Lina Tur: “Tocar revolucionàriament és el millor tribut a Beethoven”

La violinista Lina Tur Bonet i la pianista Aurelia Visovan ens recorden que la pandèmia no atura les commemoracions del 250è aniversari de Beethoven i li retran tribut el proper dijous dia 13 al Reial Monestir de Pedralbes en el cicle de concerts sota la direcció de Dani Espasa, amb qui Lina Tur ha col·laborat intensament en els darrers anys. Interpretaran les sonates per a fortepiano n. 9 en La major, op. 47 ‘Kreuzer’ i la n. 10 en Sol major, op. 96. Podeu reservar les entrades en aquest enllaç.

Quines coses bones n’has pogut extreure del confinament?

En podem extreure moltes de coses bones. Jo estic sempre viatjant, com una ‘centrfugadora’, i això de tenir temps per descansar una mica i veure les coses amb distància està molt bé. Aquests mesos he aprofitat per estudiar repertori que feia temps que volia treballar i he tingut temps per reflexionar, cosa necessària en aquest món tan boig. Som músics, finalment, i la música acompanya d’una manera molt diferent en aquests temps. Ara, més que mai, ens hem de preguntar quin és el lloc que tenim en el món avui, entre la societat, i llavors és quan es reafirmen moltes coses, però n’hi ha d’altres són una sorpresa. En aquests concerts de retrobament ha estat una veritable incògnita com respondria la gent, i realment hem rebut molt els qui estem a l’escenari.

Quina és la funció vertadera del fet artístic avui, per tant?

Nosaltres estem treballant amb coses intangibles i això és molt important ara mateix que vivim en un món tan materialista, començant per la salut, i nosaltres podem recordar que cal pensar en tot el món interior. Realment, pels músics, el confinament no ha estat gaire difícil, perquè estem acostumats a estar sols amb nosaltres mateixos. L’art et fa autodesenvolupar. Posem l’exemple de Tàpies que, en moments difícils, una llarga convalescència el va dotar del temps necessari per aconseguir que emergís el seu jo. Quan una persona està sola amb si mateixa apareixen coses que no esperaves i que són molt més profundes. Ara és un moment bo per veure què hi tenim a dins i l’art ajuda, especialment la música.

En el teu cas, han quedat pendents gaires concerts per commemorar el 250 aniversari del naixement de Beethoven?

Des que es va decretar l’estat d’alarma, més de 45 concerts han quedat cancel·lats o posposats per a l’any que ve o per al 2022 en països com Austràlia, Estats Units, Alemanya, Àustria o Oman fruit d’un veritable efecte domino que ha estat desolador. Ara es viu al dia, cada dia canvien coses i fins que no estàs damunt de l’escenari no saps com passarà tot.

Com vius la nova situació performativa amb les distàncies de seguretat?

Posa els pèls de punta de pensar-ho. El que reps sobretot del públic i dels companys és la sensació de valentia, que això no ens aturarà, ni als que estem a l’escenari ni a la butaca. Continuem fent-ho. El que més m’engresca és que ara s’ofereix més agraïment per les dues bandes. Realment, estem tots en la mateixa situació, ara no hi ha classes, no hi ha diferències, i això uneix molt perquè tothom té el mateix problema.

Què aporten els instruments originals i quines característiques tenen els del Romanticisme?

El projecte Beethoven m’ha permès tocar amb grans músics d’arreu del món, però també és una oportunitat que tinc per fer un tribut personal al meu pare, que era clarinetista, i sempre deia que Beethoven és el més gran. Els violins de la seva època no canvien pas gaire significativament que els que usem per a tocar música antiga o moderna, però sí que canvien els accessoris, especialment l’arc.

En aquest projecte he tingut una sort triple per gaudir interpretant de manera fidel. D’una banda, fa molts anys que estic treballant amb Beethoven i trobar l’Aurelia, última guanyadora del concurs de Bruixes, va ser decisiu. El segon element positiu ha estat la increïble possibilitat de treballar amb Clive Brown, autor de Classical and Romantic Performing Practice 1750-1900 (Oxford University Press, 2004), on aprenem una revolucionària manera d’interpretar l’època romàntica que no té res a veure en com la interpretem els moderns i els historicistes. De fet, un concepte que associo molt a Beethoven és el de ‘revolució’, que va viure quan era ben jove, i aquest caràcter es veu en tota la seva música, fins i tot amb la més íntima. Per tant, interpretar reovlucionàriament és una manera de fer-li tribut, per exemple, seguint l’obra de Brown, on hi trobem una recopilació dels arcs i els digitats de l’època, una autèntica primícia. És tota una sort poder treballar des d’aquesta visió i la prova que és fidel a l’autor és que quan interpreto Beethoven d’aquesta manera em sento com si fos en un palauet a Viena. I la tercera sort ha estat poder tocar amb un arc original de l’època, un que pertany a la col·lecció de Rui Canelas de Munic, amb què descobreixes realment com és la tècnica del legato i els cops d’arc, per exemple.

Beethoven està en contacte amb Mozart però també molt amb Haydn, qui considerava molt talentós. Què comparteix l’Erste Wiener Schule?

Moltes coses, sobretot que tota la seva base és la classicitat. Però alhora, i especialment en les sonates per a violí de joventut, presenta l’essència de l’Sturm und drang, tan típic del primer Romanticisme. Aquesta és una molt bona definició de Beethoven, que és, en primer lloc, foc, energia, però també podem dir que és absoluta poesia romàntica. A més, hi ha una presència especial de l’humor que comparteix amb Haydn, sobretot, però també amb Mozart. És molt difícil aconseguir-ho. Realment, comparteix moltes coses amb Haydn i Mozart, com la concepció de la forma, o el fet que, escoltant versions fidels, se sent el propi so de Viena, on hi ha present aquest Schmee, un acudit elegant i juganer. Els vienesos volen ser el París de l’est i diferenciar-se dels alemanys en ser molt més inspirats i lliures i no tan quadrats. És una forma de relaxament, de riure’s d’un mateix.

Quines característiques beethovenianes trobem en les sonates per a violí i fortepiano que interpretareu dijous dia 13 al Monestir de Pedralbes?

Com sempre, els grans compositors presenten canvis de registre. He fet totes les sonates de Beethoven, i la 9 correspon a la seva etapa de joventut, encara, mentre que la 10 ja és de maduresa. La primera, la ‘Kreutzer’, estava inicialment dedicada a un violinista molt virtuós i exòtic que es deia George Brischdauer, que Beethoven admirava profundament per tenir molt temperament, foc i energia. Era rock and roll del més bo de l’època. Beethoven i Brischdauer van estrenar la sonata número 9 al Theater Augarten amb un temps rècord, on tots dos van tocar pràcticament a vista. En acabar el concert, el violinista va escridassar una senyora a qui Beethoven apreciava molt i ell, que era tan noble d’esperit, es va enfurismar i va decidir dedicar la sonata a Rodolphe Kreutzer, un violinista molt virtuós de l’època, però mai la va tocar per considerar-la massa complicada!

L’altra sonata, la 10, és al contrari, molt més tranquil·la. Està dedicada a Pierre Rode, un violinista molt reconegut, contemporani seu. Aquesta sonata la va compondre quan ja començava a tenir problemes d’audició, en un moment molt dedicat a la música de cambra, amb molt de contacte amb la natura i una gran interioritat. Per tant, la primera sonata és molt oberta i virtuosa i l’altra molt més recollida i més íntima, també amb grans explosions, com al tercer moviment, que molts violinistes consideren la més difícil per ser la més delicada.

Com valores la programació per celebrar el 250 aniversari de Beethoven, independentment que s’hagi executat o no, en relació a Gerhard o Toldrà?

Sempre hem de reivindicar els nostres músics, però aquesta música hauria d’estar sempre programada i s’hauria de conèixer aquí i a fora. He tocat especialment el Sonetí de la rosada, de Toldrà, i triomfa arreu on la interpreto.

El cicle de concerts en què actuareu l’Aurelia Visovan i tu al Monestir de Pedralbes, sota la direcció artística de Dani Espasa, té dues línies d’actuació, Beethoven i la reivindicació de la figura femenina en la història de la música.

Hi ha moltes compositores per a literatura per a violí, i a mi m’agrada especialment Elisabeth Jacquet de la Guerre, la compositora del Rei Sol, a qui vaig dedicar el meu primer disc convençuda que tothom l’havia d’escoltar, i va ser una experiència totalment positiva. També, en l’àmbit cambrístic, destaca Fanny Mendelssohn, però el que voldria reivindicar sobretot és que hi ha molt bones violinistes dones, i avui dia les orquestres estan plenes de dones, cosa que és una gran notícia, perquè avui en dia hi ha moltíssimes bones violinistes.

Què ens podries dir de l’Aurelia Visovan a nivell artístic?

Ens vam conèixer fa un any a Viena, en un moment en què jo estava buscant una persona afí per fer música de Beethoven, i de seguida ens vam dir: “Toquem la sonata 4?”, i així ho vam fer. És una gran pianista, i té la inquietud d’una persona que es pren el temps per investigar, arriscar, provar coses noves. Fer Beethoven i gravar-lo amb tanta història de grans enregistraments és arriscat, però tenim ganes de provar i dedicar-hi temps i assajos.

Quins projectes tens emparaulats per als propers mesos?

Si tot va bé, properament tinc compromisos a Salzburg, La Bañeza, Vigo, Viena, Londres, Nàpols, Bristol, Oman, Magúncia i a Madrid, Tenerife i Barcelona amb repertoris entorn a Beethoven, Biber, Bach, Muffat, Bertali, Matteis Jr, Schmelzer, Marini, Cima i Vivaldi i obres contemporànies. També tinc concerts com a concertino amb la ONE, per exemple, amb Josep Pons, que m’agrada molt, i també amb aquesta formació concerts de temporada amb David Afkam. A banda, tenim força activitat amb MUSIca AlcheMIca, en el festival d’Antonio Florio i amb Dani Espasa, director del festival de Pedralbes, un artista de gran versatilitat i molt creatiu, com un germà musical per mi. Junts fem un projecte amb música de Ravel amb criteris històrics i també alguns concerts en streaming per al Festival de Xile. Com veus, molts canvis de repertori. Hem de recordar que la música queda i que hem de ser optimistes.