L’OBC il·lusiona amb Strauss i Xostakóvitx

L'OBC va fer vibrar l'Auditori amb el Concert per a Trompa de Richard Strauss i la Simfonia No.7 «Leningrad» de Dmitri Xostakóvitx.

El programa de mà del concert de l’OBC d’aquest darrer cap de setmana ens explica que les dues obres del concert van ser creades i estrenades durant la Segona Guerra Mundial, però una, el Concert per a Trompa de Richard Strauss, no té com a rerefons aquest conflicte, mentre que l’altra, la Simfonia No.7 «Leningrad» de Dmitri Xostakóvitx, el transpira i proclama; parla de la guerra i de les primaveres russes, i en tot moment significa un enaltiment del sacrifici dels soldats russos, que van combatre a la assetjada ciutat de Sant Petersburg, aleshores Leningrad, encara que no es tracti d’una obra programàtica.

JuanManuelGomez

Però anem per parts. La primera ens va oferir l’aportació com a solista del trompa de l’OBC Juan Manuel (Juanma) Gómez, un instrumentista de gran talent amb unes magnífiques aportacions al conjunt orquestral concert rere concert, aplaudit habitualment pel públic fidel de l’Auditori sempre que té alguna intervenció solista, i habitualment un dels que els directors demanen que s’aixequin a rebre aplaudiments quan acaben els concerts amb alguna part solista de trompa. Acostuma a ser sòlid, ben timbrat, inspirat i té quelcom remarcablement i fiable en les seves aportacions. Acostumo a tremolar quan una partitura exigeix una aportació delicada d’una trompa -sovint dic que n’és l’instrument del diable- però amb Juanma Gómez sé que mai hi haurà entrebancs.

Com a solista del Concert per a Trompa Juanma Gómez va excel·lir i va convèncer a tothom de la seva gran qualitat, si és que algú ho dubtava. La trompa és un instrument amb un repertori molt curt d’obres escrites per a ell com a part solista, però és un instrument amb un so dolç i delicat capaç de fer-nos sentir emocions profundes fins i tot quan no és el solista del concert. Juanma Gómez va gaudir i ens va fer gaudir, i ens va regalar una propina amb un grapat de companys de vent metall (trompetes, trombons i tuba), la peça Stardust de Hoagy Carmichael, fent la trompa la part solista. La bona complicitat amb els seus companys d’orquestra va ser total, un moment tendre amb el qual es va donar per acabada la primera part de concert entre grans aplaudiments.

A mi personalment m’agrada molt veure com l’OBC anima als seus instrumentistes a participar com a solistes en alguns dels seus concerts, crec sincerament que és un gran encert, i sincerament espero que aquesta línia de treball no canviï amb els nous temps que ens esperen amb l’OBC.

A la segona part el director rus Vassili Sinaiski va conduir una magnífica interpretació de la Simfonia Leningrad de Dmitri Xostakóvitx, amb un bon encert al llarg de les anades i tornades temàtiques de l’obra, i dibuixant passatges entre el lirisme i el militarisme molt ben construïts, sense dramatitzar excessivament les parts que fan referència explícita a la guerra, creant en definitiva una atmosfera més positiva que no pas depressiva, i evitant en tot moment el triomfalisme derivat de l’ús del vent metall i la percussió als moviments primer i quart de la simfonia. El primer moviment, a l’ampli tema central de caire marcial, va ser molt ben resolt, sense caure en la insistència ofegadora d’una repetició monòtona, enriquida amb matisos, tot construït sobre una percussió absolutament perfecta, des de l’inicial piano de presentació del tema fins al tutti orquestral al qual encara es podia perfectament sentir l’aportació dels tambors, una gran aportació, sens dubte.

L’OBC va respondre amb molta seguretat a la conducció del director rus, el conjunt orquestral, reforçat per una obra molt exigent en nombre d’intèrprets segons la partitura del compositor, va funcionar amb un encaix molt natural, sense fissures i amb un nivell d’aportació col·lectiva remarcable, sense oblidar les grans aportacions individuals d’alguns dels músics en les seves parts solistes, destacant entre d’altres la de la concertino.

El públic assistent va premiar abastament l’orquestra amb aplaudiments, amb molts bravos, i amb molta estona de merescuts aplaudiments. S’ho van guanyar.

En resum, va ser l’OBC dels grans dies, una orquestra que sap estar a un gran nivell en obres com ara aquesta Leningrad, i que ja ens agradaria que hi estigués sempre. Però bé, és millor no pensar que poden tornar els dies als quals sortim pensant que es nota la manca d’un director principal que treballi amb ells dia rere dia, i per ara és millor creure que la travessia del desert per fi toca a la seva fi, un desert d’una temporada sense director principal i amb un seguit de directors convidats que no han acabat de donar a l’orquestra l’estabilitat desitjable.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació