Jaume Aragall: “En l’estudi de la veu vaig trobar-hi diferència”

El tenor Jaume Aragall (Barcelona, 1939) és un dels intèrprets més grans que ha donat l’òpera. Als 23 anys va debutar a l’Scala de Milà. Després d’una llarga carrera d’èxits va deixar l’òpera per dedicar-se a donar classes magistrals de cant. Tímid i introvertit, poc amant de la popularitat, ha hagut de superar una etapa de depressions que havien arribat a provocar-li pànic als escenaris, a aquests espais que l’hi han donat tot i sobre els quals reconeix que s’ha emocionat sovint. Aquest proper dilluns 17 de març, la Casa del Llibre de Rambla de Catalunya de Barcelona acull la presentació del llibre ‘Savis. Lluny del silenci i de la queixa’ de Josep Puigbó (Edicions Meteora, 2014) que aplega algunes de les entrevistes del programa.  Una d’aquestes interessants converses és la que us oferim a continuació.

Una de les principals preocupacions d’Aragall, com a intèrpret i com a docent, és el treball de la veu, el domini de la tècnica. Però ell no creu que això ho sigui tot si no hi ha el talent, la capacitat de donar vida a la veu, a més a més de donar-hi forma. I assegura que, per a sumar ambdues coses, a més a més de formar-se, s’ha de portar a la sang: «Les dues coses, les dues coses, sí, és clar. Després hi ha el talent, la intuïció, les ganes de voler ser algú… però sí que es neix amb alguna cosa, amb una predisposició, això sí. Perquè hi ha qui neix amb una veu, una predisposició i les ganes de cantar i no passa d’aquí, però bé, no sé en quins casos. Hi ha casos i casos…»

Es podria dir que tot comença a casa, a la llar familiar, on el pare i un oncle eren aficionats a cantar i on es parlava sovint de música en general, i d’òpera en particular. I a l’escola parroquial de Santa Maria del Mar, on mossèn Muset acudia per provar les veus dels nois. Els agafava i, de tant en tant, els portava a cantar a una església: «Als onze anys ja cantava a l’escolania de la basílica de Santa Maria del Mar —que llavors encara no era basílica.» Després, aprofundiria en el cant a través del mestre Jaume Francisco Puig «al número 65 del carrer del Rec de Barcelona, al costat de casa meva, on vaig néixer.»

Mentre estudiava va treballar en diferents ocupacions, entre d’altres, ajudar el seu germà, que tenia una consigna al mercat del Born: «Descarregava caixes a les 6 del matí per poder estudiar a la tarda… però quan anava a estudiar estava cansat com un cavall. Després em vaig presentar al Liceu perquè m’escoltessin…».

Ens descriu escenaris de joventut en què l’estudi i el treball es creuaven sovint amb els somnis, amb emular els grans cantants de la lírica, amb convertir-se en un nou Caruso. «Caruso és una institució de l’òpera, és el cantant que més ha quedat a la Història com a tenor. Però també ho va ser la història del Caruso que va interpretar Mario Lanza l’any 1952. Va ser una revolució, perquè va portar l’afició per l’òpera a molta gent que la desconeixia. A mi m’agradava molt aquella pel·lícula, una miqueta a l’estil de Hollywood, però amb la veu impressionant del Mario Lanza. Allò va ser una cosa gran.»

 Inici neorealista a Milà

I després, Milà, amb una arribada a la ciutat ben pròpia del cinema neorealista italià: «Jo només tenia una direcció que era la del mestre Vladimiro Badiali. Tenia una mica de diners, molt pocs, perquè ja havia guanyat el segon premi de Bilbao i me’n vaig anar en tren, el 19 de gener del 63, que feia molt fred. Ja l’any anterior havia fet molt fred. Vaig arribar a Milà, que no tenia ni on anar a dormir. Allò va ser una cosa que havia de fer tot sol. Quan vaig baixar del tren amb la maleta em va agafar una mena de tristesa, d’ansietat… Aquí estava a casa meva, i la família és molt important, et dóna molt de suport. Eren les 12 de la nit i no sabia… Sort que em va ajudar un matrimoni italià que viatjava en el mateix tren i em van portar a l’església que hi havia prop de l’estació. Van tocar, va baixar el capellà, em varen posar un matalàs allà en una habitació i m’hi vaig estar quinze dies. No es podia caminar per la ciutat, de la neu que hi havia. Després, vaig trobar una pensió on hi havia estudiants. Hi tenia una habitació.»

En canvi, l’aprenentatge oferia a Jaume Aragall les primeres experiències interessants: «En l’estudi de la veu vaig trobar-hi diferència. Vaig aprendre, sobretot, l’idioma ben cantat. Els pianistes d’allà coneixen molt bé l’òpera italiana, com és lògic, perquè és del seu país. Vaig aprendre molt.» Va aprendre tant, que al cap de poc temps ja n’obtenia fruits. Guanya un concurs de veus verdianes a Busseto amb dos-cents contrincants: «Vaig haver de dormir en un paller perquè no hi havia cap altre lloc disponible en tot el poble, que era petit», i això el porta, primer, a una audició a l’Scala de Milà i, després, a cantar-hi: «Me’n recordo del meu debut amb L’amico Fritz, de Mascagni. Era una commemoració mascagniana. Va ser per a mi una cosa enorme debutar en un teatre que no és per a debutants estrangers sinó per a gent que ja han arribat.» Recorda com en aquell debut es barrejaven la il·lusió pel pas que representava en la seva carrera i la por per una acusada soledat personal. Trobava molt a faltar la família, la xicota. «Era molt difícil a l’any 63 o 64 per a una família normal o humil agafar un tren o un avió i anar fins a Milà.»

Ben aviat, però, la família Aragall tindria l’ocasió de veure’l en escena en un primer paper. L’any 1964, amb vint-i-cinc anys, després d’haver-hi representat abans algun personatge secundari, debuta oficialment al Liceu amb La Bohème i l’èxit de les tres funcions programades inciten el llavors empresari del Gran Teatre, Joan Antoni Pàmies, a afegir-n’hi dues més. Mirem algunes imatges d’aquells dies i ell, amb un deix d’enyor, les hi dóna vida: «És una de les òperes més importants de Puccini. El tenor té molta feina i en el primer acte té una ària molt coneguda. T’he d’explicar una cosa molt graciosa. Com que Radio Nacional donava l’òpera, un amic meu, que ho va sentir des de casa seva, es va posar un abric sobre el pijama, perquè era al llit, i va venir al camerino a abraçar-me. Era el Josep Simorra, un cantant, també.»

S’obren les portes d’Europa

L’èxit d’aquelles funcions i la solidesa de l’etapa anterior a l’Scala van ser transcendentals perquè se li obrissin les portes d’Europa. El Liceu encara el sentirà, en tres o quatre temporades més, en el Rodolfo de La Bohème, l’última pocs mesos abans del gran incendi del 1994. Ha fet aquest paper moltíssimes vegades i, fins i tot en els assajos, era capaç d’emocionar-se. «Hi ha òperes que, en un cert punt toquen tant la fibra, que és gairebé impossible no emocionar-se. En els darrers compassos de La Bohème, quan la Mimí mor i la música es tan penetrant, és gairebé impossible no plorar cridant el nom de Mimí. Però és que és igual, perquè és una nota de plorar, quasi de cridar ‘no et moris, no et moris, Mimí! Mimí!’. I la música és tan forta que moltes vegades se m’havia trencat la veu. Però no passa res, perquè no és res més que una frase desesperada, no? A mi m’ha passat moltes vegades. I no és una cosa anecdòtica o que li passi a un de tant en tant. És molt probable que li passi a molta gent que canta…, perquè hi ha moments que ets allà i ets dins de la persona que estàs interpretant i, vulguis o no, si tens un xic de cor, arriben onades de música que no pots fer altra cosa que, booomba!, explotar i plorar.»

Aquest sentiment es fa perfectament comprensible quan Aragall subratlla que l’emoció de l’intèrpret és essencial per transmetre l’emoció del personatge als espectadors que l’estan escoltant. L’emoció i la tècnica, que ell no deixa mai de banda: «Si la veu està ben posada i la tècnica és bona, la facilitat de comunicar és millor, perquè no tens cap problema vocal i expressar el que cantes sense pensar on poses o deixes de posar la veu et dóna llibertat i tranquil·litat per a poder cantar. Però pesa més la condició de cantant. La veu, és clar, la part vocal, és la imprescindible. Si, a més, un té la sort de tenir el físic bastant bé i ser una miqueta artista, encara millor.»

La música a la família Aragall és una constant. En Jaume venia d’una nissaga de veus, d’una pedrera ben representada pel seu avi, el seu pare i el seu oncle. I els seus fills continuen, si bé amb dedicacions i orientacions diferents. «El meu fill gran també és un apassionat de la música, però no fa de cantant. Com diu ell, és botiguer… el Daniel, que es el segon, està dins la música, treballa al Festival de Peralada, és la mà dreta de l’Oriol, que és el director del festival. I el tercer també és un músic, és bateria i treballa molt amb Els Amics de les Arts i amb altres grups i enregistra…» Gustos diferents que saben conciliar: «Hi ha espai per a tot, home. A mi m’agraden molt els Beatles, m’agrada molt Freddie Mercury, m’agrada molt…. jo que sé [taral·leja Da ya think I’m sexy?]… ara no em ve el seu nom… [li recordo que és Rod Stewart] però aquesta música la cantava el meu fill petit… sempre amb el micròfon i tocant.» Ell prefereix la música simfònica: Beethoven, Txaikovski, Brahms, Schumann, Schubert… Troba extraordinària la facilitat que els nous aparells i les noves tecnologies ofereixen per a escoltar música: «Pots descobrir coses que ni et podies imaginar que existien. Escolto molt, i quan escolto veus, gairebé mai escolto coses meves. Sí que n’escolto… però m’agrada més deixar-me portar per la curiositat; la meva veu ja la conec, sentir d’altres coses. També descobreixo representacions que vaig fer el 69 o 70 i són allí, a Internet, i m’agrada sentir-ho.»

Aragall no creu que sigui possible triar una sola veu com la millor del món o la millor de la història de l’òpera. «Així com el Barça, avui dia, és el millor equip del món… no es pot dir que hi hagi una veu que sigui o que hagi estat la millor del món, perquè sempre hi ha d’altres veus que tenen gairebé el mateix… però tenen altres coses millors. És molt difícil, dir, per exemple, qui és el músic més gran del món. Bach? Beethoven?… Jo que sé, no es pot dir. Cada un té moltes coses bones.» Tampoc vol escollir una òpera que sobresurti entre totes les altres: «A l’inici de la meva carrera preferia òperes com La Bohème, Rigoletto, Lucia de Lammermoor. Més endavant Tosca, Don Carlo, Adriana Lecouvreur… És molt difícil, però em quedo amb Tosca, que és… o Don Carlo, de Verdi… Dir-ne una de sola és molt difícil.»

)

Cantar el que contracten

La carrera professional d’un tenor està molt marcada pel que sol cantar, i això va generalment vinculat a l’oportunitat dels contractes. Aragall assegura que aquesta circumstància ha fet que no interpretés obres que li hauria agradat protagonitzar. «Això m’ha passat molt i no n’he fet gairebé cap que m’hagi perjudicat. N’he deixat moltes que hagués pogut cantar com, per exemple, Les Puritains, sobretot al principi de la meva carrera. Primer de tot perquè, quan vaig començar a cantar, em demanaven La Bohème, Rigoletto, Lucia… arreu del món. Aquí, al Liceu, vaig debutar amb moltes òperes, perquè el senyor Pàmies em deia: ‘Que cantaria això? D’acord.’ Faust el vaig debutar al Liceu. El Don Carlo també. Si estàs ocupat i et demanen més o menys les mateixes òperes, doncs has d’anar així.»

El Liceu, l’Scala de Milà, l’Òpera de Viena… Tampoc entre els escenaris gosa quedar-se amb un més que amb uns altres perquè ha estat la suma de tots el que ha anat configurant l’essència de la seva vida professional. «El Liceu és on vaig debutar, i és un dels teatres més importants del món. A l’Òpera de Viena, hi he passat gairebé mitja vida. Hi he fet totes les meves obres. L’Scala va ser l’escenari del llançament de la meva carrera. Però també hi ha Nova York, San Francisco, Berlín, Munic, París… jo que sé…. el Covent Garden… No puc dir que hagi passat per cap sense gaudir-ne. Fins i tot a Viena he cantat en diverses ocasions al Musikverein, que és la sala d’or de Viena, on fan els concerts d’any nou, l’1 de gener… És una sala fabulosa.»

En canvi, quan li pregunto sobre públics, sí que en defineix els trets més característics, allò que percep l’intèrpret des de l’escenari estant: «Els italians i els espanyols potser són els més exigents. I els de Viena, també. Els d’Àustria són gent que escolten òpera cada dia. El públic llatí, el públic mediterrani… no sé què passa… s’encén amb una cosa gran, i amb una cosa mitjana explota, també. Així com, de vegades, un altre públic és més condescendent amb totes les coses, el públic mediterrani és més exigent, més calent… més agraït, i més desagraït quan fas alguna cosa menys bona.»

Tots aquests escenaris tenen en comú, si més no, el ritual previ a l’entrada en escena, els minuts abans que la representació comenci, aquella estona entre bastidors en què pel cap dels intèrprets hi passen pors, incerteses, dubtes que intenten esvair amb concentració, assajant tons i gestos. «Jo arribo al teatre molt d’hora. Sempre dues o tres hores abans. M’agrada passejar-me pel camerino, per l’escenari, mirar els decorats… Obro el piano, faig tres o quatre crits, miro la roba… i, abans de començar-me a vestir, ja he provat la veu diferents vegades i ja sé si funciona bé, així-així, o si va malament. Canto bastant, abans de sortir. Si tinc un bon dia, tinc ganes d’entrar a l’escenari de seguida —bum, bum, bum, fa, imitant el batec del cor—. Si tinc un dia que he dormit malament, que la veu no funciona com tu voldries —perquè la veu funciona com tu vols poques vegades a l’any—, doncs llavors ja estàs una miqueta preocupat. T’encomanes i dius, ‘si us plau, ajuda’m’. Penses en el que has de fer quan no estàs gaire fi… que, per això, hi són els anys de cantar, d’estudi i de tècnica! I quan surts i has passat aquells minuts dolents, i cantes, i veus que la cosa funciona, llavors, ja estàs en pau i… bum!, ja va tot bé.»

Una veu d’or no eximeix dels nervis, de la incomoditat, de passar aquells instants en què el coll de la camisa sembla que queda petit. És la pressió psicològica pròpia de l’ofici de qui s’ha d’enfrontar a un públic. «Si has de parlar, és difícil. Si has de fer una pirueta, és difícil. Però sortir i fer alguna cosa que porta una trama, i a sobre, cantar, això és molt difícil. És normal que la persona que ho ha de fer tingui moments que dius ‘bé, estic nerviós’. Però si no estigués nerviós seria un inconscient, no? És un nerviós que es calma perquè, si no, no podries fer res. Ja ho he dit: vas al teatre, proves la veu i quedes en pau amb tu mateix, quedes tranquil per fer el treball que has de fer.»

Solitari i patidor

Es podria dir que el caràcter d’Aragall és tímid, introvertit, poc amant de la popularitat, més aviat solitari i molt patidor. «També m’agrada molt fer broma, que és una cosa que contrasta amb una persona tímida o introvertida. Però és veritat. Jo sóc tímid, de vegades, però no perquè desconegui una cosa que vaig a fer. Sóc tímid, però després em veus parlant amb algú i dius ‘tu, tímid? De tímid, no en tens res!’ Però ho sóc segons els moments i les circumstàncies.»

