Konstantin Krimmel: “La música ens permet veure bellesa en la catàstrofe”

Konstantin Krimmel aporta sang jove a la Schubertíada de Vilabertran i es consolida com a liederista de referència de la nova generació

Meritxell Tena

Meritxell Tena

Crítica i bloguera

Amb només 28 anys, Konstantin Krimmel (Ulm, Alemanya, 1993) desprèn una sorprenent maduresa en el seu cant que també es trasllada a la seva imatge pública i al seu discurs: parla amb la vehemència de qui ha reflexionat molt sobre el seu ofici, fa pauses llargues per pensar quan la pregunta el sorprèn i realitza aportacions interessants als comentaris de l’entrevistadora fins el punt que la trobada esdevé un agradable diàleg sobre música però també sobre la vida. El baríton ha tornat a la Schubertíada per interpretar Die schöne Müllerin, demonstrant un cop més l’extraordinària capacitat del festival per apostar per veus que, tot i la seva curta experiència professional, ja podem afirmar que ens donaran moltes alegries en el futur.

Konstantin Krimmel

Es presenta a Vilabertran amb una col·lecció de premis sota el braç, ha debutat en òpera, la tardor vinent s’incorpora a la companyia de la Bayerische Staatsoper, ha grabat dos CD (un d’ells en solitari) i ja està molt sol·licitat per les sales i certàmens més prominents en el món del lied, com Schwarzenberg o el Wigmore Hall. Ha tingut temps d’assimilar aquesta voràgine?

Hi estic treballant. A Vilabertran he pogut escoltar grans mestres, com Christoph Prégardien -que és un ídol per a mi-, Malcolm Martineau, Julius Drake i Florian Boesch. Són tots referents, fins i tot llegendes del lied. Considero un gran honor i no em prenc a la lleugera el fet de poder cantar al mateix escenari que ells. És una experiència meravellosa i penso que necessitaré una mica de temps per assimilar tot el que m’està passant. Em fa molt feliç i no deixa de sorprendre’m ser aquí.

És interessant que els cantants joves puguin conviure amb veus consolidades i encara en actiu. Té algun referent a seguir?

KK: N’hi ha tants! Intento detectar què m’agrada i què puc aprendre dels diferents solistes. No sabria dir-ne un de concret, em centro més aviat en petites coses, impressions de diferents cançons i cantants, i que després transformo en quelcom meu. No s’ha d’imitar ningú, no aporta res.

Vostè destaca per un cant orgànic i molt natural, per la seva expressivitat i per la capacitat d’explicar històries. És quelcom buscat?

No necessàriament. Però sí he après que dir el text amb naturalitat és important en el cas de les balades, per exemple de Schumann, Schubert o Loewe. Són històries fabuloses. Els grans cicles també conformen una història, com avui que cantaré sobre l’aventura del moliner que camina, que només té un amic -el rierol-, que aconsegueix feina en un molí, que s’enamora i que pateix per amor. Miro de comprendre la història a dins de cada cançó i d’explicar-la amb naturalitat per tal que el públic l’entengui.

Miro de comprendre la història i explicar-la amb naturalitat

El cicle que defensa a Vilabertran, Die schöne Müllerin, ofereix moltes possibilitats interpretatives. Benjamin Appl, una mica més gran que vostè, es trasmuta en un adolescent enrabiat; Matthias Goerne, en plena maduresa, adopta un to funest; Florian Boesch en fa una versió sarcàstica i pràcticament cínica, mentre que Christoph Prégardien es va presentar aquí a Vilabertran com un home gran que recorda el seu amor de joventut entre la condescendència i la tendresa. Quina és la seva visió?

En aquests moments veig el personatge com un home jove que descobreix el món, que busca el seu lloc i el seu propòsit, i que viurà diferents etapes durant el camí. Però aquest cicle funciona també amb cantants més grans perquè l’aproximació canvia al llarg de la vida. És probable que un cantant madur que abordi el Winterreise hagi experimentat coses que es descriuen en el text. Jo encara no he viscut tant, així que he de fer un exercici d’imaginació. A més, la veu també es va desenvolupant amb el pas del temps, de manera que té molt de sentit revisitar les peces cada cert temps. Sempre hi ha manera de trobar una aproximació personal. També és bonic imaginar com podria continuar la història del moliner, si realment mor al final, si només es desmaia…

La veu evoluciona amb el temps, per això és interessant revisitar les obres

O, com diuen alguns crítics, que el Winterreise es pot entendre com la segona part de Die schöne Müllerin.

Exactament. És emocionant i molt bonic pensar que hi hagi tantes possibles interpretacions. No ens en podem cansar ni com a públic ni com a intèrprets perquè és sempre quelcom nou. I la música és tan preciosa que no importa que hi hagi centenars de versions d’aquest cicle.

Quin repertori li agradaria abordar en el futur?

No em vull limitar. Hi ha tantes coses per descobrir! Només de Schubert o del repertori alemany hi ha moltíssim material. Però és que també hi ha el lied francès o l’anglès… M’he topat recentment amb The house of life, de Vaughan Williams, una música fantàstica. Amb una vida no n’hi ha prou.

Konstantin Krimmel

M’agrada pensar que el públic torna a casa feliç després d’escoltar repertori conegut com si fos nou

Canta molt oratori i ara començarà a fer òpera regularment. Prefereix el lied, però?

