L’OBC puja a la muntanya russa

L’OBC va presentar ahir la propera temporada de concerts 2016-2017, marcada per la cita amb la Simfonia núm. 4 de Xostakóvitx, i en la qual el seu titular dirigirà set programes simfònics marcats per les obres Mahler, Brahms, Verdi, Wagner i Txaikovski.

Per la temporada 2016-2017, l’OBC s’atreveix amb la Simfonia núm. 4 de Xostakóvitx. El seu titular dirigirà set programes simfònics marcats per les obres Mahler, Brahms, Verdi, Wagner i Txaikovski.

Observeu la fotografia del dossier”, el director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Kazushi Ono, es referia a la imatge promocional amb la que la formació resident a l’Auditori de Barcelona ha desembarcat a la presentació de la seva propera temporada de concerts. És la primera presa de contacte, una portada, és també l’esperit que Ono diu que vol transmetre’ns des del primer moment: tant la sensació que l’actual temporada ens ha deixat, a nosaltres i als músics, com l’entusiasme i actitud per a la següent que vindrà. Val a dir que la imatge de l’orquestra sencera muntada per art i gràcia de la informàtica en una muntanya russa és una troballa promocional divertida i feliç, creant, certament, expectativa per a uns mesos que arribaran carregats de novetats interessants i que suposaran un repte per a l’orquestra. Esperem, però, que el concepte de muntanya russa no es tradueixi també en altibaixos i giragonses d’irregularitat com ha passat una mica aquest any. En tot cas, tant el seu titular com els programadors són plenament conscients d’un fet que no és, ben mirat, intrínsecament negatiu: l’actual OBC, la d’Ono, és un projecte en construcció i en creixement. Cal, però, que no oblidin que una temporada s’adreça al seu públic, i que plantejar-la com una “taula de treball” pot transmetre sensació que no hi ha un projecte definit més enllà de la consciència de la feina que hi ha per a fer.

Sigui com sigui, l’entusiasme i optimisme de cara a aquest creixement i consolidació de l’orquestra és el que ha marcat, per damunt de tot, la presentació de la temporada. Joaquim Garrigosa, director de l’Auditori, insistia en la voluntat de construir una “orquestra del país” que la gent pugui sentir seva, més enllà del compromís ineludible amb una programació de qualitat (que seguirà les línies mestres plantejades aquest any però també es plantejarà noves fites que comentarem tot seguit). Aquest valor afegit, per exemple, es traduirà amb una implicació activa en projectes socials i educatius, alguns ja existents com els Clubs de Música i els assajos oberts, d’altres novetat de l’any que ve, com per exemple el fet de dedicar alguns concerts a diferents col·lectius i causes (amb accions concretes encara per definir… altra cop la perillosa indefinició).

OBC_Igor_Cortadellas_igor.cat

En tot cas, aquest procés de consolidació del projecte passa per un camí ineludible: la màxima presència possible del seu titular. En aquest sentit s’ha volgut fer palès l’augment de setmanes que Ono serà a Barcelona capitanejant l’orquestra respecte aquest any. La gran pregunta és si serà suficient. En tot cas, la temporada 2016-1017 Kazushi Ono dirigirà l’OBC en 7 concerts, afegint dos més fora de temporada. El director japonès s’ha mostrat molt il·lusionat i compromès amb el creixement de l’orquestra en la seva segona temporada al seu capdavant, un cicle que s’iniciarà amb un concert inaugural el 30 de setembre que ha volgut destacar especialment i que serà tota una declaració de principis: l’OBC interpretarà la Tercera de Txaikovski, l’única del catàleg simfònic del compositor escrita en mode major i que l’orquestra no ha interpretat mai. El programa es completarà amb el sempre marginat (en comparació als dos primers) quart concert per a piano orquestra de Rakhmàninov, de la mà del pianista Leif Ove Andsnes, i una obra d’Hèctor Parra.

Aquest concert resumeix l’esperit de la temporada. Per una banda tenim la varietat. Ono insisteix en la imperiosa necessitat d’una varietat en els repertoris per tal de construir el so i el color que l’orquestra necessita per a créixer com a grup, créixer no només musicalment, sinó també com a equip humà, cohesionat i, potser el que tots trobem més a faltar, implicació personal en el projecte.

D’aquesta manera, en els set programes que dirigirà el titular de l’OBC, a més de les esmentades, trobarem obres de Fanny i Felix Mendelssohn (Simfonia núm. 2, Lobgesang), Xostakóvitx (Simfonia núm. 6), Mozart (Concert per a piano i orquestra núm. 24 i Concert per a flauta, arpa i orquestra, amb solistes de la pròpia orquestra com a mostra del compromís amb els músics d’aquí) o Brahms, compositor molt present a l’Auditori i del qual l’OBC planeja completar la integral de les seves simfonies en els propers anys (enregistrades en directe per Altus Music i editades en disc). Concretament, l’any vinent sentirem la Simfonia núm. 2 i el Concert per a violí i orquestra en Re Major acompanyant Baiba Skride.

Tanmateix, els programes d’Ono tenen dos eixos que corresponen a un veritable tòtem vital i de perspectiva estètica que reconeix el mateix director. El primer gira al voltant de Mahler. El compositor alemany marca un abans i un després, un punt i apart en la música occidental que enllaça l’estètica moderna i el món contemporani. Si a això hi sumem la riquesa del seu món simfònic, Mahler ofereix a la formació barcelonina més possibilitats de creixement que, per exemple l’esmentat Brahms. D’ell dirigirà la Simfonia núm. 1 “Tità” i el que serà un dels concerts més esperats de la temporada: els cants i poemes Des Knaben Wunderhorn amb el gran baríton Thomas Hampson (que ja ha gravat aquest cicle).

L’altre pol és el que suposen les figures de Verdi i Wagner, que en el món de l’òpera també es configuren com un punt de no retorn estilístic i formal. De l’alemany, l’OBC oferirà un recull de fragments simfònics dels seus drames musicals, un “Wagner sense paraules”, i de Verdi un concert que figura dins el grup que podríem anomenar “programes singulars” de la temporada: una versió de la seva Missa de Rèquiem acompanyada d’un mapping immersiu de 360º, basat sobretot en el text i projectat a les parets de l’Auditori. L’orquestra acompanyarà l’Orfeó Català i el seu Cor Jove.

Dèiem que varietat és un concepte clau de la temporada. Un altre seria l’equilibri entre el gran repertori universal i la música del nostre país. Més enllà d’Ono, l’OBC també interpretarà obres simfòniques que abasten del classicisme a l’actualitat, amb compositors com Haydn, Schubert, Xostakóvitx, Stravinsky i Bartók, i sobretot sent d’especial interès el Festival Mozart (com s’ha fet aquest any amb Gershwin) amb la interpretació de les seves darreres simfonies (39, 40 i 41) de la mà del que repeteix com a principal director convidat i que és tota una autoritat en el repertori clàssic, Jan Willem de Vriend. També s’insistirà en apropar Bruckner i Nielsen al públic barceloní, amb el desig de convertir-los en autors de referència i habituals a l’Auditori.

Parlant de directors convidats, a part de de Vriend, tindrem una nodrida representació de respectades batutes que també mostren un equilibri entre les cares conegudes, com Lawrence Foster, Salvador Mas i Josep Pons, amb figures internacionals com Valery Gergiev, Kristjan Järvi, Hartmut Haenchen, Simone Young, Daniel Hope, Steven Schick o Stéphane Denève.

Pel que fa a solistes, a part dels l’esmentats Hampson i Leif Ove Andsnes, col·laboraran amb l’orquestra intèrprets tant destacats com Joaquín Achúcarro, gran amic d’Ono, Gil Shaham, Ray Chen, Arcadi Volodos, Boris Velkin, Jean-Yves Thibaudet o Pablo Hernández.

El programes singulars, com dèiem, constituiran una part important de la temporada vinent amb l’objectiu d’aportar un valor afegit o presentar propostes que surtin una mica de la programació habitual de l’orquestra. Wagner o el Rèquiem de Verdi, 360º no seran els únics. L’OBC s’unirà en una col·laboració històrica amb l’Orquestra del Teatre Mariïnski per a una de les cites ineludibles de l’any que ve: interpretarà, per primera vegada, la colossal Simfonia núm. 4 de Xostakóvitx sota de la batuta de Gergiev.

Gergiev

Altres programes que surten de l’habitual són, per exemple el concert dedicat a la música minimalista, titulat “Experiència Minimal”. Hi sentirem obres de Philip Glass, John Adams o la simfonia núm. 4 d’Arvo Pärt, que, de ben segur, generarà molta expectativa. Per altra banda, Daniel Hope ens durà Vivaldi Recomposed, de Max Richter, una reimaginació de Les quatre estacions que s’agermana amb el concert Bach Simfònic, dedicat a les interessants orquestracions que músics contemporanis tant destacats com Schönberg, Holst, Caillet o Stokowsky van fer del geni barroc. Aquest concert es farà en col·laboració amb l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), continuant les sinèrgies actuals amb el conservatori superior.

Singular també és el cicle OBCinema, que genera en la mateixa mesura, és a dir, moltíssima, tant èxit de públic i entusiasme exacerbat com escepticisme entre els puristes. Sigui com sigui, les projeccions cinematogràfiques en directe continuaran amb Titanic de James Horner i la segona part d’El Senyor dels Anells, de Howard Shore, però és la visita del propi Alexander Desplat per dirigir les seves bandes sonores, segurament, el plat fort del cicle.

L’esmentat equilibri també es veurà amb la presència de música contemporània i compositors catalans, encara que Alberto Sampablo, director tècnic de l’orquestra, reconeix que és un aspecte encara a millorar i en construcció. La música de nova creació tindrà en el concert dedicat al minimalisme i el de Max Richter els seus punts forts, però cal no oblidar l’estrena de Natura contra natura, de Jordi Cervelló, i Cuadro de presencia, del jove compositor Fabià Santcovsky, guanyador del 2n premi al Toru Takemitsu Composition Award 2015, així com la presència d’Hèctor Parra en continuïtat com a compositor resident, encara que aquest any només en podrem gaudir en dues ocasions (deixant la tercera, acordada, per la temporada 17-18, ja finalitzada la seva residència). Aquesta presència fragmentària de la creació contemporània no ha impedit Ono fer especial esment a l’estreta relació que manté amb Parra i la seva obra, així com la recerca que fa juntament amb els gestors de la sala de la música catalana d’ara i de sempre.

Cal afegir, a més, la sorprenent presència d’Emilio Aragón amb La Flor més gran del món, un projecte vinculat a iniciatives socials, realitzat amb Jose Saramago, i que es durà a terme en vàries comunitats autònomes i que els gestor de l’Auditori, com a mostra de la implicació de la seva programació amb uns valors, no volien com un acte separat, sinó integrat dins la temporada.

La temporada de l’Auditori arrencarà, sobretot, amb moltes expectatives sobre el rendiment de l’OBC i el seu creixement, tant en qualitat de so com en implicació dels seus membres. Sigui com sigui, tindrem moltes i diferents ocasions per comprovar la resposta del grup davant l’eclecticisme de la seva programació. En realitat, si l’orquestra funciona, tot es donarà per bo i tindrem un tast de cada cosa que pot arribar a fer, oportunitats no en faltaran i tenim moltes ganes de ser-hi, perquè el volem tenir aquesta anhelada “orquestra del país”. Els que vulguin avançar-se al que sentirem l’any que ve, tenen una cita aquest dissabte i diumenge 9 i 10 d’abril, on es farà la gala de presentació de la temporada. En aquesta gala, i acompanyats de textos sobre els compositors en la veu de Sílvia Bel i Pep Munné, l’OBC interpretarà fragments de la grans simfonies que sentirem la temporada que ve.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació