Les cançons de Gerhard tornen a casa

L’Auditori inaugura la Temporada de Cambra amb les cançons populars catalanes i franceses i els ‘7 Haiku’ de Robert Gerhard

Tot L’Auditori semblava engalanat, el passat dijous 14 d’octubre, i fins i tot m’atreviria a dir que la Sala 2 Oriol Martorell feia aquella olor calorosa que fan les coses importants. El murmuri de la platea era eixerit però poc estrident. Era com si el públic sabés que la Temporada de Cambra no podria haver començat de cap altra manera. Les cançons populars catalanes i franceses de Robert Gerhard, i també els seus 7 Haiku, s’havien de reivindicar tard o d’hora a Catalunya. I què millor que fer-ho amb aquest projecte tan curosament articulat de la discogràfica Seed Music i L’Auditori, que consta d’un disc, un concert i un curtmetratge documental? De fet, d’alguna manera el concert de dijous va servir per a presentar l’enregistrament Robert Gerhard: Vocal Folksongs (Seed 013), que s’acaba d’estrenar i que ha comptat amb la participació d’una bona colla de músics catalans.

María Hinojosa i Francisco Poyato a L’Auditori. Fotografia: Seed Music.

El concert va començar amb Vuit cançons populars catalanes per a veu i piano (1928), que Gerhard va compondre pensant en la soprano Conxita Badia i que es van estrenar el 1929 al Palau de la Música Catalana. A partir d’unes quantes melodies tradicionals catalanes, Gerhard va experimentar amb els nous llenguatges artístics que havia après a les classes d’Arnold Schoenberg. O, més ben dit, Gerhard va posar en valor la música d’arrel del seu país a través de l’experimentació que havia descobert a Viena. La mezzosoprano Anna Alàs i Jové i la pianista Anna Crexells van abordar aquestes cançons amb empatia. Per damunt de tot, vaig tenir la sensació que Alàs comprenia Gerhard i, de retruc, també ens comprenia a nosaltres.

Tot seguit, la soprano María Hinojosa Montenegro i el pianista Francisco Poyato van interpretar Six chansons populaires françaises (1944), una sèrie de peces bastant més contingudes que no pas les catalanes. Aquestes sis obres corresponen a l’etapa britànica del compositor vallenc i tenen certs tocs impressionistes. En aquesta ocasió, Hinojosa va mostrar-se contundent, aguda i airosa, i l’acompanyament de Poyato va ser especialment pulcre.

Hinojosa va sortir de nou a l’escenari per a interpretar els 7 Haiku (1922) juntament amb el Seed Ensemble —la flautista Elisabet Franch, el clarinetista Miquel Ramos, l’oboista Pilar Bosque, la fagotista Pepa Fusté i la pianista Laura Farré Rozada— i sota la direcció de Francesc Prat. Aquesta tercera i última part del concert va ser més viva que les altres dues, i el diàleg entre els diversos instruments va ser com una dansa relaxada i alhora bellugadissa. Aquestes composicions de Gerhard, basades en haikus de Josep Maria Junoy, són molt curtes i, per tant, conjuntament són una mena de tastet d’experimentacions musicals.

Al final dels 7 Haiku, Prat va aixecar la partitura de Gerhard, una mica com quan Rafiki alça Simba a El rei lleó, i vaig trobar que era un bon detall per a començar a acomiadar l’Any Gerhard. Quan s’acabi, almenys podrem continuar tornant a les seves cançons populars gràcies a la producció discogràfica de Seed Music i L’Auditori, que també inclou una peça audiovisual que documenta el procés de gravació del disc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació