La Terra Mitjana pren vida a l’Auditori

L’Auditori es va omplir de cinèfils, melòmans i fans del fantàstic en una cita única: L’OBC, el Cor Jove dels Països Catalans i els cors Jove i Infantil de l’Orfeó Català van interpretar en directe de la banda sonora de La Fraternitat de l’Anell.

L’Auditori es va omplir de cinèfils, melòmans i fans del fantàstic en una cita única: L’OBC, el Cor Jove dels Països Catalans i els cors Jove i Infantil de l’Orfeó Català van interpretar en directe de la banda sonora de La Fraternitat de l’Anell (The Fellowship of the Ring, Peter Jackson, 2001), l’adaptació cinematogràfica de la primera part d’El Senyor dels Anells (The Lord of the Rings, J.R.R. Tolkien, 1954), que es projectà també de manera sincronitzada.

Concert El Senyor dels Anells.

Quan va transcendir que Howard Shore posaria música a la novel·la més famosa de Tolkien, la reacció va ser de certa estranyesa. D’antuvi, i malgrat haver firmat també alguns títols familiars, l’obscura densitat contemporània del compositor habitual de cineastes com David Cronenberg (The Fly, Crash…) l’auguraven poc adequat per a l’adaptació cinematogràfica del relat d’èpica fantàstica que és The Lord of the Rings.

Realment, aquest no era l’únic fet de la pel·lícula que s’estava coent a Nova Zelanda que inquietava els fans. Ara Jackson és el nou “rei Mides” de Hollywood i El Hobbit arrasa a taquilla, però posem-nos en situació: a finals dels 90, la New Line no semblava capaç de competir amb el potencial econòmic de les grans majors per a capitanejar una història que reclamava un esforç de producció titànic. Tampoc disposaven d’un autèntica primera espasa liderant el càsting (més enllà de secundaris de prestigi), ni WETA podia acostar-se a l’experiència contrastada de la Industrial Light and Magic de George Lucas en traslladar il·lusions impossibles i móns màgics a la gran pantalla. Però, sobretot, Peter Jackson tot just s’havia fet un nom a Hollywood amb l’estimable però modesta Heavenly Creatures, i, per a tothom, la seva carrera encara s’associava al gore de sèrie B amb el qual va debutar. Podia liderar una superproducció milionària de fantasia? Estem parlant d’un moment en el qual encara no s’havia estrenat ni l’Spider-man de Sam Raimi ni el primer Harry Potter, i els X-men de Bryan Singer tot just saltaven a les cartelleres. No s’havia obert, doncs, la veda del cine de superherois que ens porta saturant més d’una dècada; nogensmenys, l’edat d’or del cinema fantàstic i “d’espasa i bruixeria” semblava haver mort als 80, i títols avui evocats amb nostàlgia com Willow, The Princess Bride o, amb més distància, Conan patien un cert oblit. Era una iniciativa arriscada.

Avui, les xarxes socials, les sèries de televisió i l’èxit de les franquícies de Marvel i DC han convertit la marginalitat underground del vell “freaky” en un nou mainstream industrial per a noves generacions de joves que genera milions. Fou, en part, també gràcies a les adaptacions de Tolkien que aquest canvi es produí, però fou un primer pas valent (amb permís del decebedor retorn galàctic de Lucas).

Foren precisament aquests factors els que converteixen The Fellowship of the Ring  en un film únic i, en la meva opinió, el millor que ha firmat fins ara Jackson. Es tracta d’una feliç sorpresa inesperada, un relat fet amb el cor, de fans i per a fans (no cal dir la inestimable col·laboració d’artesans genials com Richard Taylor o els il·lustradors John Howe i Alan Lee), conscient de les seves limitacions, però amb una ambició brutal coneixent el material d’or que tenien entre mans. La prudència de Jackson va convertir-se en una decisió revolucionària: allunyar-se del manierisme esperpèntic del cine vuitanter per presentar una Middle Earth austera, adulta i sorprenentment realista, coherent… i conseqüentment versemblant. L’espectador veu atònit com se li presenta amb cura meticulosa un univers misteriós i fascinant, però creïble, en el qual pot submergir-se perquè res l’allunya del relat. Aquesta infinita estima en com fer viva la història és el que més vam agrair els que havíem crescut amb les novel·les, abans de la febre actual.

Malauradament, i malgrat rodar les tres parts alhora, ja en The Two Towers començà a apreciar-se un paulatí procés en la direcció de Jackson que s’ha accentuat amb els anys i que guarda prou similituds amb el del citat director de Star Wars. Les actuals i irregulars adaptacions de The Hobbit (El Hobbit) evidencien un creador fagocitat per la seva pròpia megalomania que esclavitza el seu talent narratiu per oferir un “si més, millor” en forma d’hipertròfica saturació digital que li fa perdre tota credibilitat, per no dir que s’acosta al ridícul.

Però tornant a la música de Shore, el seu treball fou un ingredient més d’aquell engranatge cinematogràfic perfecte que funcionà perquè totes les parts van posar-hi tota l’estima i cura envers l’univers de l’autor. La trilogia de l’Anell mereixia una gran partitura darrera, i el compositor canadenc no decebé, presentant una extraordinària i completíssima banda sonora, una autèntica muntanya russa musical que s’estén com un imponent fresc simfònic corprenedor.

Assistir a la interpretació en directe d’aquesta banda sonora és una experiència tant única i captivadora com el mateix Anell de Poder. No se m’escapa que es tracta d’un judici estètic que desborda els criteris musicals. El crític sent brollar dins seu aquella veu fa temps silenciada, la de l’adolescent quixotesc lliurat a l’absorbent mitologia articulada per Tolkien. Els creadors del film van posar en imatges els antics somnis parlats en llengua sindarin i quenya, on acompanyaves hòbbits, homes, els nans barruts i els orgullosos elfs en la seva creuada desesperada contra el Mal. La projecció de la pel·lícula va ser un encert que reforçava un entusiasme èpic que es palpava a l’ambient màgic de l’Auditori.

