Lluís Claret: la música sense secrets

Nascut el 1951 al Principat d’Andorra, de pares catalans exiliats, Lluís Claret estudià violoncel amb Enric Casals (germà de Pau Casals), Radu Aldulescu, Eva Janzer i György Sebök i fou un dels fundadors del Quartet Ciutat de Barcelona. Ha guanyat nombrosos premis: el premi Beethoven del Concurs Internacional Gaspar Cassadó (Florència,1973) i els primers premis dels concursos internacionals de Bolonya (1975), Pau Casals de Barcelona (1976) i Mstislav Rostropovič de La Rochelle (1977).

Ha enregistrat la integral de les suites de Bach per a violoncel sol i estrenat l’Elegía, de Joan Guinjoan. Creu de Sant Jordi el 1997, també és membre del patronat de la Fundació Pau Casals.

Amb un so formidable, una seguretat envejable i una enorme personalitat, Claret s’ha fet un espai com a seguidor de Pau Casals i com a reconegut intèrpret internacional. Aquest diumenge passat, 13 d’octubre, al costat de la GIO Simfònica, dirigida per Marcel Sabaté, Claret ha plantejat, a l’Auditori de Girona, un Concert de Haydn ple d’equilibri formal i contrastos sonors. A més d’obres de Schubert i Bruch, l’Idil·li de Siegfried completarà el concert com a homenatge a Wagner en el seu bicentenari.

Marta Díez: Prové d’una família de músics (el seu germà Gerard i vostè). Hi ha alguna qualitat genètica pel seu virtuosisme?                                   

Lluís Claret: Algun tipus de “predisposició” hi ha d’haver, però no crec que sigui només genètica sinó que és degut també a un entorn familiar propici.

MD: Però el seu instrument també és quelcom important. Per què un Nicolas Lupot i no un Marc Laberte – que va pertànyer a Pau Casals-?         

Ll.C. No hi ha comparació possible entre els dos instruments, tot i que el Laberte sigui “històric”, però ara ja pertany a la Mariona Camats, alumna meva i de l’Anna Mora.

MD: Si observa el catàleg d’obres gravades, pot comprovar que els recorreguts que fan els violoncel·listes és –més o menys- similar. És un instrument amb un repertori escàs?

Ll.C. El repertori no és escàs, però més limitat que el del violí o el piano, encara que el fet de la reiteració de les obres penso que també respon a la demanda del públic.

MD: Li resta algun somni de tocar en un auditori o amb algun director que encara no ho hagi fet?                

Ll.C. Hi ha força llocs coneguts on encara no he tocat… Però no he tingut mai un somni particular al respecte! Si que somniaria poder conèixer personalment els grans compositors del passat (Bach, Beethoven, Brahms, Schumann…).

MD: Per què va decidir fer-se solista en lloc d’entrar a formar part d’una orquestra? Té un caràcter individualista?               

Ll.C. Abans de ser solista vaig tocar amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona i amb el Quartet Ciutat de Barcelona. Després van ser una sèrie de fets que em van portar a desenvolupar una carrera de solista, sense descuidar mai, però, la música de cambra i la pedagogia.

MD: Alguna vegada ha comentat la seva relació especial amb la música: què té que no troba en les altres arts? Com entén la música un mestre de violoncel com vostè?

Ll.C. No és que la música tingui més que les altres arts, és diferent i a mi personalment m’aporta molt més i també, és clar, estic més dotat per a la música que per a la pintura o altres arts…

MD: Hi ha algun secret per aconseguir viure de la música?    

Ll.C. No hi ha cap secret. Depèn de molt factors no sempre relacionats amb la vàlua del músic, però si que és important trobar la o les persones que et puguin ajudar en el bon moment. La resta de la recepta és… Treballar i treballar !!!

MD: Com preveu la seva actuació a l’Auditori de Girona amb la GiOrquestra?       

Ll.C. Em fa molta il·lusió col·laborar en un projecte jove com aquest i poder ajudar-los, si s’escau, en donar-los a conèixer més i a progressar en la seva feina. És admirable que amb els temps difícils actuals en el nostre país hagin sortit ara uns quantitat d’orquestres joves que vulguin tirar endavant.