[en sóc testimoni. abans i després de començar l’entrevista, m’explica alguns acudits pujats de to. jo tampoc em quedo curt i, un que li explico, li agrada i me’l fa repetir per retenir-lo. però l’adverteixo que portem els micròfons posats i que, segurament, hi ha unes quantes persones que també riuen amb nosaltres. li és igual. si també s’ho passen bé…)

En aquest caràcter hi han tingut alguna cosa a veure les depressions que durant un temps van ser males companyes de viatge. Un episodi que ell no ha amagat mai i que el van obligar a cancel·lar representacions, que li van condicionar la vida. Que, fins i tot, li van provocar pànic escènic. I que, al capdavall, va aconseguir vèncer posant-hi molta voluntat i molt d’esforç, encara que, diu, «sempre en queda alguna cosa». Ell va manifestar en una ocasió que qui no ha passat mai per això no pot saber com és l’angoixa de viure amb aquesta malaltia, i es mostra orgullós d’haver estat coratjós. «És viure a l’infern. Hi ha moments de la teva vida que són com si estiguessis a l’infern. Tenir una depressió és no poder-te aixecar del llit. T’han de treure. No poder anar pel carrer perquè, si veus una persona, t’amagues. És tenir una ansietat a dins que no et deixa estar tranquil. És com un corcó que tens dins. Ho veus tot negatiu. Una depressió és una malaltia, és estar malalt… Però això es venç amb voluntat, amb medicaments i un bon metge. Després, també hi vaig posar molt de treball.»

En el procés de tractament de la malaltia, Jaume Aragall va necessitar l’ajut de fàrmacs. Per a un cantant —sobretot per a un cantant d’òpera— les substàncies de determinats medicaments poden comportar efectes secundaris que perjudiquen les mucoses del coll i, en conseqüència, la veu. «Jo feia el meu treball i volia trobar-me bé. L’època que vaig estar sense treballar va ser per poder-me posar bé, per fer una cosa bona per la meva vida, perquè em sentia malament.» Guarir-se i, alhora, mantenir en bones condicions el seu principal actiu, la veu. Una precaució, una prioritat, que els cantants d’òpera mantenen sempre en primer terme de les seves preocupacions i rituals de la vida quotidiana. «Crec que és bastant normal, tot plegat. Per exemple: jo, si ara estigués cantant a Barcelona, al Liceu, i tingués funció demà, després d’aquesta xerrada procuraria parlar poc, estar amb la meva família, sopar i anar a dormir no gaire tard. L’endemà, després d’esmorzar, fas una caminada normal i corrent. Si fa fred, t’abrigues… Tot normal. A mitja tarda, un cop has dinat, vas cap al teatre… Un ja sap si es troba bé o no de veu quan s’aixeca del llit.»

Als cantants d’òpera no se’ls perdona cap imperfecció. Hi ha públics molt exigents que, quan fallen una nota, ràpidament amplien la decepció a tota la representació i la qualifiquen de desastre. Ell, però, remarca que és impossible estar sempre perfecte i que cometre una errada no invalida tot un concert, on es posa passió, emoció… «Pot ser una taca, una taqueta… però bé, escolta, no som màquines. El Messi també falla penals i no el treuen del Barça perquè fa molts de gols. Per tant, si falla alguna cosa, és perdonable. Si durant una temporada fas 70 o 80 funcions bones i en una o dues falles, també és perdonable.» I la crítica, ho perdona? Aragall interpreta les crítiques com una percepció més de les representacions, com podria ser la del públic, i no considera que l’hagin tractat ni bé ni malament, en general: «Depèn. Moltes vegades sí, i moltes vegades, no.»

La renúncia als escenaris

L’any 2001, després de 38 anys de carrera, Aragall decideix deixar de cantar òpera dalt dels escenaris. Argumenta que ho fa «pels viatges, per les estades a l’hotel, pels assajos… M’estimava més fer concerts perquè per preparar-los n’hi ha prou d’anar al lloc on cantes el dia abans i ja està. Tampoc vull viure amb aquesta espasa, aquesta pressió… M’agrada ensenyar, és un treball que m’agrada, i el que s’ha fet, allà queda. Potser vaig deixar de fer òpera massa d’hora perquè podia haver continuat, però bé, no vaig deixar de cantar. Feia més concerts que res més.»

Les òperes solen tenir el text en l’idioma original dels respectius autors i això obliga els intèrprets a saber diferents idiomes o a habilitar, almenys, una certa dicció. «Jo he viscut molts anys a Itàlia. He tingut casa a Itàlia durant 27 anys, a Milà. Lògicament, parlava italià. La meva família i la meva dona, també. Si canto òpera italiana, haig de saber bé l’italià, com un que canti sarsuela ha de saber bé el castellà, o si canta en català, doncs el català. Francès, si cantes òperes franceses… Jo n’he cantat moltes a França. Em defenso molt bé amb el francès, amb l’anglès així-així, però no canto res en anglès. També he cantat en rus, però no en parlo ni una paraula. Només em sé atxitxòrnia… Però sí que sé què canto, les paraules que dic.»

El català, en canvi no el va aprendre a cap escola, ja que quan hi anava només s’estudiava en castellà. El va aprendre bé dels fills i de les persones catalanes del seu entorn. Però en català ja hi sentia cantar —«El traginer, Rosó, que les cantava el meu pare en reunions de Nadal, amb la família, amb amics… I que jo també les he anat cantant i enregistrant, sobretot»— i, per a ell, cantar en català tenia un component emotiu especial: «Al Palau de la Música, cantant L’emigrant, vaig tenir problemes per arribar al final perquè se’m posava un nus a la gola, em vaig emocionar, pel que diu la lletra i per la cosa de Catalunya. Aquell dia va ser difícil acabar-lo.»

Es va fer estrany, en el seu moment, veure que Aragall, que havia rebut el qualificatiu de «la veu més bella del món», quedava al marge d’aquell moviment protagonitzat per la llegendària formació Carreras-Domingo-Pavarotti. Un crític vie­nès, després d’un recital de Jaume Aragall al Musikverein, va dir «El quart tenor? El primer!» i, quan l’hi recordo, ell reconeix que li hauria agradat ser a l’equip dels tres tenors «perquè s’han divertit molt. Han fet coses estupendes i han guanyat molts calés.» Es podria deduir de les seves paraules que hi ha un punt de rivalitat, sana o no. En certa manera, ho desmenteix. Rivalitat, sí, però amistat, també: «Els cantants d’òpera som molt amics entre nosaltres. Has de pensar que, en aquests 38 o 40 anys girant pel món, jo cantava una òpera, l’altre, una altra, i un tercer, una altra…. i estàvem gairebé allotjats als mateixos hotels. Rivalitat sana, sí. Cada un, quan surt a l’escenari aquella nit, sempre pensa que és el millor. Si no ho penses, malament, no?»

No obstant, els crítics i els entesos més puristes diuen que els tenors han de mantenir el nivell de les òperes i que no haurien de baixar a interpretar la música més lleugera, més comercial. Ell no ho veu així: «Jo entenc que el que varen fer va ser molt positiu per a l’òpera. L’han portat a gent que no la coneixia i que els ha agradat. Per què un tenor o un baríton o una soprano no poden cantar cançons modernes o antigues que no siguin d’òpera? Un cantant d’òpera pot cantar mil coses més. Jo trobo molt bé que s’obrissin al públic mundial amb peces d’òpera i fragments de, per exemple, Siboney, de música que no es òpera posant-hi òpera a dins, i la gent n’ha quedat entusiasmada.»

La sarsuela, que potser era la fórmula del seu temps que intentava compatibilitzar la lírica i la cançó popular, no és per a Aragall un gènere menor, un género chico, que en diuen a Madrid. «La sarsuela és una música molt maca. El que passa és que no es fa a espais bons. Aquí, al Liceu, varen fer Doña Francisquita, amb l’Alfredo Kraus, i és una sarsuela estupenda. I últimament la va fer l’Àlex Vicens al Liceu, i és una música increïble del Vives, coi!»

Un mestre que ensenya amb l’exemple

Hi ha una percepció social sobre els cantants lírics —sempre inscrits en un cert elitisme, actuant als millors teatres del món, envoltats de glamur— que fa pensar que tots són milionaris. «Hosti! Tots?», exclama ell. «Home, jo quan he estat dins de la carrera, fa anys, sí, vivia bé. Milionari, no; i, després de tants anys que fa que no canto, m’he gastat quasi tots els diners que tenia, perquè tinc tres fills i els he hagut d’ajudar. Ara sí que n’hi ha de gent que guanya molts diners cantant… el paper de les televisions… tot això són diners que compten, però jo, ara —i a més a més amb aquesta crisi— vaig molt malament…. Més aviat malament que bé.» Aragall, però, no ha deixat de treballar perquè té alumnes que esperen aprendre de la seva experiència i de la seva tècnica: «Avui els que vénen a aprendre alguna cosa no vénen amb la cartera plena. Són gent que volen anar endavant però, és clar, la situació econòmica està molt malament. Jo sóc una persona que puc estar una hora o dues amb un cantant treballant i no tindrà cap dificultat per pagar-me el que jo cobro.»

La docència, que sempre és una ocupació difícil en el cas del cant i que ara és la principal activitat de Jaume Aragall, exigeix tenir la capacitat de saber veure les potencialitats de cada alumne, saber triar una veu bona davant d’una altra que no ho és… «Només d’escoltar una veu ja es nota si hi ha qualitat o no. T’adones si té talent, si sap de què va el cant, si tècnicament posa la veu bé. Una cosa es tenir-la bona i una altra, de ben diferent, fer-la servir bé, la veu. M’agrada ocupar-me’n, d’això. Treballes amb el que trobes. Si aquesta persona té una veu bona i no canta gaire bé, doncs l’ajudes a cantar millor. Si la veu no està ben posada tècnicament, l’ajudes a comprendre com es fa. Jo canto molt durant les classes. És un avantatge que em trobi bé de la veu perquè on no arriba allò que jo explico, arriba el que faig d’exemple per al que està cantant, sigui un home, una dona, un baríton o un baix. Em poso a cantar el que està cantant i, és clar, haig d’estar molt fi perquè comprengui el que vull dir-li.»

En aquest moment de l’entrevista veiem unes imatges on un parell dels alumnes assisteixen a una de les seves classes i ell els explica, primer, què han de fer i després els corregeix tot cantant ell mateix a la manera que primer els ha dit. «Aquest que cantava, en Joan, que cantava La Africana, quan feia la nota tancava el coll. Fent-ho així, la veu no pot sortir.»

[ho exemplifica al moment també cantant, i la veritat és que, al saló del vigatà, del palau moja, on estem enregistrant el programa, tots hem entès què volia dir amb allò de saber col·locar la veu. es fa un silenci sobre el silenci. d’admiració.]

Posant-se a si mateix, a Jaume Aragall, com a exemple, sembla que ha de situar el llistó d’exigència molt amunt per als alumnes. «Home, jo ensenyo el que he après i si no els ensenyo bé, em diran que sóc un mal ensenyant. Hem d’aconseguir que reuneixin moltes coses: talent, musicalitat, bona veu, saber comunicar, expressar-se bé… És molt important, tot. Tot.»

La seva activitat docent també s’ha emmarcat en esdeveniments de caràcter musical, com els cursos de perfeccionament de cant que havia fet a Torroella de Montgrí, que és on va néixer el Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall. Una iniciativa del que aleshores era el director del certamen, Josep Lloret, i que, ara, amb un historial que ja arriba a la desena edició, «estem una mica aturats perquè l’últim s’ha fet al teatre de Sabadell, a la Faràndula. Teníem l’Orquestra del Vallès, també, i el suport de Sabadell, però ara som fora. Estic buscant un lloc clau, a Barcelona. Jo sóc de Barcelona i també m’agradaria tenir el concurs aquí.» De totes les veus que han participat en totes aquestes edicions, n’hi ha algunes que ja estan consolidades. «N’hi ha molts que estan treballant. Crec que n’hi ha un que ha entrat a l’Scala de Milà. Jorge de León també ha estat al concurs i a les classes.»

Un món meravellós, malgrat tot

Alumnes seus o no, d’entre totes les veus joves que ara comencen, ell no gosa assenyalar-ne una per dir que potser serà la que es consolidarà en el futur, la que continuarà la saga d’aquesta edat d’or de la lírica de la qual s’ha dit que Jaume Aragall era l’últim representant. «Mira, sempre que una generació s’acaba o està per acabar, penses que els que vindran no estaran tan bé. No és veritat. Sempre, els relleus estan a l’alçada del que s’acaba. Hi ha casos especials com la veu del Mario del Mónaco, del Corelli… aquestes veus són insubstituïbles. La veu del Luciano Pavarotti no té un substitut. Ara, els que vinguin, ho tindran tot millor que quan vam començar els de la meva generació. Hi ha més recursos, la publicitat és més viva i els mitjans de comunicació també estan molt millor que fa 40 o 50 anys.» No creu que ara els joves tinguin més pressa que els de la seva generació, sobretot en aquest temps de crisi econòmica, i situa les urgències en el mateix context que tothom: «Si hi ha gent que necessita treballar, un cantant necessita cantar; però la cosa està molt malament. No és que vulguin anar ràpid, volen treballar…»

Aragall, que remarca les dificultats del present en tots els àmbits, fa poc temps treia al carrer un nou disc amb el títol Un món meravellós, un contrast notable amb el món real que ell mateix va dibuixant a l’entrevista. Encara que aquest títol prové de la cançó que duu el mateix nom, ell proclama que sí, que el món és meravellós. «El que passa és que la gent que hi som a dins no som meravellosos, almenys no tots. Si ho fóssim, sí que seria tot meravellós, però… desgraciadament no és així. Molta gent que podria fer el món meravellós el fa dificultós, un nyap, un món desgraciat.» És per això que insisteix a dir que, més enllà de la voluntat de mostrar alguna cosa nova a cada disc que edita, encara espera aportar esperança amb la música, amb les cançons que canta: «Esperança per al temps que estem passant. La música almenys fa oblidar el que estàs passant mentre l’escoltes. I, a més, amb aquest títol! Espero que faci passar una bona estona a la persona que l’ha comprat i que l’escolta.»

La transmissió de bons desitjos, per a Jaume Aragall, no es queda en el desig. El 2012 va formar part del cartell Veus per a l’Esperança, un concert benèfic per a l’Hospital Clínic de Barcelona: «La causa era molt important: l’Hospital Clínic, la investigació del càncer. El que sigui, per això! Que els que busquen acabar amb les malalties no tinguin la suficient ajuda per continuar amb el treball, a mi, això, em sembla terrible. No és una pena que ens hagin de demanar la nostra col·laboració per recollir diners?»

Aragall ja no és dalt dels escenaris. I, quan repassa el camí fet, no té cap recança d’afirmar que, si tingués la possibilitat de tornar a viure el que ha viscut, ho repetiria tot «i de genolls!». Fins i tot dormir en aquella església de Milà o en el paller de Busseto «perquè no hi havia cap altre remei», incideix. Però més enllà dels balanços del passat, viu molt el present i la seva activitat no s’ha aturat ni s’aturarà mentre pugui transmetre el que sap i com li agrada fer-ho. «Només la mort em faria retirar del tot!», diu. I tot seguit hi afegeix: «O que no tingui veu. Perquè ensenyar així, dient ‘fes això, fes això altre’ sense poder mostrar com es fa… A mi m’agrada molt participar a les classes que dono i m’agrada molt cantar i poder fer exemples cantant. No n’hi ha gaires que ho facin.»

[s’acaba la conversa i jaume aragall canvia l’expressió reflexiva i agredolça que ha vestit els seus gestos durant aquesta entrevista per mostrar-se més distès, per obrir un petit finestró de l’ésser que habita dins del tenor.]

«Em sap greu que només hem parlat de coses del teatre i de cantar…» Li dic de retrobar-nos en el futur, quan ell serà encara més (s)avi que avui, i parlar de… «De què parlarem?», em diu. De la vida, li responc. «Però la vida, sense l’òpera… la vida sense música seria molt fotuda», acaba. Doncs, això.