La maleta d’Antoni Tàpies al MACBA

El dijous passat, una petita munió de persones s’aproximaven al MACBA cap a dos quarts de set de la tarda, on es faria un concert a càrrec d’alumnes de l’ESMUC davant de dues obres d’Antoni Tàpies, dins la programació de La maleta d’Antoni Tàpies que celebra el centenari del seu naixement. Tots sabem que el nom d’Antoni Tàpies atreu a molts aficionats a l’art i a la cultura, però aquell dia érem només una vintena en la sala blanca, petita i estèril, tènuement il·luminada, de la col·lecció de Preludi. Intenció poètica. En entrar a la sala, no hi havia cap cadira, tan sols les dues obres que serien les protagonistes de la velada: Dues creus negres (1973) i Paisatge blanc i negre (1985).

Malgrat saber que Antoni Tàpies és un artista i teòric de l’art que avui ocupa un lloc important a les sales d’exposicions en museus de renom arreu del món, sempre impressiona, en ser davant d’una de les seves obres, la magnitud del que veiem. I és que són obres ben grans, de 235 x 150 cm, i estan fetes a partir d’una tècnica mixta que incorpora materials varis i inesperats i que genera un relleu desigual. Podriem fins i tot arribar a dir que imita un “art brut” semblant al del graffiti, que juga amb el significat a través del símbol, com ara les creus, i amb la no-significació aparent – i és que Tàpies mai ha donat cap pista sobre la naturalesa de les seves obres, tan sols un títol magre i suggestiu, i ho deixa tot a la interpretació lliure de l’observador. Això deixa molt de marge perquè el subjecte contemplatiu hi posi de la seva part, i exposat durant un temps suficientment llarg, desperta les afeccions anímiques en ell, arribant fins i tot a transcendir-lo. L’aproximació a l’obra, doncs, no és la de reconeixement i gaudi com en l’art imitatiu tradicional, sinó una de més oberta de ment i de cor – hem de deixar-nos portar i sentir, i deixar-nos estar de la dèria que ens persegueix sempre, la d’entendre.

L’acte començava amb una petita intervenció per part de la portaveu de la Fundació Tàpies, que ens va informar de que el concert aquí tenia per objectiu reivindicar l’esperit melòman de Tàpies, al qual li agradava molt la música, i d’una gran varietat d’estils. Es veu que en Tàpies, quan se n’anava de vacances, s’emportava una maleta amb vinils als quals dedicava hores senceres quan no pintava. La voluntat de la fundació, ara, és de “refer la maleta” i rescatar tots aquells temes que d’una manera o altra dialoguen amb la pintura de l’artista. Hi havia una certa expectativa a la sala que anava en augment quan Andrea Pérez a la flauta travessera i Carlos Isla a l’oboè es van situar davant dels quadres i van començar a interpretar Ko-Lho (1966) de Giacinto Scelsi.

Giacinto Scelsi, contemporani de Tàpies, és un compositor molt menys conegut però que també forma part de l’avantguarda del segle XX. La seva experimentació artística se centrava sobretot en les articulacions i en les durades de les notes, i és per això que la seva obra Ko-Lho es basa en una nota amb la qual va jugant, augmentant el volum, afegint-li harmònics, inflexions micro-tonals, densitats, tempo.

És una música suggestiva però d’una manera diferent a la qual estem acostumats. M’esperava algunes notes amb direcció, que la música tingués caràcter, presència, cos, tal com les pintures a les quals acompanyava, i en canvi era això – dues veus solitàries que s’entrellaçaven en el temps amb tècniques esteses. En posar l’atenció en les pintures, vaig començar a adonar-me’n del seu caràcter ominós. De mica en mica, un sentiment d’estranyesa s’apoderava de mi i sentia com entrava en un capficament que em sumia en un cicle obsessiu. No era ni conscient de l’ambient tèrbol que regnava en la sala. No sé com, però la música ja s’acabava, i mentre aplaudia mansament, pestanyejava i no entenia gaire què m’havia passat. Sento que podria haver seguit així, dreta, escoltant aquesta música indefinidament, però en aquell moment només em venia de gust fugir, ben de pressa, de llançar-me al món i de sentir alguna cosa, qualsevol cosa que no fos aquest repic constant…

Penso que era encertat, aquest diàleg entre els dos avantguardistes, i el diàleg entre la música, en el temps, i la pintura, en l’espai. Tot junt va fer que entressim dins d’una dimensió altra que s’allunyava de la nostra realitat, que ens molestava, ja que no hi estem gens acostumats, però que ens connecta amb l’art en el seu estat més pur i ideal, i que dona la volta per connectar amb els sentiments que duem endins.