El passat diumenge 20 de març la clàssica va reprendre sentit, cosa que no és fàcil però clarament tampoc impossible. La compositora barcelonina Clàudia Baulies va reunir, al Forn de les Arts del barri del Raval de Barcelona, un seguit d’intèrprets que van regalar-nos la preestrena del seu primer enregistrament: L’aigua trobada. Aquelles que estigueu acostumades a llegir crítiques musicals tradicionals seria bo que deixéssiu les expectatives a banda. Al cap i a la fi totes sabem que algunes crítiques tan sols serveixen per a criticar, i avui ens entestem a comunicar des de les cures, la interdisciplinarietat i la connexió.
Així doncs, començarem explicant-vos que el que va tenir lloc diumenge va ser d’allò més especial, precisament per la seva senzillesa i naturalitat. La màgia que vam poder palpar les afortunades presents va ser originada, sense cap mena de dubte, per la proximitat i la calidesa entre la música i les persones que ens hi vam trobar.
El recital va estar protagonitzat per les violinistes Ariadna Rodríguez Masafrets i Esther Gutiérrez Redondo, la violista Nina Sunyer Vidal, el violoncel·lista Adrià Cano Rocabayera i el pianista Daniel Ariño, que van col·locar-se a pam i escaig de les oients que omplien l’espai. El públic, ple de persones joves, envoltades d’algunes àvies que superaven la vuitantena, va comptar amb la fantàstica presència d’infants – fet sorprenent quan es tracta d’una presentació de clàssica contemporània -, infants que com és d’esperar xiuxiuejaven, es movien i fins i tot parlaven “fora de lloc”! I quina meravella que aquestes criatures tinguin l’oportunitat d’experimentar la clàssica més viva en companyia de familiars i amistats sense haver d’estar subordinats als típics i tòpics espectacles per a infants.
Un cop vam ser-hi totes i a falta d’un programa de mà imprès, la Clàudia Baulies ens va oferir una guia sobre el que estàvem a punt d’experimentar, un viatge multisensorial a través dels diferents estats de l’aigua: des dels orígens del planeta fins a una particular cerimònia del tè, passant pels núvols, la pluja i els rius.
Per encetar el concert, les intèrprets van oferir el Quartet de Corda no. 2 – Archaean: when Water was the Earth, els moviments del qual van anar acompanyats d’unes projeccions magnífiques que jugaven amb la llum, l’aigua, la naturalesa i la figura humana, aportant una lectura reflexiva i visual de la música interpretada en directe.
Un cop superat l’estat líquid inicial, va ser el torn de Morphing Clouds, trio per a piano, violí i violoncel, una peça que, lligada amb l’anterior, també va anar acompanyada d’una projecció protagonitzada per la ballarina i coreògrafa Ariadna Montfort. Havent deixat les muntanyes, rius i coves enrere, la Clàudia va presentar l’última peça del recital, i primera en cronologia, el seu Quartet de corda nº1, “Cinc colors de te”, un quartet que compta amb els moviments Aigua, Te negre, Te vermell, Te blau, Te verd i Te Blanc, i que explora la sinestèsia com un mètode transdisciplinari i de composició.
Com dèiem al principi, no volem fixar-nos en qualitats com el timbre, la sonoritat o l’estudi musicològic de les peces, per a saber-ne més, podeu remetre-us al text de l’Alba Nogueras, sinó que aquest escrit sorgeix de la voluntat de transcriure l’experiència, tristament poc habitual, de viure la clàssica amb naturalitat, proximitat i connexió, una connexió real i palpable entre intèrprets, compositora, públic.
Va ser del tot refrescant i inspirador testimoniar la clàssica en la seva més pura essència, i ho va ser, precisament, per tractar-se de quelcom prou insòlit. Sense pretensions, protocols caducats, mirades per sobre l’espatlla o extravagàncies; simplement música, que en aquest cas era clàssica i contemporània, escrita per una dona jove que va decidir presentar-la envoltada no pas de personalitats, periodistes i cares llargues, sinó de familiars, amistats i calidesa. I és precisament aquesta decisió la que li donà valor a l’experiència, dotant-la de quelcom absolutament singular i excepcional: vida i contemporaneïtat.