Klaus Florian Vogt a Peralada: una cosa rara

És tan important el programa com perquè d'ell depengui l'èxit d'un concert? A uns espectadors els importarà més que a d'altres com està construït, i si aquesta nit els intèrprets haguessin brillat segurament no estaria donant-hi tantes voltes, però el cas és que no van brillar i el programa no va ajudar.

Confesso que en veure el programa del concert de Klaus Florian Vogt al Festival de Peralada la meva sorpresa va ser gran; parafrasejant Martin i Soler, “Una cosa rara”. Al web del festival es presentava com un recorregut per la trajectòria del tenor i si bé és cert que gairebé vint anys als escenaris donen per a molt, l’elecció de les peces era peculiar; per guarnir-ho una mica, el més semblant al programa d’un concert de la segona meitat del segle XIX que hagi vist aquesta cronista en un auditori.

Jobst Schneiderat i Klaus Florian Vogt

És tan important el programa com perquè d’ell depengui l’èxit d’un concert? A uns espectadors els importarà més que a d’altres com està construït, i si aquesta nit els intèrprets haguessin brillat segurament no estaria donant-hi tantes voltes, però el cas és que no van brillar i el programa no va ajudar. El recital es va iniciar amb el que al meu parer va ser un error de càlcul, una selecció de Lieder de Die schöne Müllerin. Una cosa és seleccionar unes quantes cançons d’un cicle que no té trama interna i una altra de molt diferent és fer-ho amb un cicle que ens explica una història, deixant així les peces seleccionades sense context; fins i tot per als cantants de Lied més experimentats (i no era el cas) seria una aposta arriscada. Els quatre Lieder van sonar bonics, no puc dir el contrari, però amb això no n’hi ha prou. El moliner de Vogt va sonar jove i innocent, la seva veu encaixa bé amb aquesta visió del personatge i per aquest camí hagués pogut construir un relat interessant, però va sonar també mancat d’entusiasme i curiositat en l’inici del seu viatge i costava de creure que aquest viatge hagués d’acabar tràgicament.

Molt millor va estar el tenor a Dies Bildnis ist bezaubernd schön. Cantant Tamino es va assemblar molt més al cantant que coneixem, hi va haver noblesa, musicalitat i expressivitat (almenys més de la que hi havia hagut amb Schubert) i hi va haver també alguna cosa al que no sempre donem importància: una dicció preciosa, les paraules van lliscar amb suavitat i van ser sempre perfectament intel·ligibles, en aquesta ària i al llarg de tot el concert.

Les dues peces següents, que tancaven la primera part del concert, corresponien a Wagner, terreny en el qual el públic assistent, almenys el públic que freqüentés les temporades del Liceu, podia tenir a Vogt més escoltat. Precisament per tenir un bon record, Winterstürme va ser decebedor, pla i tan mancat de passió com el moliner uns minuts abans; una mica millor va estar el tenor en In fernem Land. I amb això arriba el moment de parlar del piano i tornar a voltes amb el programa. Acompanyava a Vogt el pianista Jobst Schneiderat, que després de ser víctima al principi de l’acústica de l’esglèsia del Carme va poder reconduir la situació i aconseguir que el temps de reverberació tan llarg no embrutés el so del piano; a partir d’aquest moment el seu acompanyament va ser correcte. Tot i que en aquestes primeres cançons l’acompanyament no fos el millor possible, va quedar clara la diferència entre el piano que dialoga amb la veu i el piano que es limita a sostenir-la en absència de l’orquestra, i aquí hi ha poca responsabilitat del pianista. Sempre es troba a faltar l’orquestració quan s’interpreta òpera amb piano però en el cas de Winterstürme el buit va ser enorme. Era la millor elecció?

La segona part del concert va començar amb un altre aire; cantant i pianista van oferir una bona versió de dos lieder de Brahms, Sonntag i Da untem im Tale, cançons estròfiques que aquesta vegada Vogt va resoldre amb desimboltura; hagués estat bé seguir per aquí però no va poder ser perquè arribava el moment de canviar novament de gènere per passar a l’opereta. El tenor semblava més relaxat, fins i tot va anar presentant alguna de les obres parlant de la seva relació amb elles, i va oferir les seves interpretacions més notables; estupenda Es steht ein Soldat am Wolgastrand, de Der Zarewitsch de Lehár (que em va servir, entre altres coses, per reconèixer al tenor que recordava) i molt be Mein Wien, de Gräfin Mariza de Kalman.

El programa oficial, molt breu, va acabar gairebé inevitablement amb una bona interpretació de Dein ist mein ganzes Herz; li van seguir dues propines, entre elles una descafeïnada versió de Maria, de West Side Story, i ja no hi va haver temps per a més perquè, com si estigués temporitzat, en sortir de l’església queien les primeres gotes del que va acabar sent una tempesta impressionant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació