Feminisme descafeïnat a Peralada

El passat dia 7 d’agost, el Festival Castell de Peralada oferia la segona i última representació de La traviata, que comptà amb Ekaterina Bakanova com a Violetta Valéry, René Barbera com a Alfredo Germont i Quinn Kelsey com a  Giorgio Germont, en una producció signada per Paco Azorín. La lectura que Azorín fa de la història de la famosa extraviada verdiana proposa un punt de vista feminista, basant-se en tòpics i clitxés que potser fan més mal que bé.

La música de Verdi omplí els jardins del Castell de Peralada durant dues vetllades prou memorables, que oferiren al públic l’oportunitat de veure el que suposadament havia de ser una versió feminista d’una de les obres cabdals del repertori operístic. La producció, signada orgullosament pel director d’escena Paco Azorín, que enguany presentà la seva Tosca al Gran Teatre del Liceu, comptà amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu que, dirigida magistralment per Ricardo Frizza, féu gala d’un so nítid, decidit i certament treballat; i el Coro Intermezzo, dirigit per José Luis Basso, que per al públic habitual del Liceu fou com una alenada d’aire fresc.

Cal dir que la voluntat d’intentar netejar la cara al repertori operístic és quelcom honorable i potser fins i tot necessari. Cal no oblidar, però, que fer palès el masclisme de les òperes no és sinònim, en absolut, de convertir-les en feministes, i sembla que aquí és on rau l’arrel del problema i les nombroses confusions al respecte. Per començar, el teló deixà veure una imatge tacada de sang i unes lletres que resaven “no hem de menyprear la dona que no és mare”, no obstant això, aparegué en escena Nora Laredo, una nena que no arribava als 10 anys i que suposadament representava el fruit de la relació entre Violetta i Alfredo. La suposada filla de Violetta seguí el fil de tota l’obra fins a la seva fi, testimoniant que, efectivament, dona i mare semblen ser sinònims after all, una idea ben allunyada del feminisme post-modern.

El gran desplegament mediàtic amb el qual ha comptat la versió de La traviata d’Azorín fou abanderat pel feminisme, sota el qual s’emparava el director i tota la seva producció. Amb el lema Sempre libera! l’estrena se sumava a la vella moda de reclamar la llibertat del personatge de la mateixa manera que es fa amb la Carmen de Bizet, obviant que aquestes femmes han estat creades, idealitzades i idolatrades per homes al llarg dels segles, i que com a tal són difícilment transformables en personatges dignes de representar el feminisme real en qualsevol de les seves branques.

Tristament i com era d’esperar, de feminista en tenia ben poca cosa. El context sociocultural al qual pertany l’obra en qüestió fa molt difícil – si no impossible – convertir l’òpera en quelcom feminista. I encara més, l’equip artístic que firmava la producció, dirigit per un home, comptava tan sols amb la presència de dues dones de les 12 persones que el completaven. Una vergonya, tenint en compte que aquesta producció havia de servir, segons les paraules del director, per a visibilitzar l’empoderament femení. Com sempre, l’empoderament femení està molt bé sempre que es mantingui incrustat en el món de la ficció, no fos cas que arribéssim a professionalitzar-nos.

En qualsevol cas, la protagonista fou interpretada per una pletòrica Ekaterina Bakanova, que es lluí en el seu debut al Festival Castell de Peralada i que demostrà tenir-ho tot sota control. La projecció vocal, el treball actoral i la gran interpretació que féu de la cortesana parisenca foren, sense cap mena de dubte, els protagonistes de la vetllada. René Barbera, que també debutava a Peralada, es quedà certament curt al costat de la seva companya, tot i que al llarg de la vetllada semblà agafar embranzida i presència sobre l’escenari, per a acabar fent d’Alfredo un personatge sòlid i definit. El personatge d’Alfredo Germont, que segons la visió d’Azorín passa a ser un maltractador en escena, fou encarat d’una manera interessant; la violència explícita del personatge vers Violetta, Annina – interpretada per Marta Ubieta – i el seu pare, és l’únic punt que permetria entreveure l’esperit crític de la producció. El tercer personatge del trio protagonista fou interpretat per un fantàstic Quinn Kelsey. El baríton aportà un color molt interessant a l’òpera amb una veu profunda que, juntament amb el treball coreogràfic i dramatúrgic, féu de Giorgio Germont un personatge del tot fascinant.

Pel que fa a la resta, es féu excessiu l’ús del color lila, tant en el vestuari d’Ulises Mérida, com en els programes de mà, editats amb imatges tan poc encertades com un fotograma de Pretty Woman, interminables cites d’autores sense cap mena de garbell editorial, fotografies antigues de dones amb pantalons… en fi.

El cast quedà complet amb una fantàstica Flora Bervoix interpretada per Laura Vila, un Marquès d’Obigny que demostrà estar en plena forma vocal interpretat per Guillem Batllori, Gastone fou protagonitzat per Vicenç Esteve Madrid, el Baró Douphol per Carles Daza i el Doctor Grenvil per Stefano Palatchi.

El dinamisme de la vetllada anà a càrrec del grup d’acròbates i ballarins que, juntament amb els moviments escènics de l’enorme estructura folrada de taules de billar, convertiren la desgraciada història de Mademoiselle Valéry en quelcom cabaretesc i amè visualment.