Gary Hoffman, l’aposta de luxe del Vic Cello Festival

Gràcies a la meritosa programació i organització del Vic Cello Festival, dissabte passat, el violoncel·lista Gary Hoffman va ser ovacionat per 600 melòmans i músics que el van veure tocar a L'Atlàntida de Vic.

Hi ha grans concerts que passen desapercebuts, i si només depengués del ressò mediàtic, a aquest concert no se li hauria fet justícia. No és el cas, però, gràcies a la meritosa programació i organització del Vic Cello Festival, en què, dissabte passat, el violoncel·lista Gary Hoffman va ser ovacionat per 600 melòmans i músics que el van veure tocar a L’Atlàntida de Vic. Al mateix concert hi havia, incomprensiblement, algunes butaques buides que els abonats a la sala -il·lusos- van desaprofitar.

Al costat del pianista David Selig, Gary Hoffman va interpretar un programa d’alta exigència tècnica que no incloïa, precisament, les obres més conegudes per a aquesta formació de cambra. Afortunadament, la complicitat i total entesa entre violoncel·lista i pianista van ser presents durant tota la vetllada. L’obra que estrenava el concert va ser la Sonata núm. 1 en do menor de Camille Saint-Saëns (1835-1921). Executada amb una precisió fulminant, la peça de Saint-Saëns va sonar amb tot el seu esplendor. Hoffman no va cometre ni un sol error que ens fes dubtar d’ell, sinó el contrari. El seu posat sòlid, d’una desconcertant immobilitat en bona part del cos, era símptoma de total control i domini de l’instrument. Res més lluny, però, de rigidesa musical. Hoffman és expressiu i no escatima en vibratos i un fraseig exemplar.

A continuació, Three meditations de Leonard Bernstein (1918-1990) va posar a prova, més que cap altra, l’excel·lència del solista. L’alçada de les notes, de salts constants i aguts destacables, obliga a l’intèrpret de la peça tenir una gran tècnica i sentit de l’afinació. Hoffman, que coneix l’obra en la seva pluralitat de requisits, i que se la sap de memòria, no va ser absolutament impecable, però gairebé: va ser una interpretació igualment memorable. Bernstein no ho va posar fàcil, i és per això que pocs poden aventurar-se a programar aquestes meditacions.

La tercera obra del concert era la Sonata en la menor, opus 36 d’Edward Grieg (1843-1907). Hoffman i Selig ens la van mostrar en estat de gràcia. La peça de l’autor de Peer Gynt és una de les més llamineres que va escriure per a violoncel. I Hoffman va aconseguir que aquest Grieg sonés amb un so lluminós i àgil que dialogava a la perfecció amb el piano. Si bé el programa acabava aquí, davant l’entrega i entusiasme del públic, els músics ens van regalar la Sicilienne, opus 78 de Gabriel Fauré i un lament preciós amb què s’acomiadaven, Prière d’Ernst Bloch.

Va ser un concert fantàstic, però, massa sovint, és difícil que tot estigui en consonància. En aquest cas, va saber greu veure que el programa de mà no estava a l’alçada. A banda de difondre una adreça web o un títol erroni (no queda clara la intenció) del Vic Cello Festival, ens trobem que aquest concert i l’anterior (el de divendres amb Pau Codina) compartien paper sense cap text que comentés les obres ni especifiqués els moments de pausa. No només això, sinó que respecte al concert del jove Pau Codina, hi falta una de les obres, ni més ni menys que la gran Sonata Opus 65 de Chopin. Amb incorreccions com aquesta, es fa difícil prendre’s una sala seriosament.

Incompetències a banda, Hoffman ja havia estat a Catalunya -l’última ocasió, el 2010 per al Festival de Música Pau Casals. Esperem que torni aviat, i si pot ser, encapçalant tota una orquestra. Ell i el seu violoncel Nicolo Amati del 1662 s’ho valen, sincerament.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació