Leonora Milà: “El qui comenci, que faci la maleta i marxi fora”

La pianista Leonora Milà ha decidit baixar dels escenaris. La tapa del piano, però, seguirà aixecada, i els dits actius: Milà seguirà treballant en la composició, la seva primera vocació musical.

Leonora Milà (Vilanova i la Geltrú, 1942) va començar a tocar el piano de ben petita, i ja no va parar mai. Als sis anys va debutar en concert. Des de llavors, ha tocat per arreu i les ha vist de tots colors: amb nou anys va dormir en refugis en una Alemanya de postguerra on “no hi havia ni carrers”; i l’any 1989, va ser la darrera catalana a travessar el mur abans de la caiguda; va ser la primera artista espanyola a actuar a la Xina, l’any 1979, i va creuar la plaça de Tiananmen ensenyant un Carnet Jove, durant les manifestacions d’estudiants de l’estiu de l’any 1989; era a Alaska quan hi va haver el vessament de l’Exxon Valdez; ha viscut terratrèmols al Japó; ha tocat Falla a Hong Kong; va conèixer a Pau Casals; ha composat ballets, concerts, habaneres i cançons, música de cambra… Tot plegat, però, va començar al saló de casa.

Oriol Saladrigas: El seu pare era violoncel·lista, i en canvi vostè va triar el piano. Com va anar?

Leonora Milà: Una vocació. Vaig aixecar la tapa del piano i vaig començar a fer cançons. Aleshores, com que no sabia música, el meu oncle me les va començar a escriure. I em van fer el primer àlbum als sis anys.

OS: Les ha revisades mai, aquelles obres?

LM: No, en queden poquíssims de llibres d’aquells! Els devia tocar quan tenia vuit anys…

OS: Algunes d’aquelles peces les va interpretar en el seu concert de debut. Què en recorda?

LM: Tinc un record: vaig tocar al Casino de Vilafranca. I vaig agafar… un encostipat! Perquè hi havia un corrent d’aire horrorós. I això no ho he oblidat mai a la vida! De tota la resta, no en recordo res.

OS: Ser un nen prodigi no garanteix ser un pianista adult d’èxit. Com va fer aquell pas?

LM: No és cap pas. Llavors em vaig posar a estudiar seriosament la carrera, a Ars Nova, que la professora era la Maria Canals. I vaig anar fent la carrera, i al mateix temps anava sortint a fora, cap a Alemanya, cap a Suïssa.

OS: Quin record té de Maria Canals?

LM: Vaig fer tota la carrera amb ella. Em tenia com una filla, i ella ja veia que tenia unes aptituds que li anaven molt bé. En canvi, no li feia gràcia que em dediqués a la composició. Potser es va pensar que em faria mal, i era per ajudar-me. Però amb això s’equivocava. Perquè si ets compositora i tens ganes de crear, et surt, no ho pots evitar. Ni que et diguin això no i això sí. És la mateixa naturalesa la que ha de triar.

OS: El seu instint és més la composició que la interpretació?

LM: Les dues coses han anat paral·leles, i potser una ha ajudat a l’altra. Jo tinc molt instint musical, no sé per què. Però a mi, quan em pregunten per què composo, sempre he contestat: “I què més voldria saber!”.

OS: La composició, per tant, ha estat sempre un vessant fonamental.

LM: És que jo vaig començar amb la composició als sis anys! Tocava el que jo escrivia, les meves melodies. I després va venir el piano.

OS: Com en altres coses, en això ha estat una pionera: encara hi ha molta diferència entre homes i dones compositores…

LM: I per què? [respon rient, allargant la e final]. Si el cervell és igual. No ho se….

OS: També ho ha tingut difícil per estrenar?

LM: Això és molt difícil! Quan em mori, ho sentiré des de dalt, que ja és important. Ei, si vaig a dalt!

OS: Som un país és ingrat en aquest sentit, que has de ser mort perquè se’t valorin les obres?