Però hi ha quelcom més? Objectivament, és innegable que el treball de Shore és monumental, es tracta d’una de les grans bandes sonores de la història del cine. El compositor copsà l’esperit de la novel·la y compongué una obra que, lluny de la moda actual de relegar la música a un segon terme que subratlla la imatge, s’erigeix com a peça autònoma amb diversos i reconeixedors leitmotiven associats a personatges, cultures i accions de la pel·lícula que es graven a la memòria de l’espectador, al més pur estil John Williams.

Aquest cert classicisme inesperat no converteix, però, la banda sonora en una exhibició de virtuosisme simfònic encarcarat (com les darreres del citat Mestre), sinó tot el contrari: Shore s’adapta a la complexitat de la mitologia Tolkieniana i desenvolupa un treball on, com les mateixes cultures que hi apareixen, les estètiques, èpoques i estils compositius xoquen o s’alien en un gran mosaic musical d’inspirat eclecticisme.

D’aquesta manera, la previsible però inspirada placidesa rural d’aroma celta associada als entranyables hòbbits xoca amb la fascinant i estripada dissonància industrial dels servents de Mordor, amb el seu immens i violent desplegament de percussió. En aquest sentit, cal tocar de peus a terra i que la immersió dins l’odissea d’en Frodo no et faci oblidar que estàs presenciant un concert en directe. El desplegament orquestral necessari per a la interpretació d’aquesta banda sonora va oferir-nos una OBC carregada d’efectius (algun d’orelles punxegudes i tot) que passà amb nota la seva execució. Un intens i concentrat Shih-Hung Young portà les regnes de l’immens conjunt on la sincronització del concert amb les imatges projectades fou perfecta. L’OBC tocà amb intensitat, sentit i gust, adaptant-se a les idiosincràsies de cada passatge, de tal manera que, en molts moments, un semblava sentir la banda sonora original del film. Enhorabona especialment als metalls, terriblement exigits en els passatges més frenètics.

Menció especial, també, mereixen els cors. El Cor Jove de l’Orfeó Català i el Cor Jove dels Països Catalans, dirigits per Esteve Nabona, s’enfrontaven a un repte d’altura i de gran exigència vocal. Cal dir que la sonorització (necessària, donada la magnitud de la orquestra) va ser perfecta i equilibrada, i es van poder copsar tots els matisos de les diferents veus. El cor brillà especialment en els delicats passatges eteris que Shore dedicà a uns elfs molt art nouveau, fent palès que es tracta de personatges d’un altre món, exiliats, immortals, en certa manera penitents, ja en melangiosa reculada dins d’una època nova destinada a ser governada pels homes. Les noies van posar veu a aquesta pena d’una raça antiga plena de noblesa mentre que els nois van prendre protagonisme en el cor masculí del passatge de Mòria. Segurament el moment de més altura musical de l’obra, Shore crea per als nans un moment on la bellesa majestuosa es fusiona amb l’estranyesa d’aquests éssers hostils i l’enfronta a l’esgarrifosa por d’un perill ancestral i indestructible: el pont de Khazad-dûm i l’enfrontament amb el Balrog és un dels moments més recordats i corprenedors de la novel·la. Els cors van mantenir múscul fins al final, sense estripar ni tan sols en el martellejant tema dedicat als orcs, i, per la seva banda, el Cor Infantil de l’Orfeó Català, amb la seva solista, aportà un aire angelical amb les seves intervencions, delicats com la petita però persistent llum d’esperança que guia els protagonistes en el seu camí, en un moment on sembla tot perdut.

La cançó May it be, d’Enya, culminà la pel·lícula en la veu de la soprano Clara Sanabras. La bellesa d’aquesta peça, quasi new age, rau sens dubte en la seva simplicitat i manca de pretensions. Fou el moment més inspirat i sentit de la cantant, més irregular en altres intervencions on semblava no tenir molt clar on col·locar la veu, la qual cosa oferia un so desconcertant.

En definitiva, el públic dret ovacionant els intèrprets dóna fe de la passió que desperta aquesta pel·lícula i el món tolkienià en general. L’Auditori ple a vessar de gent jove. Com ho hem d’interpretar? És potser la derrota definitiva de la rebel·lió avantguardista, aixafada per la maquinària financera de la indústria cultural que ha captivat les noves generacions? O bé són aquestes generacions les que demanen una nova avantguarda que puguin entendre i enterrar la pretenciositat de l’art indigerible dels seus pares? Si les dues opcions que tenim són triar entre ser un rebel pop o bé ser un pedant arnat, em permetreu que em servei la meva opinió. En tot cas, si després de Shore alguns proven sort amb Wagner, tot això que tenim guanyat. En realitat, les similituds argumentals són més que evidents.

Mentrestant, perquè no es fa cap mal, somniem en la torre blanca d’Ecthelion, en els vaixells partint pel “camí recte” cap a les Terres Immortals, en els grans Reis del passat i el consell savi dels Istari. Però pensem sobretot, mitologia i merchandising apart, en potser la lliçó més important que ens diu Tolkien. No era un gran filòsof, ni ho pretenia. Només era un filòleg enamorat del seu folklore que patí els horrors de la Gran Guerra; és, per tant, un consell simple, un consell d’avi: que els homes anhelen, per sobre de tot, el poder; però fins i tot l’ésser més insignificant pot canviar el rumb de les coses. Com Eärendil, això és una llumeta en la nostra foscor. Elen sila lúmenn’ omentielvo.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació