OBC i Smetana, bellesa efímera

Discreta tant l’afluència de públic com la interpretació d’una OBC poc recognoscible, un xic condicionada per les rotacions i tenint en compte el marge de millora que tenia tractant-se del primer dels tres concerts del programa. Aquesta vegada es comptava amb la visita per primer cop de Tomáš Netopil (Kroměříž, 1975), un director txec amb cert reconeixement, que venia especialment a mostrar la seva lectura d’una selecció de la popular La meva pàtria (1872-1875) de Bedřich Smetana.

No obstant això, el concert va començar amb una cita de major interès, en la nostra opinió, com és la de poder escoltar l’obra d’un compositor contemporani del nostre país –particularment ara que ens ho posaran cada vegada més difícil, com ens indica la programació de la propera temporada–: en aquest cas, Imatges d’un món efímer (2011) de Josep Maria Guix (Reus, 1967), encàrrec de la JONC que la va estrenar el 2011. Es tracta d’una partitura de factura orquestral extensa però convincent i minuciosa (destaca l’administració de la percussió a la qual Guix incorpora el waterphone, dotant l’atmosfera d’un constant caràcter d’ensomni irreal), que sap traslladar a l’esfera acústica, amb espontaneïtat, saviesa i contenció de mitjans, la plasticitat i concentració dels haikus japonesos en els quals s’inspira. Netopil va controlar les dinàmiques, sempre molt prop del pianissimo, i l’orquestra va tenir una gran resposta, aconseguint aquesta subtilitat cambrística que s’obre lentament en unes cordes ben empastades des del so d’una campana, mirall musical d’un haiku del gran poeta japonès Bashō: “Un so de campana/ s’escampa en la boira/ a trenc d’alba”. El discurs de Guix, que redueix al mínim les fronteres entre so i silenci, desplegament i replegament, és exigent per a intèrprets i auditori: no trobem en ell drama ni desenvolupament, només un coherent i profund lirisme contemplatiu que no deixa indiferent.

A les antípodes de l’estètica de Guix es troba l’obra que seguia, el Concert per a violí i orquestra (1940) de Aram Khatxaturian, un dels més il·lustres membres del panteó d’herois culturals d’Armènia, i compositor predilecte de l’oficialisme a la Rússia soviètica. L’obra constitueix d’antuvi un alt repte tècnic pel solista, i el jove armeni Sergey Khachatryan (Erevan, 1985) –el més aplaudit de la tarda sense dubte– no només va superar el desafiament sinó que ho va fer amb una nota molt alta; va mostrar una maduresa sorprenent des d’un enèrgic Allegro con fermezza en el qual ja a la llarga cadència va deixar a l’auditori bocabadat, fins a l’Allegro vivace brillant, de so poderós i càlid i vibrato ben administrat. Fora d’alguns desajustaments per equilibrar el fraseig entre solista i orquestra, els esforços de Netopil per aconseguir-ho van acabar per donar bons fruits, oferint un bon matalàs sonor a la imaginació del vertiginós arc de Khachatryan, que amb un bis procedent de la música de la seva terra, va acabar de captivar al públic de l’Auditori.

La selecció (tres dels sis poemes simfònics) de La meva pàtria ens va deixar molt més freds. Netopil, sensiblemente maldestre i exagerat, en línies generals no va mostrar la serenitat i control que esperàvem i el treball particularment amb metalls i fustes, mancades de matisos, mostrava encara molt marge de millora. Tot i que després del solo d’arpes al “Vyšehrad” els vents no van mostrar la mateixa delicadesa, com sí ho van fer les cordes en una entrada subratllada emfàticament per Netopil, la fluïdesa del riu Moldava es va deixar escoltar, fins i tot tenint en compte que el director txec li va posar més sucre del compte a un pastís ja de per si carregat, en la seva pugna per arrencar un lirisme que només en comptades ocasions i amb més gestualitat que concreció sonora, va aconseguir transmetre a “Šárka”, l’últim dels tres poemes de Smetana.