Missa sòbria i imponent de Herreweghe

Philippe Herreweghe va dirigir el Collegium Vocale Gent en la 'Missa en si menor' dins la temporada Palau 100 Bach

La visita d’un dels colossos de la música antiga sempre és motiu de celebració. En aquesta ocasió parlem del mestre flamenc Philippe Herreweghe, que va dirigir el Collegium Vocale Gent en la Missa en si menor dins la temporada Palau 100 Bach. Amb una formació i uns solistes d’excepció, el resultat no podia ser sinó immens i esplendorós.

Philippe Herreweghe

Herreweghe és un home d’una gran senzillesa en tots els sentits. Estilísticament, el seu Bach es caracteritza per la sobrietat i la puresa. La seva espiritualitat és recollida i mira cap endins, com els quadres del barroc holandès que representen els interiors de les cases en comptes de paisatges exteriors. La gran missa catòlica de Bach —tal com la va anomenar el seu fill Carl Philipp Emanuel— no té la càrrega d’angoixa de les passions, sinó que és més neutra i menys humana.

Herreweghe va fer sonar l’orquestra en un pla subordinat a les veus, però sempre a un nivell d’excel·lència màxim. Cal fer menció especial dels solos de la concertino i del traverso. Les veus són sempre un punt fort del mestre flamenc. No tan sols per la qualitat individual de cadascuna, sinó per l’harmonia i la precisió que es percep en sentir-les com una unitat compacta i perfecta. El Collegium Vocale sona ple de llum, amb veus cristal·lines i el conjunt desprèn una pau i una puresa inigualables.

Els cinc solistes van ser fabulosos en graus diferents. Les dues sopranos, Dorothee Mields i Hana Blaziková, van unir les seves veus a la perfecció en el duo del Christe eleison. La veu de Mields és lírica, lluminosa i cristal·lina, mentre que la de Blaziková és un xic més opaca, amb una projecció òptima. Qui va brillar especialment va ser el contratenor Alex Potter, que ja havíem vist en altres ocasions. Va excel·lir en les dues grans àries, especialment en l’esperat Agnus Dei, de gran intensitat i dolor. Potter va cantar amb una veu dúctil i clara, una gran expressivitat i unes frases que s’allargaven fins a quedar suspeses. Qui, en canvi, no tenia gaire bon dia va ser el tenor Thomas Hobbs, que també havíem sentit amb Herreweghe, precisament en el paper d’Evangelista en la Passió segons sant Joan. Per això sabem que és un cantant de primera, amb una veu bonica, ben projectada i un fraseig molt elegant. En aquesta ocasió, però, semblava que estava una mica afectat d’afonia. Completava l’elenc de solistes vocals el baix croat Kresimir Strazanac, una mica massa jove per tenir ben desenvolupada una veu de baix, però un cantant molt delicat, amb la veu vellutada i un molt bon fraseig. Escoltant-lo, la veu semblava feta per cantar Mozart.

El Collegium Vocale de Herreweghe va enlluernar novament, especialment el cor, conferint grans dosis d’expressió en moments determinats com l’entrada del Gloria, el Crucifixus o el Sanctus. Sens dubte, Philippe Herreweghe és un dels millors coneixedors de la música de Bach, que aborda amb sobrietat, senzillesa, sense artificis ni res que sigui superflu o que pugui fer brillar la música més enllà de la seva finalitat d’incitació a la pietat cristiana.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació