Festa larrochiana a Manlleu

Alba Ventura va interpretar a Manlleu el recital que ha dedicat a Alícia de Larrocha, dies abans del centè aniversari de la pianista

Celebrar el centenari de la pianista barcelonina Alícia de Larrocha (1923-2009) és no parar d’escoltar els seus mítics enregistraments, somiar en haver pogut assistir a algun dels seus recitals i descobrir una interpretació gentil i viva. I l’admiració pot desembocar en una certa familiaritat. De la mateixa manera que identifiquem el so de les passes dels nostres amics i familiars, escoltar una peça per piano interpretada larrochianament desvetlla un somriure còmplice, una tendresa nostàlgica; una alegria interior com la que desperta una visita estimada. És una invocació momentània, com si la poguéssim tornar a veure, de nou, pel petit forat d’un pany.

Alba Ventura | Fotografia: Ricardo Ríos Visual Art

Per què tornar a Larrocha, per què conèixer-la? En primer lloc, perquè va ser una de les portaveus de la música catalana i espanyola arreu del món, una pianista de primer nivell que va recórrer auditoris europeus i nord-americans deixant empremta. Aquest és el segon tret: imprimia el seu caràcter a l’hora de tocar el piano, de tocar tant les sonates d’Antoni Soler (1729-1782) com les de Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791). Tenia una singularitat pròpia. Larrochiana podria ser aquella música interpretada amb cura tècnica, estima i sensibilitat. Larrochià, aquell intèrpret que, sense donar gaires explicacions, és capaç de transmetre un missatge ben ple, a vessar, que desxifra la partitura com un vell artesà.

El concert del passat dissabte 20 de maig a l’Auditori Fundació Antiga Caixa Manlleu va combinar una intèrpret de la mateixa branca que Alícia de Larrocha, qui fou alumna seva, Alba Ventura, amb un repertori d’excepció, un retaule de la música avantguardista catalana. Quina bona feina que fa, i que no podem deixar de reconèixer, l’Associació Joan Manén, aquesta vegada amb la complicitat dels Amics de la Música de Manlleu: recuperació patrimonial urgent i descentralitzada. El recital «Per a Alícia de Larrocha» és una de les petites joies d’aquest centenari, que inclou peces dels compositors del seu temps que, amb admiració mútua, van dedicar peces a la pianista.

Del seu mestre, el pianista mataroní Frank Marshall (1883-1959), vam poder escoltar el darrer moviment de la Suite Catalonia (1907), Foc follet. Entremaliada, frenètica i fugissera. També foren un descobriment els tres primers Preludis obstinats (1979) de Lleonard Balada (Sant Just Desvern, 1933). Tres peces caracteritzades pel contrast i el dinamisme que començaven amb unes corxeres endimoniades que, de cop, donaven pas a una melodia ombrívola i bressolant. El so de les avantguardes no es deixava guanyar per la complaença harmònica. Ventura, amb tot l’ímpetu, les interpretà amb energia i la màxima concentració.

Les Tonadas (1957) del cubano-català (i deixeble de Felip Pedrell) Joaquín Nin-Culmell (1908-2004), germà de l’escriptora Anaïs Nin, foren un bonic exemple de creació amb els peus a terra. Ballaven amb la tradició, s’hi embolicaven. Una harmonia suggestiva permetia convertir cançons, cobles i seguidilles en peces d’aire impressionista, amb esquitxos brillants i presumits. L’arrengament per a piano de la suite Acrobats of God (1969), del barceloní Carles Suriñach (1915-1997) també va ser un exercici de diàleg amb les formes populars, però encarat totalment des d’una altra perspectiva. El compositor dedicà la peça a la seva amiga i estimada «acròbata divina». La contorsió, a vegades espectacular, a vegades violenta, caracteritzà l’obra.

El recital també va comptar amb imprescindibles com Xavier Montsalvatge (1912-2002) i Frederic Mompou (1893-1987). Divagación (1950) i Impromtu en el Generalife (1996), del primer, encara tenien un cert regust romàntic. I els Péludes 5, 6, 7 i 11 de Mompou, més coneguts, oxigenaven i donaven aire al conjunt del repertori. Tanmateix, per tancar tant la primera com la segona part, Ventura interpretà dos dels compositors insígnia de Larrocha: Allego de concierto, d’Enric Granados (1867-1916) i «Sevilla» i «Castilla», de la Suite espanyola (1882-1889) d’Isaac Albéniz (1860-1909). Una sonoritat vital, dinàmica i, sense saber el perquè, extremadament propera. Escoltar-los era estar a casa.

Daniel Blanch, president de l’Associació Joan Manén, explicà que aquestes peces, encara que algunes no en formessin part, havien estat incorporades amb els braços oberts al catàleg d’Alba Ventura. Des del piano, però, ho veiem clarament. Estava molt còmode. Si bé en algunes ocasions el piano sonava massa fort, Ventura s’endinsà en aquest repertori larrochianament, amb sensibilitat i cura. Això ho vam veure des de la primera peça, que hem reservat per l’últim moment. Molt encertadament, Ofrena (1944) obrí el concert. Es tractava d’un dels pecats de joventut d’Alícia de Larrocha, una de les seves composicions en la qual la melodia, delicadament, discorria entre una sonoritat densa i gràcil. És inexplicable que, en plena celebració del centenari, no es toquin a tort i a dret. Amb tot, quina bona manera de sentir-la de més a prop, de sentir-la gairebé parlar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació