Lluïsa Espigolé. El piano biònic

Lluïsa Espigolé va tancar la primera edició de Sampler Sèries amb un concert a la Fundació Miró. El programa, amb obres de cinc compositors diferents i farcit d’estrenes, va seguir el fil conductor de les possibilitat d’expansió del piano.

Lluïsa Espigolé va tancar la primera edició de Sampler Sèries amb un concert a la Fundació Miró. El programa, amb obres de cinc compositors diferents i farcit d’estrenes, va seguir el fil conductor de les possibilitat d’expansió del piano.

Lluïsa Espigolé

“Podríem dir que les obres d’aquest programa no només tracten el piano expandit, sinó que ens situen davant del concepte de pianista expandit, o intèrpret total: el pianista no només ha d’interpretar l’obra a la manera tradicional, sinó que se li atorguen una sèrie de rols com la manipulació de l’electrònica, objectes, execució d’instruments i tècniques no habituals”. Això explicava la pianista Lluïsa Espigolé (Barcelona, 1981) en l’entrevista que va concedir a Aina Vega per a Núvol.

Veient-la a Fundació Miró, no es pot negar que va ser una intèrpret polifacètica, i va tocar les tecles més diverses: les del piano de cua, però també les del clavicèmbal, o un teclat midi. I també va ser una intèrpret total, per saber estar en tots els punts de l’espectre segons demanin les obres: de la intervenció pianística més clàssica en la peça inicial de Ramon Humet, amb protagonisme únic per a intèrpret i instrument, a estar en pla d’igualtat amb l’assistent, amb el piano dissolt dins un ampli conjunt de recursos, a la peça final de Rafa Murillo Ros.

Entre els dos extrems, un ventall d’obres de diferent factura però totes amb la vocació d’investigar en les possibilitats d’ampliació del piano a través de l’electrònica, no combatent l’instrument, o sotmetent-lo a una dictadura, sinó treballant en la recerca de l’ampliació de la sonoritat natural, en un conjunt en què l’aparell electrònic complementa l’instrument orgànic. En una unió en què la vibració de la corda i la tapa, del metall i la fusta és recollit per l’electrònica per donar-li una més llarga, nova, vida. Així, a Albedo (2014), Luís Codera Puzo recull els harmònics creats després del martelleig insistent d’uns acords repetits i el dissol en un eco sideral, subtil i enigmàtic.

Les possibilitats d’expansió no es queden en la sonoritat, sinó també en l’estructura de les obres. Partint de la Sonata k141 de Domenico Scarlatti, Toccatta a l’acte (2015) de Manuel Rodríguez Valenzuela tracta el material musical amb els recursos de l’electrònica, fragmentant els motius, sacsejant-los en una espiral de repeticions i bucles, expandint i reelaborant cèl·lules mínimes en un contrast encara més xocant pel fet de treballar amb el so del clavicèmbal.

A l’entrevista abans citada Espigolé també comentava que els festivals són “el marc idoni des d’on potenciar les estrenes de noves obres i, per a un intèrpret, és una magnífica ocasió per poder oferir nous repertoris i propostes per al seu instrument”. La pianista va apostar al límit per això. No és només que totes les obres del programa haguessin estat composades aquesta dècada. És que, exceptuant el Piano Hero #1 (2011-12) d’Stefan Prins, totes les altres són fetes d’enguany o l’any passat, i quatre peces van ser estrenes mundials.

Malgrat el risc, a Espigolé se la veu a gust en aquesta novetat. Més enllà de la concentració, gaudeix i encomana l’emoció d’investigar, provar i proposar. D’expandir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació