Javier Perianes: “L’exigència d’un mateix sempre ha de ser màxima”

De petit tocava el clarinet; un dia, però, la seva tia Isabel va portar-lo fins un hotel on tenien un piano de cua enorme a la sala on servien els esmorzars. Ella, que era pianista, va seure i el va fer sonar i la música que en va sortir va fascinar aquell nen de tal manera que va exclamar-se: «això sembla una orquestra!». Avui, Javier Perianes (Nerva, 1978) és un dels artistes amb més projecció internacional dels últims anys i ha actuat a algunes de les orquestres i sales de concert més prestigioses del món.

D’entre els reconeixements que destaquen, cal dir que va ser Premi Nacional de Música 2012 i Artista de l’Any 2019 dels ICMA (International Classical Music Awards) i només aquest inici de temporada ha actuat per primera vegada a la Boulez Saal de Berlin i ha interpretat el Concert per a piano i orquestra núm. 21, KV 467 de Mozart juntament amb la San Francisco Symphony a la Davies Symphony Hall. Aquesta mateixa obra clau del classicisme serà, precisament, la protagonista dels propers 4, 5 i 6 de febrer, quan el pianista andalús col·laborarà amb la Franz Schubert Filharmonia al Teatre de Tarragona, el Teatre de Sant Cugat i el Palau de la Música Catalana. Ens comenta: «Aquesta serà la meva primera col·laboració amb l’orquestra i amb Tomàs Grau. Hi havia interès des de fa uns quants anys, per part de l’orquestra, de treballar conjuntament però fins ara no havia sigut possible. Tinc moltes ganes de conèixer-los i treballar plegats».

Perianes, evidentment, no és l’infant que es va sorprendre del so del piano en aquell hotel, té un lligam amb l’instrument i hi treballa d’una manera molt diferent, però encara ara sent que el seu so conté aquesta pluralitat de colors i textures que el van fascinar des d’un principi: «Per descomptat encara crec que és un instrument amb enormes possibilitats per omplir de colors tot tipus de matisos». També ha apuntat en nombroses ocasions com la trajectòria que ha tingut amb el piano ha sigut fruit d’un procés lògic que s’ha anat desenvolupant al llarg de la seva vida; que el fet de dedicar-s’hi no va ser a conseqüència d’una decisió exacta. «No crec que hi hagi res inevitable ni predestinat, som el resultat de les decisions que anem prenent pel camí. Sí que crec, però, que tot el que m’ha passat des del punt de vista musical ha sigut el resultat d’un procés molt orgànic i natural, que unes decisions han portat de manera lògica a les següents i que ho he anat assimilant tot plegat de manera gradual».

L’exigència del públic sempre és màxima, i màxima ha de ser, també, l’exigència d’un mateix.

En aquesta breu conversa li assenyalàvem com, a principis de novembre, interpretava la mateixa obra de Mozart a la Davies Symphony Hall, una sala immensa que demana, necessàriament, una sonoritat diferent a les del Palau de la Música, el Teatre de Tarragona o l’Auditori de Sant Cugat. Li preguntem si prefereix la sonoritat dels escenaris més grans o la dels més recollits, però ell ens respon: «No tinc preferències, la meva única dedicació és a l’obra que interpretaré i no tant a la sala on la interpretaré. Lògicament hi ha decisions referents al volum sonor que varien en funció de la sala on es produeixi el concert, però un cop coneixes o proves l’acústica d’una sala, calibres d’alguna manera les modificacions que consideres necessàries per ajustar el so». I, sobre el fet de tenir el públic més a prop a les sales més petites i, per tant, respecte la pressió que això pugui suposar ens respon: «L’exigència del públic no varia per la distància ni per cap altre factor, sempre és màxima; i màxima ha de ser, també, l’exigència d’un mateix».

L’obra de Mozart, en el programa del concert en qüestió, anirà precedida per l’Obertura Italiana, D. 591 de Schubert i seguida per la Simfonia núm. 4, op. 90 ‘Italiana’ de Mendelssohn. Tot i que seria massa agosarat trobar Itàlia, també, en Mozart, Perianes comenta a propòsit del nostre comentari: «Tant la Italiana de Mendelssohn com el Concert no. 21 de Mozart són obres tremendament vitalistes i positives; a més, gaudeixen d’una fama i coneixement molt ampli per part del públic en els seus respectius gèneres –el del concert amb orquestra i el de la simfonia». D’altra banda, però, l’obra de Mozart també té passatges que podríem qualificar de dramàtics: «Tot i aquest caràcter més vital, sempre trobem, per descomptat, clarobscurs i moments d’enorme intensitat a totes les obres de Mozart. Podem identificar fàcilment aquestes seccions en què el compositor salzburgès carrega de tensió dramàtica a la música en els tres moviments dels quals consta el concert. Precisament aquest contrast entre la tensió que crea el compositor i la descàrrega d’aquesta tensió són qualitats inherents al classicisme».

Em sembla formidable compartir amb l’oient la sensació de goig, llibertat, vitalitat i optimisme de l’obra.

Compost només en quatre setmanes, just després del seu Concert per a piano núm. 20 en re menor, Mozart va estrenar el seu Concert per a piano núm. 21 el 10 de març del 1785 al Burgtheater de Viena, diuen, tocant de memòria perquè no havia tingut temps de copiar la seva partitura. S’havia instal·lat a la capital austríaca quatre anys abans i, en poc temps, havia acumulat una producció de peces realment considerable: va compondre tres concerts entre el 1782 i el 1783 i, degut a la bona acollida del públic vienès, en va escriure sis més només durant l’any 1784. L’obra que ens ocupa té una estructura clàssica, com comentava Perianes, de ràpid-lent-ràpid, amb un inici del primer moviment, un allegro maestoso, tranquil però àgil on es presenta el tema principal.

El compositor francès Olivier Messiaen considerava el segon moviment d’aquesta obra, l’andante, «una de les melodies més belles de Mozart i potser fins i tot una de les més belles de tota la música» i, de fet, aquesta obra també es coneix amb el nom de Concert d’Elvira Madigan per l’ús que se’n va fer a la pel·lícula sueca. En definitiva: aquest concert i, especialment, el segon moviment és un dels més populars del compositor. «A la literatura pianística, tant amb orquestra com en solitari o en música de cambra, hi ha moltes obres que compten amb el favor del públic i que s’han instal·lat amb assiduïtat a les sales de concert. El segon moviment ho és, sens dubte», diu Perianes, i afegeix, a propòsit del nostre comentari, «No considero, però, que el fet que una obra sigui més coneguda jugui a favor o en contra de l’intèrpret»..

El tercer i últim moviment, l’allegro vivace assai del final, és talment un joc on el piano proposa i l’orquestra segueix: és un intercanvi fluït de preguntes-respostes on el solista se serveix d’escales i arpegis per adornar els temes. Gaudir d’aquesta diversió és fonamental per a l’intèrpret, així com fer-ne partícip el públic: «em sembla formidable compartir amb l’oient aquesta sensació de goig, llibertat, vitalitat i optimisme que desprèn el darrer moviment del concert. Estic segur que si a l’escenari estem gaudint i experimentant tota aquesta “diversió” mozartiana, això es transmetrà de manera natural al públic, així és com compartim l’experiència en un concert en viu». Així doncs, esperem gaudir ben aviat, com a públic melòman, d’aquest positivisme entusiasta.

Més informació i entrades a la seva pàgina web.