L’ensemble que ens porta a creuar fronteres

L’ensemble de música contemporània Crossing Lines va fer el seu primer concert sota la direcció artística de Pablo Carrascosa el passat dimecres 12 a les 20h a L’Auditori de Barcelona. En la primera part vam gaudir d’un diàleg entre l’obra d’aquest compositor, també convidat al cicle Sampler Sèries, amb el grup d’alumnes del projecte “Els compositors entren a l’aula”. En la segona, dues obres del compositor Salvatore Sciarrino van vertebrar un repertori on també hi eren presents peces de Daniel Apodaka i del mateix Carrascosa. En totes elles els límits del so eren protagonistes i amb la seva magnífica execució, el grup va iniciar una nova etapa. 

Crossing Lines va presentar el passat dimecres un repertori en llengua estrangera. Answers, Cristalli di Ghiaccio, Prelude to Darkness, and so on. Per molts, el llenguatge musical és també una llengua estrangera o almenys un codi de signes aliè en forma, i a vegades com amb la contemporània, en contingut. L’ensemble Crossing Lines és un dels principals exponents d’aquesta música a Espanya i col·labora de forma regular amb fundacions i cicles diversos. Combina instruments de forma inèdita i compta amb molts col·laboradors, entre els quals la fidel aliada música electroacústica. Però això no ens ajuda a comprendre realment què el fa especials. Traduïm-ho tot plegat. L’ensemble Creuant fronteres és un grup de música contemporània, centrat en un repertori des de la segona part segle XX fins avui. Està compromès amb la difusió de la nova música i els llenguatges dels compositors d’avui. Va començar una nova etapa el passat dimecres explorant un d’aquests: el que neix de les dinàmiques més fluixes en els seus diferents registres, més enllà del p i pp habitual.

La col·laboració és una tret molt valuós en la producció, enriquiment i difusió de la música. Va ser també la marca personal del concert. El cicle Sampler Sèries, en el que estava emmarcat el concert, convida compositors que hi estrenen obres noves. Aquesta temporada Pablo Carrascosa n’és el seu convidat i per això en el marc del concert acumulava el rol de compositor i arran de la reorganització del grup, director artístic. Els músics que hi van participar van ser Lluïsa Espigolé al piano, Isabelle Raphaelis a la flauta, Víctor de la Rosa Llorente al clarinet i Miquel Vich Vila a la percussió. Les col·laboracions també van irrompre aquí, amb Elena Rey al violí, Mónica Marí al violoncel i amb el grup encara més especial dels alumnes de l’escola Ponent de Terrassa. Totes aquestes van ser col·laboracions que van dotar de personalitat i organicitat al concert. Van oferir espai a noves obres com les de Carrascosa i dels alumnes, van enriquir un grup amb més instruments dotant-lo així de més versatilitat i van difondre la música que s’obté d’aquesta combinació a un públic molt divers.

La primera part del concert va ser una exposició dels fruits del projecte “Els compositors entren a l’aula”. Dividits en dos grups i vestits de blanc i negre, aproximadament uns cinquanta nens es van asseure en un camp d’instruments: xilòfons i derivats, diversos de percussió, d’altres inventats com el paper xarol típic dels treballs manuals o les baquetes colpejadores del terra. Així es va vestir la peça Answers de timbres alternatius en un color força tonal de pigments melòdics que s’apropaven i allunyaven tímidament. Permetia memorar escenes com el vent contra els mòbils exteriors en els dies de pluja amb, per exemple, el ding ding del triangle, l’impacte dels platerets petits i el seu diàleg. La conversa era en realitat el concepte hegemònic de la primera part del concert: els alumnes van establir un diàleg recíproc amb Pablo Carrascosa, de qui després d’aquesta obra en què els nens imitaven el seu estil, vam escoltar-ne Answer; una imitació de l’obra dels nens. L’ensemble complet, que s’havia mantingut darrere el nombrós grup, va formular aquesta resposta, basada en el tema repetitiu del piano i diferent de l’estil habitual del compositor.

Era una obra una mica diferent a Prelude to Darkness del mateix compositor, que va ser interpretada més tard, en una segona part ja no marcada pel vessant més pedagògic. Aquesta peça, com Cristalli di ghiaccio del compositor basc Daniel Apodaka, es tractava d’una obra breu en què el piano va prendre un paper absolutament protagonista. La pianista tenia una poderosa energia de cap a peus, mai millor dit: el registre més agut del teclat en Cristalli demandava un control molt alt dels dits i l’impuls físic dels peus i cames en Prelude, una bona mesura i economia de la força. Espigolé va fer una excel·lentíssima interpretació gestionant molt bé energia i so i ho va fer, a més, amb el clar handicap que suposen els quilos extres d’un embaràs inequívoc. Sens dubte molts bravo final apelaven a la seva interpretació.

El piano va l’instrument que primer va focalitzar l’atenció de l’oient en els sons més imperceptibles però amb les dues peces triades de Sciarrino tots els altres músics dels Crossing Lines van poder demostrar també la seva sensibilitat i domini. Cal dir que l’espai era l’adequat: la sala Oriol Martorell, té una sonoritat clara que va permetre que els matisos i límits dels sons arribessin a totes les oïdes. En aquest entorn, Ultime Rose di Vanitas de Sciarrino va ser una tràgica víctima de l’amplificació dels sorollosos i irritants embolcalls dels caramels. No deixa de sorprendre com els músics van poder mantenir la concentració en un espai on les irritacions de gola taquen estrepitosament totes les partitures. Il giardino di Sara, en canvi, va poder sonar sense disturbis amb tota la seva esplendor. 

Aquesta peça és un repte auditiu, demanda una atenció atenta del pianississimi i les seves ondulacions i conté alhora una estètica bellissima. Encara que la veu és la narradora, l’entorn de corda i els moments brillants del clarinet fan que sigui una composició realment interessant. En cercles, pren també la dinàmica de les converses perquè els seus ecos de veu i instruments creen un espai sonor, filigrana de so i emoció. L’arc en punta inicia l’obra i en taló acaba en el mateix punt, com si la mitja hora que ocupa la peça estigui compresa en aquest innocent gest del violí. Superant l’abast de les dinàmiques habituals, els pianissimi a l’extrem amb què va treballar Crossing Lines traspassaven la frontera de l’instrument i la veu, del so i el silenci. Ens duien a allí on l’arc no frega la corda sinó les corbes de la fusta; el punt en què el ritme vital, cardíac, s’acobla al so de la veu del cantant. 

Podríem assenyalar que va haver-hi dos concerts: en el primer l’ensemble va oferir un tastet d’allò que es desenvoluparia després. La llarga pausa i desaparició de mig auditori també fa augmentar aquesta percepció. Els compositors van entrar a l’aula, però en sortir d’escena, els pares van marxar de la sala. Mentre els familiars saludaven als petits músics i no deixaven de fer notar “lo especial” d’aquesta música, aprofitaven per fer mutis. Més enllà de recriminar l’abandonament massiu cal apuntar la dificultat que l’horari i organització del concert  (iniciat a les 20h d’un dia laborable) planteja a les famílies. Potser una inversió del repertori hauria afavorit que petits i grans entrenessin l’escolta d’aquestes noves propostes i clàssics de la nova música. Potser d’aquesta forma la formidable actuació dels Crossing Lines hauria tingut el públic voluminós que mereix i que, si continua en la dinàmica de la vetllada, acabarà abraçant d’ara endavant. Potser amb aquesta nova etapa aconseguiran fer creuar fronteres i portar a nous públics cap la nova música i els seus llenguatges.