La música electroacústica de Mestres Quadreny

La mà de Guido (2014) presenta una antologia d’obres electroacústiques de Mestres Quadreny per reivindicar aquest gènere en l’autor, que des dels anys cinquanta del segle passat ha experimentat amb diferents estètiques. És un bonic homenatge.

Aina Vega i Rofes

Aina Vega i Rofes

Coordinadora de Cast@fiore

La mà de Guido (2014) presenta una antologia d’obres electroacústiques de Mestres Quadreny per reivindicar aquest gènere en l’autor, que des dels anys cinquanta del segle passat ha experimentat amb diferents estètiques. És un bonic homenatge a un dels introductors de la música concreta al nostre país.

Josep Maria Mestres Quadreny

El segell La mà de Guido presenta aquesta antologia d’obres electroacústiques de Mestres Quadreny per reivindicar aquest gènere en l’autor, que des dels anys cinquanta del vint ha passat per estètiques múltiples i divergents com el serialisme, la indeterminació i les formes mòbils, el grafisme musical, l’estocàstica, el borrowing, el minimalisme, la instal·lació sonora o l’ús de l’atzar i la geometria fractal i, a més, va ser un dels introductors de la música electroacústica al nostre país.

Peça per a serra mecànica, de 1954, és la primera obra de música concreta a Catalunya, i la primera del disc. En la peça es fa explícit el so incòmode de l’estri de forma repetitiva, primer amb una, i després amb el joc de dues serres que creen ritmes i jocs sonors curiosos. Hi ha obres de música electroacústica que dónen peu a la imaginació; en aquest cas, es el compositor és molt explícit, quan ens convida a ser partíceps de la seva gestualitat. Quadreny juga amb dues serres, que van alternant-se com un joc, mostrant i amagant la seva materialitat de fusta. El resultat sonor és una alternança de densitats i impulsos en transformació constant. És l’única obra del disc que no està dedicada, però trobem encertada la tria perquè es tracta d’un moment fundacional. La peça es gesta a l’estudi de treball de l’escultor Moisès Villèlia que, des de 1964, havia començat a treballar amb aquest material en les seves obres. El procés d’enregistrament en cinta magnètica adquireix més importància que el mateix muntatge de l’obra.

La segona obra del disc és El teler de Teresa Codina, que adopta característiques similars. És de 1973, i es proposa l’enregistrament del procés creatiu i artesanal de Teresa Codina en l’elaboració dels seus tapissos. En aquest cas, el minimalisme és extrem al principi de l’obra, que va adquirint cos a mesura que avancem en els compassos. El material amb què es treballa són les subtils ressonàncies de la trama i les sonoritats produïdes en lliscar les fibres. Com que se superposen, les remors silencioses i subtils del teler creen una xarxa sonora anàloga al mateix tapís.

Els homenatges a artistes han estat una constant en la vida del compositor, ja que ha estat en diàleg constant amb intel·lectuals i artistes. A Comiat a Tàpies (2012), composta el mateix dia de la mort de l’artista, es basa en la citació, en aquest cas de Bach (Jesu, meine Freunde). Quadreny interpel·la l’obra de Bach amb elements estridents i elèctrics, una superposició de textures que va dissolent l’obra del mestre de Leipzig amb sons aleatoris, però sense perdre l’essència immutable al final de l’obra.

Missives (2012) és un homenatge múltiple a diferents personalitats i amics del compositor, com Marta Cureses, Anna Bofill, Jane Manning, Jaume Maymó, Oriol Pérez i Treviño i Erwin i Cristina Bechtold. Es tracta d’un seguit de cartes en sentit metafòric que el compositor envia com a regal sonor. El procediment compositiu d’aquestes peces es basa en una tècnica d’atzar matemàtic mitjançant el control de diferents paràmetres a través d’un programa informàtic que permet, a més, generar sons sintetitzats.

A “Carta a Marta” es despleguen sons com a projectils que es van espacialitzant de forma molt marcada; a “Carta a Anna”, en canvi, el ritme és més tranquil i se superposa una melodia que reberbera amb sons elèctrics. “Letter to Jane” és una obra molt potent, amb uns greus prominents i una melodia que també recorda l’orgue, amb textures força homogènies. Contrasta “Lletra a Jaume” pel to agut dels sons i la superposició de textures metàl·liques. “Lletra a Oriol”, per la seva banda, també segueix la línia electrificant de l’anterior, i presenta una monotonia en la melodia que, malgrat la juxtaposició de textures, és audible. Emmig de l’obra hi ha el naixement d’una cosa nova, un so espectral que alterna els salts d’altures amb la monotonia. I “Postal a Erwin i Cristina” és l’obra més sinistra de totes, amb sons rugosos i plens de misteri que atrapen l’oient.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació