En dansa amb Massimo Spadano

El divendres 15 d'abril l'Orquestra Camera Musicae interpretava Händel, Haydn i Mozart amb el violinista Massimo Spadano.

El passat divendres 15 d’abril l’Orquestra Camera Musicae interpretava al Palau de la Música Catalana la Water Music, Suite núm. 1 en Fa major, HWV 348 de G. F. Händel, la Simfonia núm. 49 en fa menor Hob. 1/49 de J. Haydn i el Concert per a violí i orquestra núm. 1 en Si bemoll major, KV 207 de W.A. Mozart. Un concert dirigit pel director i violinista Massimo Spadano, qui alhora interpretà com a solista el citat concert de Mozart.

13055130_963121403795647_2462129331950196673_o

Aquest concert s’ha pogut escoltar aquest cap de setmana també a Cervera i Tarragona, coincidint amb el desè aniversari de l’orquestra i posant de manifest l’atractiu d’una formació que no només contribueix ineludiblement a enriquir i madurar el panorama actual de la música a casa nostra sinó que a més, ens ofereix noves i atractives perspectives en el camp de la interpretació i de la programació musical.

La música escollida per al programa ens proposava d’un costat una regressió en el temps, des de les composicions de Haydn i Mozart amb la simfonia La Passione de Haydn de 1764, de caràcter dramàtic i contrastant, albir del moviment preromàntic Sturm und Drang i el Concert per a violí i orquestra núm. 1 de Mozart de 1775, de textura virtuosística i brillant, a la Música Aquàtica de Händel de 1717. Alhora, per altra banda el concert proposava tres de les principals formes musicals utilitzades al segle XVIII, la Suite orquestral, el Concert solista i la Simfonia.

Fent referència més tard a les dues composicions interpretades de Haydn i Mozart, fou la Música Aquàtica de Händel la que rebé el principal protagonisme en el passat concert de dissabte, destacant aquesta peça ja en el mateix títol de l’esdeveniment.

Nascut a Halle (Ducat de Magdeburg) el 1685, Georg Friedrich Händel sapigué anar recol·lectant al llarg de la seva vida els principals accents, característiques i particularitats de la música alemanya, francesa, anglesa i, especialment, italiana. Parlar de Händel és parlar d’un compositor profundament europeu en aquest sentit, d’una música que no deixà de mirar cap a la tradició però que alhora sempre donà senyals d’innovació i que, certament, arribà a eclipsar entre el públic als compositors del seu temps.

En una Europa que havia emprès el rumb dels absolutismes il·lustrats, un cop sufocada la voràgine de violència de 1701 – 1714, el nou mosaic continental s’estructurava entorn grans imperis que viurien estorats en el camp de la cultura, la política, l’economia i la ciència la irrupció de nous paradigmes, inspirats en la raó, que acabarien revolucionant aquella vella i supersticiosa societat. I alhora, enquistats encara en el passat, reis i aristocràcia seguien instal·lats en la teatral pompa que convidava a músics, escultors, pintors i arquitectes a ser partícips del disseny d’aquell escandalós i relluent escenari. D’una manera o altra, Händel, Mozart i Haydn foren fills, estrelles, protagonistes i víctimes d’aquest segle.

L’Oquestra Camera Musicae no només defensà perfectament el repertori citat, sinó que la interpretació que en va fer el passat divendres va destacar en tot moment per una neta, clara i bella execució. Parlem d’una orquestra jove que apunta a convertir-se, si no ho és ja, en un dels referents de la música instrumental a casa nostra.

En la Simfonia La Passione de Haydn, l’orquestra va excel·lir en un caràcter galant i lleuger que en cap moment, però, va reduir el dramatisme del primer moviment, ni la inèrcia i severitat de l’Allegro di molto i el Presto coberts tots ells per un interessant contrast dinàmic entre les diferents frases que no només ajudaven a la comprensió de l’obra sinó que, a més a més, semblava retornar-li la seva veu i intenció primigènia.

Amb molta personalitat fou l’execució del Concert per a violí i orquestra núm. 1 en si bemoll major de Mozart. Massimo Spadano és un violinista de gran domini tècnic i alhora evocador i creatiu en la seva interpretació que arribà a seduir al públic en les parts solistes i improvisatòries de l’Adagio. Posseeix, a més a més, un so bellament carnós i estripat al violí que li atorga personalitat i, aquest, es conjumina amb un color profund i obscur que dotà de pes i autoritat l’enèrgica i simpàtica veu solista d’aquest concert. Deslluïren en alguns moments la seva interpretació certs desajustos en l’afinació que es succeïren especialment en l’Allegro Moderato i el Presto però que foren compensats, tanmateix, per la seva direcció intel·ligent i per la precisió constant i la resposta activa de l’orquestra.

Després de la mitja part, l’Orquestra Camera Musicae sota la direcció de Massimo Spadano conclogué el concert amb la Música Aquàtica de Händel, interpretant concretament una de les tres suites que conformen aquesta obra instrumental, la Suite núm. 1 en Fa major, HWV 348, probablement la més popular de totes tres i com tota suite, estructurada en diversos moviments contrastants que adopten gairebé sempre ritmes de danses i és precedida per una Ouverture a la francesa. Servint el gust aristocràtic, el vespre del 17 de juliol de 1717, en una barcassa damunt les aigües del Tàmesis una cinquantena de músics interpretaren davant el rei Jordi I d’Anglaterra les tres suites que conformen aquesta obra orquestralque G.F Händel havia expressament composat. Gairebé tres-cents anys després, la Suite núm. 1 en Fa major, HWV 348 de la Música Aquàtica rebia una formulació diferent de la original però no per això menys interessant o coherent que una interpretació historicista de la mateixa.

En efecte, Massimo Spadano aconseguí al capdavant de l’Orquestra Camera Musicae una interpretació rica en contrasts, molt lleugera rítmicament però alhora solemne en els moviments que ho demanaven, com l’Ouverture, el Hornpipe o el Minuet. Spadano és un músic polièdric, capaç de defensar perfectament el ric repertori del segle XIX i XX amb la Orquesta Sinfónica de Galicia i de demostrar el rigor i el domini del llenguatge de la música barroca en les seves col·laboracions amb l’Ensemble Zefiro o la fundació de la seva formació Camerata Anxanum.

Acostumats a escoltar en els darrers anys la Música Aquàtica i moltes de les composicions instrumentals de Händel amb instruments històrics, la interpretació que va fer d’aquesta obra l’Orquestra Camera Musicae, amb instrumentació moderna, no deixava cap dubte que, finalment, més enllà de l’escull organològic, l’expressió, el rigor, el gust, el caràcter i la intenció determinen enormement no només el resultat sinó també la naturalesa mateixa de l’obra. En aquest sentit, val la pena destacar l’expressió d’una orquestra perfectament empastada i equilibrada, que gaudeix d’una comunicació excel·lent entre els seus músics i les diverses seccions, així com el rigor interpretatiu que contribuí a donar un caràcter danzabile i personal a la suite. A tot això, s’hi sumà encara una magnífica secció de vents així com una activa i expressiva secció de cordes de la qual en destacaren particularment Joel Bardolet i Cati Reus als violins, Daniel Claret al violoncel i Yamila Pedrosa al contrabaix.

Camera Musicae, dirigida pel seu director titular Tomàs Grau, continuarà aquest any 2016 celebrant el seu desè aniversari amb una rica agenda de concerts que els portarà de nou al Palau de la Música Catalana, a estrenar composicions i a girar i recórrer diverses ciutats de la geografia catalana.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació