vist reduïts només als recitals de dos contratenors; la temporada vinent no n’hi haurà cap i haurem d’esperar un any per saber si hi tornen.