M’agrada estar actiu en els tres terrenys perquè em diverteix molt. Probablement sí que prefereixo el lied perquè només som dos sobre l’escenari, no depenc de tanta gent, i pràcticament es pot dir que sóc el meu propi director musical i director d’escena. Juntament amb el pianista imagino el concepte, com explicar la història… Està tot molt més obert. A més, puc cantar en sales meravelloses o en esglésies, i amb diferents acompanyants. El lied m’ofereix moltes possibilitats. M’agrada pensar que el públic torna a casa feliç després d’escoltar repertori conegut com si fos nou. Un cop, en un concurs, una monja que seia entre el públic em va dir que l’havia fet veure les imatges del poema davant dels ulls, com si fossin reals. Quan aconsegueixo això, considero el meu objectiu acomplert.

Per interpretar lied cal un pianista. Què busca en un acompanyant? 

En primer lloc, que ens entenguem des del punt de vista personal. Tot sovint el pianista i jo passem diversos dies junts i compartim molts moments fora de l’escenari, així que sempre és un avantatge entendre’s amb l’altra persona. En segon lloc, és perfecte quan descobreixes que parles el mateix llenguatge musical que el teu acompanyant, que t’hi entens amb poques paraules. També és de gran ajuda per la meva pau interior saber que puc confiar en el pianista en comptes de preguntar-me tota l’estona si anirem al mateix tempo. Necessito saber que compartim el mateix concepte sobre la interpretació de les peces. Amb una bona comprensió mútua des del punt de vista musical i personal no cal patir.

En el lied, el pianista està al mateix nivell que el cantant?

És un dilema molt antic! Els cantants tenim l’avantatge que ens dóna el text i penso que el text arriba al cos i al cor del públic d’una manera més directa. Per això hi ha la imatge de preeminència del cantant però sense el pianista faríem només concerts a capella i això a la llarga seria molt avorrit. Encara diria més: la part instrumental del lied funciona millor sense la veu que si al cantant li treus el piano. La relació del cantant amb el pianista ha de ser d’igualtat i d’enriquiment mutu.

En el lied, cantant i pianista estan en pla d’igualtat i la seva relació ha de basar-se en la mútua comprensió

Què significar per vostè cantar en el context actual?

Precisament en aquesta era del Coronavirus cal recordar que hi ha molta bellesa en aquest món al costat de tanta catàstrofe. Les persones aprecien més que mai la música, especialment la clàssica, i la força i energia que els pot donar. Personalment, tornar a escoltar música en directe després de tant de temps significa endinsar-me en un món meravellós i perdre’m-hi durant un parell d’hores, oblidar-me de tot però, d’altra banda, recordar que hi ha coses que valen la pena al costat de la tragèdia i de la mort. La música ens ajuda a assumir el que està passant. Durant el confinament, em vaig sentir mancat de perspectiva i en ocasions sobrepassat per la tristesa, i he comprovat que a altres persones els va passar el mateix. La música ha jugat un paper important per a mi, i per això trobo fantàstic que aquí s’hagi mantingut l’activitat musical i que anar a concert hagi esdevingut encara més important que abans. No es pot arrabassar la música a la gent.

Cal recordar que hi ha molta bellesa en aquest món al costat de tanta catàstrofe

Konstantin Krimmel

El passat març va participar, a Madrid, en un concert amb Sylvia Schwartz i Julius Drake al voltant de la música del camp de concentració de Terezin. Creu que la música ha d’estar compromesa amb la recuperació de la memòria o que els artistes han de tenir una causa política?

No tinc clar que la paraula sigui “haver de”. La música pot tenir aquest paper… (pensa uns segons) Sí, sí, no només “hauria”, probablement l’ha de tenir. La música, de manera intrínseca, si no va acompanyada de text té la capacitat de ser universal, tothom l’entén i ens pot ajudar molt a aproximar-nos a un passat tan terrible com el que menciona. Pot ajudar a les persones que el van patir i pot contribuir a fer-lo palès a d’altres que no hi tinguin cap relació. És molt diferent que el mestre t’expliqui un esdeveniment a l’escola que experimentar aquesta música. És un bon mètode per treballar el nostre passat. Pel que fa al rol polític dels artistes, cal estar a l’aguait i no ser excessivament polític per tal d’oferir al públic una experiència plaent. Al món passen moltes coses i la gent mereix desconnectar una estona i oblidar els problemes. No obstant això, no podem oblidar que la música, com a llenguatge universal, és quelcom polític i, per tant, ens permet enfrontar-nos a temes complicats d’una manera agradable i bella.

La música és quelcom polític i ens permet enfrontar-nos a la realitat de manera més bella

Vilabertran és un festival que genera molta fidelitat entre els músics i també entre el públic, que sol ser molt entès. Es troba a gust a la Schubertíada?

És sorprenent que un recinte tan gran pengi habitualment el cartell de “Sold Out”! I que un festival dedicat gairebé en exclusiva al lied alemany funcioni des de fa tants anys! És fantàstic i em fa la impressió d’estar en família. L’ambient és molt agradable, l’organització és impecable… Em sento gairebé com si estigués de vacances.

A Alemanya no tindria pas l’oportunitat de veure tan bons artistes junts com a la Schubertíada

I a més deu estar prenent notes: ha vist els concerts de Prégardien, Julia Kleiter, Florian Boesch…

És fantàstic que la Schubertíada de Vilabertran existeixi. A Alemanya no tindria pas l’oportunitat de veure tots aquests artistes junts! Allà hi ha la impressió que el lied és una cosa complicada i molta gent prefereix la música de cambra. Jo no ho entenc, la veritat. En canvi, aquí hi ha una energia molt especial. M’alegro de compartir escenari amb tots aquests cantants i estic aprenent molt d’ells.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació