La Gioconda de Theorin

El proper 1 d’abril i fins al dia 15, el Gran Teatre del Liceu presenta La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli, protagonitzada per Iréne Theorin, sota la direcció de Guillermo García Calvo i amb direcció d’escena i escenografia de Pier Luigi Pizzi. En aquest enllaç podeu escoltar el podcast d’Aina Vega, coordinadora de Cast@fiore, amb exemples musicals.

Aquesta coproducció del Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real i l’Arena di Verona presenta un drama intens i visceral que se situa en temps de Carnaval, a l’època de la Inquisició (s. XVII), i explica la trista història d’una cantant de carrer enamorada d’un noble, Enzo, sense ser corresposta. Amb llibret d’Arrigo Boito -lletrista de capçalera de Verdi-, que escriu sota el pseudònim de Tobia Gorrino, el drama està inspirat en el de Victor Hugo Angelo, tyran de Padoue, tot i que Boito passa l’acció a Venècia. Es va estrenar el 1876 al Teatro alla Scala de Milà, amb posteriors retocs de l’autor, i al Liceu hi va arribar per primera vegada el 1883.

El compositor, Amilcare Ponchielli (Paderno, Cremona, 1834), era fill d’un organista que va completar la seva formació musical al Conservartori de Milà. Boito i Ponchielli formaven part dels scapigliati (despentinats), que pretenien reaccionar contra el pretès anacronisme de la tradició refermada per Verdi i establir un model poètic nou, un retorn al realisme i un apropament d’inspiració social des de les arts, especialment la literatura i la poesia, als més desvalguts. La Gioconda n’és un bon exemple.

Estilísticament, és una obra difícil de classificar, que fa de frontissa entre les òperes verdianes que ja havien arribat a la maduresa -i, per tant, romàntiques- i un incipient verisme, però adoptant la forma d’una grand opéra. No en va el moment més celebrat és un ballet, la “Dansa de les hores”, a banda de l’ària del suïcidi de La Gioconda. Hi ha grans escenes amb intervenció del cor i papers per a totes les tessitures: soprano, mezzosoprano, contralt, tenor, baríton i baix. La Gioconda apunta aires nous, sobretot en el tractament vocal, perquè els cantants de l’òpera requereixen el tret “spinto”, que vol dir literalment “empès”, amb una orquestra voluminosa que té moments molt feliços i que obligava els cantants a reforçar l’emissió amb ús controlat del diafragma i ressonadors per aconseguir donar el toc expressiu i dramàtic requerits per l’exigent partitura. Cal destacar el depurat melodisme de Ponchielli i l’ús del leitmotiv wagnerià, com el tema del rosari o l’adveniment de la mort de Gioconda. La partitura conté grans concertants per al final d’acte i descriu molt bé l’ambient venecià del segle XVII amb melodies com la barcarola del segon acte o la furlana del primer. A més, presenta certa influència en l’obra de Meyerbeer.

El llenguatge de Boito és un pèl enrabessat, en una trama complexa. Ponchielli temia que la dramatúrgia prengués protagonisme al lirisme. Nombroses situacions dramàtiques requerien d’una música inicialment un punt aspra. En l’obra hi ha una descompensació entre l’argument i el brutal desenllaç i el principal mèrit de la partitura és la saviesa de Ponchielli a l’hora de distribuir els números, permetent que la música respiri i no es converteixi en un grapat de moments efectistes.

La dansa de les hores és un pastitx enmig de l’obra, amb l’afany d’introduir ballet. No té relació amb la resta d’elements, ni a nivell de caràcter dramàtic ni musical, tot i que hi ha fonts que afirmen que vol simbolitzar la victòria del Bé sobre el Mal, irònic contrast amb l’argument, que acaba amb el suïcidi de la protagonista. Recordem que aquesta dansa va ser utilitzada per Walt Disney a la pel.lícula Fantasia.

L’acte primer se situa al Palazzo Ducale de Venècia, concretament a “La boca del lleó”, i fa referència a l’escultura veneciana en forma de lleó a la qual es podien dipositar les denúncies adreçades al tribunal de la Santa Inquisició. L’obertura té un inici cambrístic introduït pel lirisme del cello, per després trobar-nos amb la predominància dels vents imposant un caràcter malencònic que després es torna més fosc, amb una música més dramàtica que transmet inquietud per després tornar-se més lluminosa. Després va canviant de colors fins l’esclat final.

Barnaba és espia de la funesta institució -el personatge més negatiu de tots, equiparable al Iago de l’Otello de Verdi- i es troba al pati del Palazzo mentre la gent festeja la regata anyal. “Feste! Pane!” és un cant d’alegria del cor amb orquestració sumptuosa que vol reivindicar que la República és dels ciutadans: es fa amb pa i festa. Arriba Gioconda, una cantant ambulant, que travessa l’indret amb la seva mare, una pobra cega que serà sospitosa de bruixeria: “Tu canti agli angeli/le tue orazioni,/io canto agli uomini/le mie canzioni…”. Barnaba, enamorat de Gioconda, se li vol declarar, però aquesta projecta els seus sentiments envers Enzo Grimaldi, un noble exiliat de la ciutat. Zuane, el perdedor de la regata, atribueix la seva sort a la dona cega, i la increpa amb intencions criminals, però ella es defensa. Seguint les paraules d’Enzo (“Quel crin venerando rispettate!”), Laura Adorno salva la dona de les males arts dels inquisidors i l’anciana, en senyal de gratitud, li lliura un rosari, que es convertirà en un leitmotiv. Laura i Enzo estan enamorats, i això destrossa el cor de la pobra Gioconda. Barnaba emet una denúncia contra els amants Enzo i Laura i l’introdueix a la boca del lleó quan sona una música solemne, fosca i dramàtica. El poble canta una furlana, però la festa s’interromp amb els fidels de la basílica. La mare inenta consolar Gioconda, que decideix pujar al mateix bot que Enzo.

Sota el títol d’”El Rosari”, el segon acte, que s’inicia misteriós, se situa a un veler bergantí amb el cant dels mariners. Arriba Barnaba, disposat a prosseguir els seus malèfics plans. Envia Isepo a la recerca d’Alvise mentre fa pujar Laura al vaixell. Allà es troba Enzo, a l’espera que Laura faci acte de presència, i abans de veure-la es mostra esperançat, en la romança “Ciel e mar!” en forma A, A’, B, de manera que s’inicia una melodia que després es repeteix de forma més lluminosa, amb arpegis a la corda i més flexibilitat en els tempi que després deriva cap a un altre tema igualment emotiu que canta l’amor sincer fins que es reuneix amb Laura, i hi ha un esclat de passió. Protagonitzen un duet meravellós on hi regna l’elegància formal, combinada amb pinzellades d’optimisme i un bon pessic de tendresa. Però Laura s‘encomana a Déu perquè no veu clar que puguin ser feliços junts per culpa de l’entorn que els increpa, en una romança que demana benedicció i requereix una veu amb greus contundents i aguts molt brillants. La parella no està sola, perquè Gioconda, inexplicablement, també es troba al vaixell. Quan Enzo baixa del pont per preparar la marxa, Gioconda es disposa a assassinar Laura, la seva rival: “Il mio nombre è la Vendetta”. S’inicia un duet on les dues competeixen per qui és la que estima més Enzo. Aleshores, Laura ensenya a la cantant el rosari que li havia regalat la Cieca i Gioconda es veu incapacitada per cometre el delicte. A partir d’ara, Gioconda es mostra disposada a ajudar Laura en el seu intent de fugir amb Enzo abans no arribi Alvise amb Barnava. Les dues dones fugen i, quan arriben Barnava i Alvise, Enzo cala foc al vaixell i fuig.

El tercer acte, “La Ca’ d’Oro” (la Casa Daurada), és el més interessant a nivell de lluïment escènic pel ballet que hi té lloc, a l’estil francès. Alvise, al seu palau, es lamenta de la seva sort ja que la seva esposa l’enganya. Acte seguit, entra Laura i Alvise l’acusa d’infidelitat abans de fer-li saber que ha decidit que la dona ha de posar fi a la seva vida amb una beguda que haurà de beure en aquell moment. “Là turbini e farnetichi” és una ària amb contrastos, majors i menors, amb frases fosques i clares d’Alvise. En aquest passatge, els dos esposos estan parlant de la mort però la música no és gens transcendental, sinó més aviat frívola.

Laura és a punt de beure’s el verí quan apareix Giconda. La cantant li canvia el beuratge i li ofereix un narcòtic que la mantindrà adormida però amb l’aparença de la mort, cosa que li permetrà fugir amb Enzo. Gioconda estima tant aquest noi que està disposada a salvar el seu amor amb Laura a qualsevol preu. Quan Alvise torna a entrar a l’habitació, creu trobar el cadàver de Laura estès a terra i confirma que s’han acomplert els seus designis.

Ara canvia l’escena i ens trobem a la sala d’audiències. Alvise ofereix una festa de disfresses en què sentim la cèlebre dansa de les hores, estructurada en una introducció, cinc episodis i un final. És una dansa molt elegant on hi ha contrastos de caràcter, alternança de passatges en major i menor que intercalen el dramatisme amb la frivolitat, la lleugeresa i la pesantor.

En el transcurs de la festa arriba Barnaba, arrossegant la Cieca acusada de bruixeria. L’anciana diu que estava pregant per la difunta Laura, cosa que permet descobrir la suposada mort de l’esposa d’Alvise a Enzo, que es troba disfressat a la festa. Aleshores, el personatge acusa Alvise d’assassí, però el capità genovès és condemnat a presó. Al concertante, cadascú es lamenta per la seva sort en un moment sumptuós i dramàtic. Giconda no veu altra sortida que oferir-se a Barnaba a canvi de la llibertat d’Enzo.

S’inicia l’acte IV, “El canal Orfano”, que ens situa al principi del final de la tragèdia. Un parell de cantants, amics de Gioconda, han dut el cos de Laura, adormida. Gioconda pensa aleshores en el suïcidi “E un dí leggiadre volavan l’ore/ perdei la madre/perdei l’amore/vinsi l’infausta gelosa febre” (“Un dia, passaven les hores alegres/vaig perdre la mare/vaig perdre l’amor/i vaig conqueror la infausta febre de l’odi”).

Enzo arriba, alliberat per Barnaba i Gioconda li confessa que Laura no és morta. Quan aquesta es desperta, ella i Enzo es fonen en una abraçada i Gioconda els prega que fugin de seguida en un trio explosiu. Un cop sola, Gioconda prega a la Madona que l’alliberi de la luxúria de Barnaba. Aquest entra i Gioconda, abans de llençar-se als seus braços, es clava un punyal. Per venjar-se, Barnaba fa saber a Gioconda que la seva mare, la Cieca, ha mort a la presó. Però Gioconda no ho ha pogut sentir perquè ja és morta.

La Gioconda es podrà sentir al Liceu entre l’1 i el 15 d’abril després de 14 anys d’absència en la programació, i aquest cop ho farà de la mà de l’Orquestra i el Cor del teatre, sota la direcció de Guillermo García Calvo, amb escenografia i direcció d’escena de Pier Luigi Pizzi. Gioconda serà Iréne Theorin, que s’alternarà amb Anna Pirozzi. Theorin és una soprano eminentment wagneriana -qui no recorda les seves Isolde i Brünnhilde-, de gran potència i presència escènica, resilient i lluitadora que aquest cop veiem en un rol italià. Gaudim de la raresa.

Laura Adorno ho seran les mezzosopranos Dolora Zajick i Ketevan Kemoklildze, mentre que el baix Alvise Badoero l’encarnaran Ildebrando D’Arcangelo i Carlo Colombara. La contralt María José Montiel serà La Cieca, així com Enzo Grimaldo ho seran els tenors Brian Jagde i Stefano La Colla. Gabriele Viviani i Luis Cansino, barítons, encarnaran el rol del malvat Barnava. I en els papers secundaris ens trobem amb coneguts de la casa com el baríton Carles Daza (Zuàne/Una veu), el tenor Beñat Egiarte (Isèpo/Una veu), i el baix Marc Pujol (Barnabotto/Un pilot/Un cantant). A més, comptarem amb Alessandro Riga (CND) com a ballarí principal convidat i Letizia Giuliani com a ballarina principal convidada per fer-nos gaudir de la dansa més bella de totes les òperes.