L’artista respon: George Benjamin

Dimarts 15 de març, hi va haver al Liceu una nova sessió de l'Artista Respon, una iniciativa que permet establir un diàleg entre els artistes de l'òpera que s'està representant i el públic. Aquesta vegada va ser el torn de George Benjamin, compositor de Written on Skin, incloent-hi també un petit concert amb algunes de les seves obres.

Dimarts 15 de març, al foyer del Gran Teatre del Liceu hi va haver una nova sessió de l’Artista Respon, una iniciativa que permet establir un diàleg entre els artistes de l’òpera que s’està representant i el públic. Aquesta vegada va ser el torn de George Benjamin, compositor de Written on Skin (2012), incloent-hi també un petit concert amb algunes de les seves obres interpretades per membres de la Mahler Chamber Orchestra.

En primer lloc, George Benjamin va introduïr Flight (1979), per a flauta; explicà que és una obra virtuosística nascuda de la impressió que li va causar el vol d’un ocell planejant amb el vent als Alps Suïssos, quan era un adolescent impactat per l’alçada de les muntanyes. El que intentà imitar en la peça va ser el vol d’aquest ocell, buscant dramatisme, i per això va escriure una obra capicuada que parteix de la foscor per tornar-hi a acabar. La interpretació de la barcelonina lia Gallego va ser espectacular, expressiva i inspiradora. Aquesta obra presenta una riquesa d’efectes considerable que creen una música sorprenentment heterogènia; elements com el so de les claus, diferents pressions d’aire, atacs, efectes amb el llavi i microtonalitat.

En segon lloc vam sentir Viola, Viola (1997), encarregada per Toru Takemitsu per a ser interpretada en el Tokyo Opera City Concert Hall, que té capacitat per 1632 espectadors. Benjamin va parlar de la dificultat d’escriure una obra per dos instruments pensant en un espai d’aquesta envergadura. El seu objectiu principal era que, en cas que l’oient tanqués els ulls no fos capaç de percebre que tocaven només dues violes.

La interpretació va anar a càrrec de la barcelonina Anna Puig i Beatrice Muthelet, que van fer créixer amb molta intensitat una música molt difícil, aconseguint que semblés que hi havia el doble d’instruments dels que estaven sonant. Això s’aconsegueix, en part, gràcies a molt d’arc, registres molt diferents i valors rítmics curts i llargs superposats a la vegada, amb exploració de registres molt extrems. També hi tenen molta importància les cordes dobles i triples així com harmònics i pizzicatos amb la mà esquerra mentre la dreta manté l’arc, i la continuïtat de les línies entre ambdós instruments, intensificats per l’alternança entre la ressonància i els talls de so.

En tercer lloc vam sentir Transcripcció de l’Art de la Fuga, BWV 1080 de Johann Sebastian Bach, (2007) interpretada per Paco Varoch, Stefan Bernhardsson, Manuel Moya, Jagdish Mistry, Tim Summers, Michiel Commandeur, Delphine Tissot, Joel Hunter i Leo Schmidt. Escrita per a un concert a París, es tracta d’un tribut al seu amic Pierre Boulez a partir de la música del compositor alemany: comentà que la seva intervenció és només una quarta part del resultat final, de manera que hi ha elements nous, però no prou per desfer l’obra original. Es basà en dues peces de l’Art de la Fuga: la primera és un cànon a dues veus: a la superior hi ha tres violins i una trompa, i a la segona dues violes que actuen a l’uníson, violoncel i trompa. En la peça tenen molta importància els pedals de les trompes, i el contrast entre el pizzicato del violoncel i l’arc de la resta d’instruments. És sorprenent que una imitació temàtica a distància d’octava pugui sonar tan intensa i complexa.

La segona part de la peça és una fuga que, segons Benjamin, demostra el talent extraordinari de Bach en el tractament dels motius. Una de les meravelles d’aquesta obra és l’habilitat orquestral de Benjamin. Per exemple, explicà que va buscar l’efecte sonor d’un orgue: la flauta, amb les violes i la trompa, feien un efecte que recordava molt a la vibració de les llengüetes dobles de l’orgue, mentre que els violins omplien les harmonies. A la vegada, la posició de les trompes, una a cada costat, creà un efecte estereofònic. La interpretació va ser una demostració de feina de cambra impecable.

Després d’aquesta mostra musical, Benjamin explicà la seva relació amb el gènere operístic: de petit jugava a imaginar òperes a partir d’un llibre de mites i sempre havia volgut escriure’n. No obstant això, quan va començar la seva carrera com a compositor, aquest món era molt més tancat del que és actualment. A més a més, hi havia la dificultat de trobar un bon llibretista. Abans de coincidir amb Martin Crimp havia conversat amb Arthur Miller, de fet ho va comentar en una roda de premsa precisament a Barcelona i va arribar a sortir a la portada de La Vanguardia, però finalment no es va fer.

Explicà que havia desistit d’escriure òperes, considerant que deixar enrere alguna cosa que s’ha desitjat durant molt de temps pot ser quelcom positiu. Després va parlar amb Crimp, que havia estat vàries vegades a Barcelona per qüestions teatrals, i la relació va funcionar molt bé. Explicà que, en el dinar en què es van conèixer, li va semblar misteriós; és un artista amb una obra molt intensa, poderosa, a vegades terrorífica, un escriptor atrevit i experimental, i tanmateix era molt amable. Va ser després d’haver vist la seva primera col·laboració que el director del Festival d’Aix-en-Provençe els va encarregar una òpera.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació