Operetta i Mozart “fun” al Liceu

El Gran Teatre del Liceu ha inclòs 'Così FUN tutte a la programació infantil i el Teatre Victòria acull l'espectacle 'Operetta' fins el 4 de novembre. Jaume Radigales n'ha fet una cata musical.

Cor de Teatre encara es presenta sota l’etiqueta de companyia d’aficionats. Sorprenent. Perquè la qualitat d’Operetta, l’espectacle estrenat fa un parell d’anys al TNC i que s’ha passejat entre d’altres pel Poliorama i pel mateix escenari del Liceu, és indubtable. Molt més rodat, llimat i amb algunes opcions escèniques alternatives, aquest divertit muntatge continua sent una cita inel.ludible per a tots els públics. Diverteix perquè és divertit, delecta perquè està ben fet i sorprèn per l’originalitat de la majoria dels seus quadres. Verdi, Rossini, Wagner, Mozart,Mussorgsky, Bellini o Saint-Saëns no semblen ser obstacle perquè els vint-i-quatre cantants-actors facin de les seves amb un impecable cant a cappella que, insisteixo, sona a molt més rodat i ben cantat que fa dos anys. Veient-lo i reveient-lo, un tan sols espera que Operetta (en cartell al Teatre Victòria fins el 4 de novembre) gaudeixi d’una segona part. La necessitem.

D’altra banda, la programació infantil del Gran Teatre del Liceu ha inclòs Così FUN tutte, espectacle que signa Carol López, a la sala gran del teatre de La Rambla. Originàriament, la proposta s’havia inclòs fa un any dins la temporada regular. Per això, la seva ubicació per a públic de totes les edats sembla feta en calçador. Entre d’altres coses (i aquesta és una premissa que condiciona) perquè l’argument i el llibret de Così fan tutte semblen aliens a la comprensió de públic infantil. A banda que sempre he pensat que l’òpera que tanca la trilogia Mozart-Da Ponte no té res de còmica en el seu fons (sí en la seva forma): és un drama, una tragèdia en forma de joc, com li agradava definir-la a René Leibowitz. La tesi principal és ben clara: la felicitat de la parella rau tan sols en l’opció per la infidelitat, com es va encarregar de demostrar Claus Guth en el seu lúcid muntatge salzburguès. Revestida d’una transgressió que depassa per molt poc els límits del políticament correcte, l’espectacle de Carol López distreu i poca cosa més, i això suposo que deu ser suficient per a la programació infantil del Liceu. Però davant d’un altre tipus de públic, la cosa hauria de carregar una mica més les tintes, perquè l’òpera original du implícita molta mala bava. A banda que això del públic infantil és molt relatiu, de manera que jo recomanaria l’espectacle per a nenes i nens més grans de deu anys. Com a mínim.
Dit això, el millor de l’espectacle és l’arranjament de Lluís Vidal, que ha reduït la partitura per a conjunt de piano, violí i clarinet, amb algunes incursions al món del jazz i la salsa. Exemplar mostra de la versatilitat mozartiana, que funciona més enllà de les seves fronteres estilístiques. El sextet protagonista, integrat en el repartiment de dissabte al matí per Maia Planas, Anaïs Masllorens, Tina Gorina, Joan Garcia Gomà, Carlos Cremades  i Xavi Fernàndez, funciona per la seva homogeneïtat. I la representació ha estat seguida amb més silenci del que és habitual en aquest tipus de sessions.
Twitter: @jaumerb
Blog de Jaume Radigales: Dietari operístic

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació