Ignasi Cambra al Palau de la Música, excepcional i proper

Ignasi Cambra va tocar el passat dilluns 24 de gener davant una sala gran del Palau de la Música d’aforament dignament ple. Val la pena destacar aquest fet i deturar-se un segon davant la certesa que —erròniament— tenia aquesta cronista en dirigir-se a l’emblemàtica sala: que el concert tindria lloc al Petit Palau. Anys de veure els artistes catalans debutar als nostres teatres quan fa temps que cultiven una carrera estable a Europa, destinats per sistema a segons repartiments, redescoberts quan la pandèmia ha impedit els viatges internacionals dels músics estrangers o reduïts a la celebració d’efemèrides nostrades m’han tornat suspicaç! Però heus aquí el jove instrumentista formant part del cicle de piano del Palau i compartint cartell amb grans noms de l’actualitat com Wang o Volodos i mites vivents com Buchbinder o Sokolov, fet que no només és una magnífica oportunitat per a la seva promoció personal sinó un reconeixement i un recordatori que els joves músics catalans mereixen visibilitat a les nostres institucions i la confiança del públic.

Perquè Cambra, un músic de trajectòria encara breu però fulgurant, és sense cap mena de dubte un pianista que cal tenir en compte: d’actitud propera i afable mentre presenta les obres, demostra un enorme aplom davant l’instrument i uns recursos superlatius, que combinen una agilitat pertorbadora, una precisió només comparable a la seva seguretat i un gran poder de seducció. El seu so cristal·lí va quedar patent a l’expressiva interpretació de 4 evocadors impromptus de Chopin, entre els quals va destacar el famós opus 66. Si amb el número 29 va agafar el públic per sorpresa amb un tempo vertiginós, en el 36 va desplegar una sorprenent maduresa, expressada amb mil cromatismes i bellíssims pianissimi. Potser la contundència de la mà esquerra li va restar un punt de poesia però cal reconèixer que amb el número 51 ens va compensar amb un hàbil ús del pedal que ens va regalar una lectura matisada i volàtil. Completada aquesta primera secció, es va produir un canvi en l’ordre anunciat al programa que va prendre tot el sentit un cop començada la segona part. Així, en comptes d’Skriabin vam poder gaudir de les Rapsòdies de Brahms, un material de major densitat sonora però servit amb prou transparència i creixent intensitat. Cambra es va mostrar implacable i temperamental, i fins i tot es va permetre algun cop de geni abans de regalar-nos un final suspès a l’aire que es va anar desfent amb suavitat. Com si tornés d’un esgotador viatge ple d’entrebancs i finalment s’assegués a descansar.

La segona part va resultar especialment interessant per la dialèctica establerta entre les dues peces per l’hàbil decisió del solista de presentar-les juntes i enllaçades sense pausa. D’aquesta manera, els Intermezzi d’un Brahms ja pràcticament al final de la seva carrera van donar pas a la Sonata número 2 d’Skriabin, pràcticament contemporània (i, segons molts, amb influències de Chopin) però corresponent als primers passos d’un músic jove i trencador. Potser Cambra volia escenificar el final d’una època i la irrupció d’un nou paradigma, talment com experimentem nosaltres en aquests temps estranys? Podria ser que l’esplendorós Brahms, abordat amb certa gravetat i un punt de malenconia, donés peu al naixement d’una realitat nova i carregada d’expectatives a partir del disruptiu músic rus? Si aquesta hipòtesi fos certa, es podria afirmar que Brahms simbolitzava una mirada al passat amb un somriure nostàlgic mentre que l’Skriabin —més dur, més aspre, més enigmàtic— de frases curtes i impetuoses obria la porta a un futur incert. El so va resultar més obstinat que durant la primera part, sense deixar de banda l’exhibició constant d’agilitat i domini de dinàmiques per part del pianista. 

Cambra, notablement cansat després de la intensitat de la seva interpretació, es va mostrar emocionat per la reacció d’un públic entregat, fet que ens ha de dur novament a reflexionar sobre l’exposició dels nostres músics i la normalització de la seva presència en els grans escenaris dels país. Tenim exemples clamorosos d’artistes menyspreats per les nostres institucions (públiques, per cert!) i els nostres mitjans que obtenen aplaudiments enfervorits quan són “descoberts” per un públic que, tot sigui dit, potser també ha de vèncer els seus propis apriorismes. No tinguem por ni de la joventut ni de la proximitat. El jove pianista oferirà de ben segur altres nits memorables a mesura que avanci la seva carrera, i esperem tenir l’oportunitat de gaudir del seu procés de maduració en primera persona i amb repetides ocasions en escenaris tan prestigiosos com el del Palau de la Música.