Josep Vila: “Compondre és una necessitat personal”

Aquest diumenge 8 de maig, el Palau de la Música viurà una festa molt especial. El tret de sortida de la commemoració del 125è aniversari de l’Orfeó Català esclatarà, com no podia ser d’altra manera, amb un gran concert del cor a l’auditori modernista; ho farà acompanyat de l’Orquestra Camera Musicae i amb el reclam de l’estrena de l’obra Veni Creator Spiritus, del seu director titular, Josep Vila i Casañas, en la seva darrera temporada al capdavant de la formació.

125 anys, es diu aviat. Una de les institucions més arrelades a la història contemporània de la cultural catalana compleix anys en un moment actual ascendent i a l’espera de grans canvis imminents. Però més enllà d’això, suposarà l’oportunitat de sentir per primera vegada una de les obres més ambicioses de Vila. Què és el Veni Creator Spiritus? Hem vist l’obra i hem parlat amb el seu autor:

Martí Marimon: El dia 8 s’interpretarà el teu Te Deum i s’estrenarà el Veni Creator Spiritus. Són obres no només separades pels anys, també són molt diferents estèticament. Què ha canviat en el Josep Vila compositor durant aquest temps?

Josep Vila: Han canviat moltes coses. El que més diferencia aquestes dues obres és que el Te Deum està escrit amb un ànim d’emular compositors que a mi m’agradaven molt, com si jo fos pintor i estigués en una època en la qual m’agradava copiar Renoir, Velázquez o Dalí. No sé fins a quin punt ja hi havia alguna cosa de la meva personalitat, però en tot cas estava molt influenciat per aquells llenguatges i era plenament conscient que els feia servir; sobretot el de Duruflé, encara que també s’hi poden sentir coses fins i tot de Bartók, més lleument. És, doncs, una obra feta amb una voluntat estètica d’experimentació. També era la primera obra que escrivia per a cor i orgue –després la vaig orquestrar. El fet que nasqués per a ser interpretada al teclat li dóna una personalitat determinada, encara que després agafés dimensió simfònica. En canvi, el Veni Creator és una obra ja pensada directament per a orquestra, solistes i cor: cada idea ve segons l’idioma de l’instrument que l’interpretarà. És un procés compositiu molt més complet, lliure, ric. I estèticament no hi ha tanta preocupació més enllà que l’obra tingui una coherència, que els materials que hi desenvolupo tracin un teixit que faci de l’obra una obra compacta. Però sobretot està escrita més des del pla personal, el que els textos m’ajuden a transmetre i el que el Josep Vila persona en aquest moment vol explicar.

M.M.: En aquest sentit, diries que l’estètica del Veni Creator és circumstancial, és a dir, que està condicionada pel context concret de la seva escriptura –en aquest cas, un encàrrec pel 125è aniversari de l’Orfeó, o és una evolució natural del teu progrés com a autor i que l’hauries escrit així en qualsevol circumstància?

J.V. Això segon. És el moment vital actual el que et porta a escriure una obra o una altra quan no hi ha una circumstància que el condicioni, i precisament, com que el Te Deum ja fa la funció de celebració –és un cant d’Acció de Gràcies i sempre se n’ha escrit per a les grans ocasions, jo em sentia completament lliure a l’hora de fer l’altra obra. Així m’ho va dir el Joan Oller quan em va fer aquesta proposta, i vaig dir “escriuré el que jo vulgui i segons el que necessiti”. He pretès fer una obra que, si amb els anys no me’n desdic, em pugui acompanyar a mi i a qui la vulgui gaudir sempre, independentment del context.

M.M.: Per què el Veni Creator Spiritus?

J.V. És un himne que sempre m’ha fascinat, una mena de compendi d’aquells valors de la societat en què vivim que em fan sentir feliç quan reconec que estan vius, funcionen i formen part de les persones i els col·lectius. Aleshores, el que he intentat és complementar-ho amb altres textos de grans poetes universals que m’ajudaven o bé a aprofundir en aquesta idea del poema o bé a posar la nota de contrast: què passa quan aquests valors s’han perdut en alguna circumstància, persona, col·lectiu o societat.

M.M.: I al costat dels valors, també hi ha una inquietud espiritual?

