La visita furtiva de la Filharmònica de Viena i Thomas Hampson

La Filharmònica de Viena i Thomas Hampson ofereixen un inusual concert al Palau de la Música amb obres de Schubert, Dvořák i Schoenberg.

Que els carrers de Barcelona s’omplin de creueristes que fan turisme durant unes hores d’escala és habitual. Que entre el públic del Palau de la Música Catalana s’hi barregin turistes que en fotografien fins l’últim racó, tampoc no és novetat. Que un creuer atraqui al port de Barcelona i en desembarquin els músics que ocuparan l’escenari del Palau i el públic que n’omplirà la platea i el primer pis no és tan habitual.

La Filharmònica de Viena al Palau de la Música | Foto: Benedikt Dinkhauser

Aquesta era la situació dijous passat al Palau, amb un concert atípic en molts sentits, promogut per l’agència de viatges que havia organitzat aquest creuer amb concerts a bord i escales musicals com la que feia a Barcelona. Atípic també per l’hora de començament, les deu de la nit, i perquè el segon pis del Palau era gairebé buit. Les entrades d’aquestes localitats s’havien posat a la venda pel públic en general però no sembla que ningú s’esforcés gaire en promocionar un concert pel qual ni tan sols es van editar programes de mà. El Palau, doncs, es va omplir d’un públic inusual, molt mudat, molt relaxat, parlant en moltes llengües, que no va deixar de fotografiar ni un trosset de trencadís.

Els protagonistes musicals de l’espectacle, que és el que importa més enllà de l’anècdota, eren la Filharmònica de Viena i el baríton Thomas Hampson, que van oferir un bon concert, demostrant uns i l’altre la seva classe. El programa va començar amb Franz Schubert, que va escriure la seva cinquena simfonia als dinou anys i ho va fer per a una petita orquestra d’aficionats a la qual ell mateix tocava; el petit format d’aquesta obra la feia molt adequada per a la versió viatgera de la la Filharmònica de Viena. La simfonia, recorreguda de principi a fi per melodies ben reconeixedores, té una clara influència mozartiana i, com demanen també sovint les obres d’aquest compositor, demana intèrprets que se la creguin i no es deixin arrossegar per la seva aparent simplicitat. Els músics a l’escenari (tots homes, excepte una fagotista), dirigits pel concertino Rainer Honeck, se la van creure i en van fer una versió lluminosa, amb una secció de vent-fusta càlida i una corda, precisa i amb la intensitat necessària.

Després de la simfonia de Schubert venia la menys vienesa de les obres del programa, les Cançons gitanes de Dvořák, en la seva versió original en alemany. Aquest cicle de set cançons es va compondre per a veu i piano i l’arranjament per a l’orquestra que vam escoltar és obra de la compositora txeca Sylvie Bodorova, que el va fer precisament per a la formació que vam escoltar al Palau, Thomas Hampson i la Filharmònica de Viena, fa un parell d’anys. Les melancòliques cançons van ser ben interpretades per Hampson, que potser no va acabar de trobar el to a la primera, Mein Lied ertönt, però va matissar perfectament la tristesa de la tercera, Rings ist der Wald so stumm und still, abans de passar a la peça més coneguda del cicle, Als die alte Mutter i cantant una excel·lent In dem weiten, breiten, luft’gen Leinenkleide, de caràcter molt diferent de les dues anteriors. Si abans parlava de la simplicitat aparent de la simfonia de Schubert, ara val la pena destacar l’aparent facilitat amb que Thomas Hampson va cantar aquest cicle, implicat amb l’obra i l’orquestra; una bona ocasió d’escoltar interpretat per un baríton aquest cicle cantat amb més freqüència per sopranos. Després de les Zigeunermelodien, Hampson i l’orquestra van oferir com a propina una tornada a Viena, la cèlebre Rheinlegendchen de Gustav Mahler, que ens va deixar amb ganes de seguir escoltant el baríton; si tot va bé, el públic de Barcelona s’hi retrobarà la temporada vinent, amb l’OBC i Lieder de Mahler.

La segona part del concert va estar dedicada a una gran obra de joventut, la Nit transfigurada de Schoenberg; ara ja només quedaven les cordes a l’escenari, les luxoses cordes, hauria de dir. El principi de la peça va ser destorbat per les nombroses persones del públic que arribaven tard als seus seients; val a dir que el públic creuerista comparteix amb la resta de públics les dificultats per a dissimular els estossecs i silenciar els mòbils, què hi farem. Més enllà d’aquests entrebancs, vam gaudir de la interpretació de l’obra, amb intensos diàlegs entre els excel·lents solistes, una d’aquelles interpretacions que et mantenen pendents de cada nota fins a l’última. Per acabar i com a propina, una tornada al passat, a la música de Mozart, amb l’andante de la Cassació, KV 63. I després d’un bon concert, cap a casa. O cap al vaixell.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació