La cambra més col·lectiva

El passat dia 20 de juny la cambra va prendre una intensitat desbordant a Vilafranca del Penedès. La jove orquestra cooperativa Camerata Penedès tancava el seu cicle de concerts a l’Auditori de Vilafranca amb un programa del tot agosarat, dirigit per la violinista Sara Bitlloch i que, juntament amb la resta d’intèrprets, deixà l’audiència captivada.

Quan totes érem assegudes i abans de començar el concert, va sortir en escena l’Ernest Martínez, violinista i cofundador de Camerata Penedès, per donar la benvinguda al públic i fer un esbós concís però apassionat i ben estudiat del que presentarien musicalment, així com del projecte cooperatiu. Fent honor a les protagonistes d’aquest text, servidora també deixa constància de les seves intencions, sobretot gramàtiques. D’aquesta manera, tant l’experiència com el concepte que envolta l’ensemble establert al Penedès pren forma també a través de la paraula escrita. 

La temporada de Camerata Penedès, tot i les òbvies dificultats amb les quals hem topat totes enguany, ha estat prou productiva a nivell artístic i, per tant, la cloenda de temporada havia de poder representar-ho de manera fefaent. Per fer-ho, l’ensemble comptà amb tan sols 12 intèrprets, dirigides per la violinista franco-catalana Sara Bitlloch, que va guiar magistralment la corda al llarg del recital. 

El programa comptà amb obres de Benjamin Britten, Rebecca Clarke i Antonin Dvorak, i s’interpretà dempeus, fet inusual fora de l’esfera més barroca. L’ensemble, del tot femení en les caps de secció, començà el concert amb les primeres notes de la Simple Symphony op.4 del compositor anglès Benjamin Britten, una obra relativament coneguda en aquestes latituds, que el compositor va escriure a partir de melodies que havia compost quan era adolescent, que barreja melodies senzilles amb les sonoritats britàniques de la modernitat.

El so que es va desprendre de l’ensemble va ser del tot captivador des del primer moment. Concís, brillant i enèrgic, es va mantenir al llarg dels primers moviments i el magnífic treball de dinàmiques es va fer palès al llarg de tota l’obra. Cal dir que l’esperit barroc, tan actual i tan distant alhora, va cobrir la vetllada d’una sinergia poc habitual en la clàssica més convencional; una energia que va fer que el concepte de seccions quedés desdibuixat i la concepció sonora no fos tan fragmentada com hauria pogut ser-ho. Així com en altres ocasions és difícil veure les intèrprets connectades entre si, en aquest cas passà tot el contrari; la connexió fou tan intensa que les respiracions eren visiblement col·lectives, clavades i perfectes, i per tant les dinàmiques també.

La segona obra del programa va ser Comodo et amabile per a quartet de corda, de Rebecca Clarke, una compositora, violista i musicòloga britànica que va fer carrera als Estats Units a principis del s. XX. No cal dir la sort que tenim que ensembles petits però poderosos com aquests facin la feina d’investigació, difusió i interpretació d’obres tan desconegudes i meravelloses com aquesta. La riquesa de l’univers sonor de la compositora anglesa va prendre un caire extraordinari en les mans de l’ensemble, que va engrandir l’obra per a quartet de corda d’una manera magnífica, fent-lo sonar talment com un quartet magnificat.

Després de viatjar a través de les britàniques del segle XX, Camerata va dur-nos enrere en el temps i vers l’antiga Europa per interpretar la conegudíssima Serenata per a cordes en Mi major de Dvorak. Caldria tornar a insistir en la interpretació tan pulcra, on point i imponent de l’ensemble que, tot i estar format per una colla ben petita de persones, va arribar a sonar com si es tractés d’una orquestra de cambra. Els baixos van demostrar una potència i un control magistral al llarg de tot el concert que, en l’última obra del programa, va deixar entreveure també una delicadesa pròpia de la cambra de més alt nivell.

L’experiència sonora va culminar amb quelcom inusual i molt atrevit: una sessió de micro obert en la qual les intèrprets van respondre les preguntes de les oients. Sorgiren qüestions d’allò més diverses, tant per part de les oients com de les intèrprets, i es tractaren temes com el repertori, la diferència entre un quartet de corda i un ensemble més gran, el fet de treballar horitzontalment i sense la figura d’una directora, i un curt etcètera.