J.V. Part dels valors de la nostra societat que l’han fet i la fan rica, quan ens ho permetem, remeten a la vida espiritual. Jo no en diria religiosa, però, perquè la religió és una opció, hi ha gent que viu l’espiritualitat des d’una religió, en canvi altres la viuen a través del treball d’un espai interior més desvinculat de doctrines concretes. Però és clar que la vida espiritual, interior, per fer-nos més rics i poder ser més solidaris i generosos quan sortim a l’exterior, és un valor fonamental que han cantat molts poetes de totes les èpoques.

M.M.: Aleshores, estem parlant d’una necessitat íntima més que un repte compositiu?

J.V. Bé, escriure una obra de cinquanta minuts per primera vegada amb un format complet que jo fins ara sempre he dirigit i preparat i que és orquestra, quartet solista i gran cor, evidentment, era un repte i un al·licient per a mi. És a dir, provar la gran forma per primera vegada. Tanmateix, t’he de dir que, fora de poquíssimes excepcions, totes les obres que fet han estat una necessitat personal. Mira, portava molt temps, molts anys, escrivint relativament poc i a poc a poc; de fet és com m’agrada fer-ho, mai he anhelat no tenir cap més feina que compondre, crec que no podria viure així. La composició forma part de la batalla diària: allò que passa i allò que vius acaba fent-se palès en alguna idea creativa. Això és el que més m’agrada.

M.M.: En el Te Deum vas treballar la teva construcció harmònica de sonoritats modals sobre la melodia gregoriana original de l’himne; en el Veni Creator, en canvi, construeixes un obra molt ambiciosa, tant a nivell harmònic com rítmic, i intercalant, com dèiem, altres poemes entre les estrofes de l’himne original. Volies ser més lliure creativament?

J.V.: Era una manera de potenciar el que el poema original em suggeria. Com que el llatí és una mica la llengua amb la qual parlem amb Déu, m’agradava el contrapunt amb les altres llengües que fem servir per parlar amb la resta d’éssers humans. Aleshores em vaig preguntar, quines són les llengües que puc parlar, entendre i llegir? Són les sis que surten a l’obra. I vaig pensar, doncs, que sis i una, set… és un bon número. El set té una especial importància, no només en aquesta obra, en moltes obres d’altres compositors. El fet que hi haguessin aquests set idiomes, doncs, ajudava a la quadratura de tot plegat.

M.M.: Robert Gerhard deia que compondre música era com enlairar un avió, saps com comença però ningú pot predir com arribarà a terra: és fruit de les decisions que vas prenent en funció del que trobes. En canvi, Guinjoan diu que a l’hora de compondre, primer traça una mena de muralla imaginària que acota el terreny i així sap que controla el que està fent i cap a on anirà. Tu com compons?

J.V.: Em sento més identificat amb la primera idea, crec que això és el que acostuma a passar. Apareixen una sèries d’idees i aquestes idees es comencen a desenvolupar, una mica com els personatges d’una novel·la: s’enfronten, es reconcilien, en surten de nous per donar-los més força… però, realment, en el procés formal, sempre em trobo que la direcció me l’acaba revelant la pròpia naturalesa dels materials. Quan començava cada un dels moviments no sabia si tindrien una forma binària o ternària, o si una reexposició seria necessària o no… els propis materials m’hi han anat conduït perquè la seva vida tingués sentit i quan fos que haguessin de morir, morissin. Cada vegada, noto que això em passa més! No planifico. Bruckner, per exemple, posava primer les barres de compàs… i així va aconseguir ser un gran arquitecte a més d’un gran músic. Però per a mi, reconec que el tema formal és més conseqüència del material amb el qual treballo. Ara, això no vol dir que no em preocupi; al final procuro molt un equilibri entre les seccions, que els punts climàtics estiguin compensats etc.

M.M. Els poemes, llavors, sent tant diferents, et determinaven molt a l’hora de buscar les sonoritats i textures adequades?

J.V.: Totalment! I aquesta diferència es fa palesa tant en el so del cor com en el propi idioma de la música. Penso que hi ha un idioma bastant comú en totes les parts en llatí, i després, per exemple, quan he escrit per al text en alemany he anat a una altra estètica una mica més concreta… no sé si més propera a la música d’aquest país, crec que sí. En tot cas, el passatge on això és més evident és el que és en anglès, el del poema de Whitman; m’ha sortit una cosa un punt més britànica. Els altres… el poema de Llull, que canta el solo de tenor, potser és el més “stravinskià”, el més feréstec, perquè m’imagino Llull com un personatge d’una vitalitat brutal. No el veig com un beat, tancat i resant, sinó com una persona intrèpida, amb do de gents i una vida interna riquíssima. Aleshores l’he hagut de dibuixar d’una manera molt convulsa, pròpia d’algú que tenia tant per donar que explotava. Tanmateix, i potser aquest és l’altre repte de l’obra, mentre s’anava construint i els llenguatges s’anaven movent, el propi material apareixia en cada un d’ells, amb matisos i treballat de manera diferent. Això li donava una cohesió, i ha estat una idea que m’ha anat fascinant.

M.M.: Exacte! És molt difícil trobar aquesta cohesió treballant amb materials tant diferents que poden determinar l’estructura de l’obra. Però fixem-nos en la música, has creat una obra molt rodona, coherent, plena de cites melòdiques i línies recurrents que apareixen un altre cop en diferents seccions, amb diferents ritmes, i la música sembla confluir en un flux arquitectònicament molt pensat. En definitiva, l’eterna pregunta de la història de la música cantada: en el Veni Creator prima el text o la música?

J.V.: 50% cada cosa. Jo tinc ganes que la gent visqui un viatge musical i que, si en té la necessitat, llegeixi els textos i vegi quina relació estableix, primer ells com a persona amb les paraules, i després amb la pròpia música. Però també m’agradaria que passés al revés: algú que primer llegeixi el llibret i es pregunti què li diu, i després miri què li diu la música. Penso que aquesta obra, concretament, té molt d’emocional; està escrita des de l’intel·lecte, sí, però també des de les emocions. Al escriure-la no donava res per bo si per algun motiu o un altre no aconseguia que em colpís.

M.M.: Buscaves un impacte emocional?

J.V.: No buscava provocar-lo, buscava sentir-lo. Pensa que aquest any està sent molt especial per a mi, amb molts canvis, amb una crisi creativa a nivell personal… aquesta obra ha estat una gran teràpia per retrobar-me, encara que és cert que els textos ja els havia triat abans de saber que seria un any així.

M.M.: Com els vas triar els textos? Quan veus aquesta selecció, queda clar que està molt meditada, res és casual.

J.V.: Tinc un gran amic de fa molts anys, que a més és el meu assessor literari, gran poeta i traductor, en Miquel Desclot. El vaig anar a veure i li vaig dir, “mira, vull posar música a aquest poema, però m’agradaria combinar-lo amb d’altres, una mica com ho va fer Britten amb el War Requiem, sis poemes per a sis estrofes del text –les dues últimes són més formals i protocol·làries. Volia un poema que parlés de la generositat, un altre que parlés de les víctimes de la guerra, els expatriats o l’exili, un altre sobre l’alegria de la comunicació entre els homes, un que parlés de la capacitat de crear un nou món des del potencial humà. Ell va fer la seva feina i em va portar un ventall per triar de poetes “de sempre”, inqüestionables. Així, em vaig passar temps llegint fins que els vaig triar. Tanmateix, un cop ja havia escollit els textos i l’ordre en que sortirien, o sigui l’ordre de les idees que volia exposar, em vaig quedar encallat amb l’obra durant dos mesos. Al final em vaig adonar que simplement havia de canviar l’ordre de dos poemes: un d’ells arribava abans d’hora i ho encallava tot, l’O Hoffnung! de Hölderlin. El poema alemany sortia abans del de Christine de Pisan; em semblava que hi esqueia després del “Accende lumen sensibus” a capella… però no. No funcionava. Al final la música m’ho va fer canviar i ara veig que literàriament també funciona millor.

M.M.: Hi ha números corals, solistes, un fugato i quintes justes d’una puresa esclatant… un pensaria que volies fer un gran oratori clàssic. Però llavors comences a veure progressions modulants vertiginoses, compassos amalgama, politonalitat, efectes sonors, cap ús de l’armadura… sentirem un Josep Vila que ens sorprendrà o que no hem sentit abans? Has anat un pas més enllà estèticament?

Sí… en sóc perfectament conscient. Saps, hi fa molt escriure per a orquestra, et dóna moltes més possibilitats d’obrir el llenguatge. Quan escrius una obra a capella el cor ho ha de crear tot, l’harmonia al 100%, les textures etc. En canvi, si escrius música vocal-instrumental, pots fer coses més agosarades, sentir-te més lliure sabent que no faràs res que sigui impossible de fer per les veus. En aquest sentit, el procés de muntatge ha estat interessant, amb les cares d’ensurt i de “de què va això?”… però en anar assimilant i posant a lloc les notes s’entén de què forma part tot allò. Realment, crec que les parts corals per si soles del Veni Creator no són d’una dificultat superior al que he escrit abans –tinc obres a capella més complexes que aquesta; però és cert que potser eren obres no tan evolucionades idiomàticament, bàsicament perquè no comptava amb la solvència d’una corda que té cordes obertes i no té límits per modular.

M.M.: Precisament, se’t coneix sobretot com un gran expert en l’escriptura per a veu… però ja tens experiència amb orquestracions de gran format, no només el Te Deum. Estic segur, tanmateix, que sentirem quelcom molt diferent, per exemple, al Mirador. Quines textures orquestrals has buscat?

Diria que, si el Te Deum beu de les fonts que t’he dit, en el Mirador estava molt condicionat pel fet de ser música popular, i realment qui sentia més a prop quan l’escrivia era Toldrà, moltíssim. En canvi, en el Veni Creator no t’ho sé dir, ha estat com si m’hagués aïllat en mi mateix i hagués dit “després de tota l’ebullició d’aquests anys, ara explica alguna cosa teva”. Però tampoc em vaig posar un objectiu, el d’innovar, o el de fer quelcom que no havia fet. L’objectiu ha estat personal, i la persona ha parlat a través de la música… No et sé dir si és una obra innovadora o molt retrògrada; ja ho diran altres persones, a mi m’interessa menys.

M.M.: Parlant d’estètica, més enllà d’aquest concert. Ets optimista amb el moment creatiu actual? Avui en dia tenim des de compositors neoclàssics fins a autors que quasi transcendeixen el concepte d’”obra” acostant la música a la performance, la improvisació i les arts visuals. Creus que el “tot s’hi val” actual és una merescuda llibertat i tolerància que ens hem guanyat amb la superació de la dictadura dels “ismes”… o bé és mostra de la pobresa pròpia d’una cultura decadent, esgotada i incapaç de definir-se.

J.V.: Ostres! Crec més en la primera idea. I t’ho diu algú que, quan era jovenet, no volia considerar-se a sí mateix compositor perquè no pertanyia a cap “isme”, i perquè el que feien els seus mestres i mentors, a qui admirava en molts aspectes, a ell no el movien estèticament absolutament gens… pensava que era un pària. Ara, en canvi, no veig gent jove acomplexada perquè li agradi escriure d’una manera molt radical o molt conservadora… la gent simplement fa. Avui la música serveix per a tantes coses que, penso, tothom és lliure de trobar el seu camí i la seva estètica ja s’ubicarà en un context o en un altre; des de la música per a la publicitat o la música ballable i la música per a pel·lícules fins a obres de concert… en un moment en el qual tenim grans icones com un George Benjamin i un John Rutter… imagina! Jo sé quin m’interessa més, però uns i altres estan fent una carrera, i amb tot el que hi ha entremig d’ells. Penso que això és meravellós.

M.M.: Però en tot aquest procés s’ha perdut alguna cosa… la fractura amb el públic per exemple. Mentre que abans eren aclamats com avui les estrelles del rock, ara determinats compositors saben que el seu llenguatge mai arribarà a molts sectors del públic.

Però això és així des de que existeix la música. Hi ha música difícil d’entendre pel públic poc avesat a l’escolta d’uns llenguatges determinats. També a l’època de Mozart hi havia gent que l’entenia i gent a que no li interessava gens i preferia les cançons de taverna. Avui l’Hèctor Parra té el seu públic i en John Rutter el seu… i el John Adams, i el John Williams… No ho veig com una cosa negativa, però és cert, siguem realistes: quan el que escrius és de més complexitat i el que hi passa és més dens llavors ho tens més complicat. Al cap i a la fi, però, no crec que sigui una necessitat vital el fet que la música de tots els compositors agradi a tothom… al final es tracta d’un acte de coherència, cadascú ha d’escriure com sent.