LM: A veure, aquest país és bastant inculte. La cultura [pausa] és justeta. [I repeteix] És justeta. Veus els programes de la tele, i veus la Preysler, i la Preysler, i la Preysler [cada vegada més fastiguejada], i la Pantoja… M’agradaria veure una orquestra de Viena…

OS: Amb la democràcia s’ha perdut una oportunitat de fer un país culturalment més modern, després de les penúries del franquisme?

LM: Crec que encara no hem arribat a lloc. Franco era un assassí. Però ara encara no hem arribat a lloc. No se si hi arribarem, però, fins ara, no. Són difícils aquestes tirades endavant o endarrera, són difícils.

OS: Vostè va tenir problemes amb les autoritat franquistes?

LM: Jo no. Però el meu pare no podia sortir a l’estranger, perquè era “rojo separatista”. Jo havia de viatjar amb la meva mare i el meu oncle. El meu pare, que no havia tocat mai ni una arma! [entonació de trista ironia] Però parlava i feia conya de tot. I va estar a la presó, amb el pintor Mir, aquí a Vilanova. Cosa cultural, i amb una dictadura…

OS: El seu pare tocava a l’orquestra de Pau Casals, però no va marxar del país.

LM: Deu anys. Era una de les orquestres importants d’Europa. Però va venir al guerra civil i alguns músics van acabar a Amèrica, els altres on fos… Tothom es va queda penjat. I l’orquestra es va acabar. Com tantes coses… és trist.

OS: Té algun record directe de Pau Casals?

LM: El vaig anar a visitar al sud de França quan tenia 7 o 8 anys, amb el meu oncle. Quan picaves la porta sonava una cançó popular catalana. Era un dia que estava malalt, al llit. Li vaig dir que m’agradaria veure el violoncel, i la seva dona me’l va ensenyar. I vaig tenir una gran decepció! Perquè jo creia que estaria ple de brillants, i or i plata. Com que em deien que era el millor del món. I quina decepció. Però si és com el del meu pare! No [dit amb molt d’èmfasi i amb un somriure] ho entenia. Després ens vàrem acomiadar i ja està.

En Pau Casals era molt més músic que compositor. Era un home molt apassionat. D’aquí va haver de marxar perquè, si no, també l’haurien afusellat. Tothom havia de marxar… És trist. Ara no sé, sembla que hi ha la Brunete aquí, a l’autopista. [Riu]

OS: El dia del concert d’homenatge al Petit Palau van actuar pianistes de generacions diferents: Antoni Besses, Albert Guinovart, Enrique Bagaría, Josep Surinyac i Daniel Blanch. Com ha canviat el món de la interpretació, durant aquests anys de la seva carrera?

LM: Els concursos internacionals han fet pujar el nivell tècnic, d’interpretació. La gent va més esmolada. Jo crec que és millor ara.

OS: No hi ha fixació per la tècnica?

LM: Oh! S’ha de saber equilibrar. La tècnica s’ha de saber, i la interpretació. Cada cosa al seu lloc. En Rubinstein, això ho tenia clar. Feia pífies per tot arreu, però ell s’hi llençava, peti qui peti. Si calia anava per la interpretació, encara que la tècnica no hi fos tant. I feia bé.

OS: I quin consell donaria a algú que comencés ara?

LM: Claríssim! [èmfasi a la i, que allarga amb veu més aguda]: que fes la maleta i se n’anés a fora. [Riu] És que és lògic. Però això no és meu, es diu per tot arreu. A veure, aquí perquè vaig tenir la sort que el primer que vaig fer és sortir, anar a Suïssa, a Alemanya. Però si m’hagués quedat a Espanya, què hauria fet? No res…

OS: Ja per acabar, en que està treballant, ara?

LM: Acabo de lliurar un trio en memòria de Pedro León, que era el primer violí de l’orquestra de Radio Televisió Espanyola. La seva darrera actuació a la seva vida va ser aquí, a Vilanova.