Maria Canyigueral: el so de Mompou

L’art de la pianista gironina Maria Canyigueral sorgeix de l’impuls intel.lectual que presenta l’ideal d’ordre, mesura i harmonia, que Nietzsche descriví a L’origen de la tragèdia. És una forma de classicisme en un món d’excessos dionisíacs vacus, en què la celebració de la vida sovint és buida de contingut o d’un contingut massa superflu. Precisament, no trobarem pas superfluïtat en Maria Canyigueral, però tampoc excés. La seva actitud envers l’art és plena d’una austeritat que, tanmateix, no queda renyida amb l’expressivitat serena i viva que ens ofereix, amarada d’una espontaneïtat franca i a mesura humana.

Fins i tot quan la sentim tocar Beethoven, tal i com vam tenir l’oportunitat en la Marató de sonates per a piano del geni que es va celebrar fa un mes a Montjuïc, coproduïda per Barcelona Obertura i el Maria Canals. En un entorn gòtic, l’Sturm und Drang de Canyigueral resultava ser més Drang (impuls) que Sturm (tempesta), professant un pianisme que marca un salt endavant sense radicalismes ni ruptures dramàtiques, sinó un veritable impuls que condueix el llegat Haydn-Mozart a l’epicentre d’una nova era. Així s’explicava el Beethoven de Canyigueral que, auspiciada per la mirada crítica de La Mare de Déu del consellers (1445) de Lluís Dalmau al bell mig del MNAC, exposava i reexposava de forma clarivident unes obres que havia passat pel seu propi sedàs crític.

L’any passat ens va presentar del disc Avant-guarding Mompou, on encunyava un nou terme que vol fer més contemporani que mai el compositor català, en establir-hi un lligam estret amb l’avantguarda europea actual. Enregistrat pel segell audite|forum (2020) i gravat al Conservatori del Liceu el setembre de 2018, l’àlbum és un projecte personal de Canyigueral on la pianista ofereix una personal visió de Mompou que es contraposa a nou propostes de diversos compositors que dialoguen amb les imprescindibles Cançons i danses de l’impressionista català. Canyigueral se serveix de la cançó popular catalana per reivindicar Mompou en ocasió del seu 125è aniversari.

L’obra de Mompou, eminentment pianística, i amb ressons parisencs rellevants que connecten l’autor amb l’experiència francesa de Satie i Debussy, Ravel i Els sis mostra, com apunta George Beck a les notes del llibret, aquella sensació de simplicité, dépouillement i una enganyosa lleugeresa que aporta aire fresc a l’intèrpret i a l’oient. La seva és una expressió concentrada en petites fórmules que ens acarona i ens reclou en la nostra pròpia intimitat. Perquè l’estalvi de material (tan propi de la Segona Escola de Viena), certa concisió en el llenguatge i el fet de defugir l’exuberància converteixen Mompou, de facto, en un seguidor del Weniger ist mehr loosià -i webernià- que, dècades més tard, prendria la forma del minimalisme, una corrent estètica que avui dia és tan apreciada entre els pianistes. Totes aquestes concepcions estètiques tan personals es manifesten clarament en les cançons i danses, compostes en un lapse molt gran de temps, comprès entre 1918 i 1972.

Amb Mompou, el piano es converteix en un instrument enigmàtic i ple de misticisme, en paraules de Beck, passat pel sedàs de la personalitat artística de Canyigueral. La pianista ofereix una interpretació plena d’autenticitat i, alhora, austeritat i mesura que encaixa amb l’exquisit tractament que Mompou fa del folklore en un moment, a principis del segle XX, en què els catalans estem acabant de forjar la nostra identitat basada, d’una banda, en la mirada nord enllà, avantguardista i moderna, que cristal·litza en el Modernisme i, de l’altra, la reivindicació de la tradició popular com a forma de concloure el romanticisme nacionalista del qual beuen totes les nostres disciplines artístiques.

La pianista catalana afincada a Londres té una mirada intel·lectualitzada de la sensualitat. Canyigueral parla d’un “món únic de bellesa” per al qual aconsegueix gran equilibri sonor, frescor, transparència, esponjament, a banda d’uns greus vellutats i aguts transparents. Un so postromàntic arrelat a la tradició però amb un tractament lliure i modern capaç d’aportar gran riquesa tímbrica al teixit musical.

Amb aquest projecte, Canyigueral posa de manifest una doble passió: l’amor a Mompou i la necessitat d’establir un vincle amb la contemporaneïtat, al mateix temps que posa en valor la universalitat del nostre compositor. Un artista capaç d’apel·lar les emociones més intrínseques i autèntiques de l’home amb una música sincera i pura, òrfena d’ornaments. Tot des de la subtilesa d’una música serena, reflexiva, generosa, tendra, que transmet calidesa humana i, alhora, presenta un misticisme afí al de Sant Joan de la Creu, com s’evidencia a la seva Música callada. I, precisament, aquest misticisme omple el so de llum i és capaç de transmetre, a la vegada, el sentiment profà de la vitalitat amb aires mediterranis.

Canyigueral s’ha servit de nou muses per fer dialogar Mompou amb la música d’avui. El disc compta amb el llenguatge expressiu de nou compositors que, a l’hora de compondre la seva música, han tingut com a punt de partida el mateix material temàtic que va inspirar Mompou o, en el seu defecte, altres melodies populars catalanes que el mestre no hagués explorat. El projecte, premiat per l’Art Council d’Anglaterra, compta amb les noves composicions dels catalans Víctor Estapé, Josep Maria Guix i Joan Magrané, i d’Antón García Abril (nascut a l’Aragó), Moritz Eggert (Alemanya), Konstantia Gourzi (Grècia), Jiří Gemrot (Txèquia), Nicolas Bacri (França) i Joseph Phibbs (Regne Unit).

El resultat estètic de la proposta es manifesta com a compacte, coherent, amb un empast sonor i de llenguatge que revela una tria acurada i conscient dels compositors, al mateix temps que posa de manifest el compromís dels autors en ser fidels al propòsit de l’encàrrec. És clar que la lectura que Maria Canyigueral fa de les obres està conscientment filtrada per la mirada mompousiana, i la gran varietat de colors que emergeixen del so de l’àlbum conformen una gamma cromàtica amb un segell propi que ho amalgama tot.

La cerca sonora de Maria Canyigueral l’està convertint en una pianista de propostes sòlides, interpretacions plenes de lucidesa i un caràcter artístic discret en les formes però contundent en el discurs. Una artista que cal que tinguem més present a les nostres programacions, i que sofreix d’aquella condició d’exili artístic moltes vegades forçat que la fa més estimada a Anglaterra, on resideix, que potser aquí, on encara és una descoberta pendent per tants melòmans.