Ara que encara tenim les nits d’estiu a la pell, que l’aire refresca però encara no ens ofega la melancolia de la tardor, és quan podem tenir un foradet per l’optimisme. Els setembres són per projectar, per fer-nos els il·lusos o els confiats, per ballar de puntetes melodies lleugeres i ignorar deliberadament les tasques que encara tenim pendents. Segurament per això –perquè a l’inici de curs necessitem aquesta sensació d’energia renovada–, un repertori com el que ha escollit l’Orquestra Simfònica del Vallès per inaugurar la seva temporada al Palau de la Música Catalana només ens pot travessar amb la naturalitat de qui agafa aire davant d’un prat verd i un horitzó fet de muntanyes. Sota la direcció del ja habitual Andrés Salado i amb la violoncel·lista Anastasia Kobekina com a convidada, l’orquestra sabadellenca interpretarà dues partitures russes inspirades per la Primera Escola de Viena i una de Beethoven impregnada d’aires bucòlics. Això serà el 22 de setembre al Teatre La Faràndula i el 23 a la sala modernista.

Serguei Prokofiev volia passar l’estiu de 1917 en un indret «verd» per poder «treballar i caminar», així que es va instal·lar a una granja a les afores de Sant Petersburg i va passar uns mesos menjant com un senyor, llegint Kant i component; desenganyem-nos, és un bon pla. Potser inspirat per aquesta situació bucòlica, va decidir afrontar la partitura que tenia entre mans amb un repte afegit: tot i ser un gran pianista, va apartar-se’n deliberadament. «M’havia adonat que el material temàtic orquestral compost sense el piano sovint era de millor qualitat», explicaria a la seva autobiografia. Així, qui sap si també influenciat pels estudis de direcció d’orquestra al Conservatori, va començar a esbossar una simfonia d’estil clàssic: «Em va semblar que si Haydn hagués viscut en els nostres dies, hauria conservat el seu propi estil tot acceptant al mateix temps alguna cosa del nou. Aquest és el tipus de simfonia que volia compondre». Amb aquesta idea de base, va titular l’obra «Simfonia Clàssica»; d’aire lúdic, gairebé entremaliat –en un moment en què les simfonies eren obres emocionalment profundes–, però amb colors moderns i harmonies més complexes.

D’aquesta manera, va escriure una obra de quatre moviments, els tradicionals del s. XVIII: un Allegro ràpid en forma de sonata, un Larghetto líric, una Gavotte elegant que ja tenia escrita d’abans, i un Finale de rondó. En deuria quedar prou satisfet, perquè, mig sorneguer, escriuria al seu diari personal que els músics i professors d’inclinació clàssica s’estirarien els cabells per aquest «nou exemple d’insolència», se’ls imaginava exclamant-se: «Mireu com ni tan sols pot deixar que Mozart s’estigui quiet a la seva tomba, sinó que l’ha de potinejar amb les seves mans brutes, contaminant les perles clàssiques amb horribles dissonàncies». Però també sabia que tant els músics amb bon gust com el gran públic en general n’estarien contents; els uns, perquè valorarien l’exercici d’estil, els altres perquè els agradaria escoltar «música alegre i sense complicacions». I així va ser: l’èxit a l’estrena va ser incontestable i, a dia d’avui, aquesta segueix sent una de les obres més celebrades del compositor.

Em va semblar que si Haydn hagués viscut en els nostres dies, hauria conservat el seu propi estil tot acceptant al mateix temps alguna cosa del nou.

I aquest mirar enrere, cap al segle de les llums, ens porta a les «Variacions rococó» de Piotr Ílitx Txaikovski; una partitura que plasma la seva fascinació per aquesta estètica. I si per parlar de la partitura de Prokofiev ens havíem de situar a l’estiu, per la de Txaikovski haurem de fer-ho en hivern; el rus havia decidit quedar-se a casa seva durant les festes de Nadal –i no amb la seva família a la ciutat de Kamenka com li havien demanat– per acabar feina que tenia acumulada. Uns dies més tard, però, els escriu empipat: «Hi ha molta gent que segueix entrant aquí de manera inesperada; sembla que tothom a Sant Petersburg m’està frenant, quan m’havia imaginat estúpidament que seria possible aprofitar les vacances per treballar». En qualsevol cas, sí que va poder avançar finalment en la composició de diferents obres, entre les quals, la que ens ocupa; en va fer un arranjament per a cello i piano i el va entregar al violoncel·lista Wilhelm Fitzenhagen perquè el provés; l’alemany va suggerir-li alguns canvis, que va acceptar i plasmar a la versió per a orquestra, i que es poden observar al manuscrit original.

Aquest treball col·laboratiu inicial, però, va sortir una mica de mare al llarg dels següents mesos: un cop ja estrenada l’obra, Fitzenhagen va proposar a Txaikovski que enviés el manuscrit als editors Luckhardt, però com que a principi de l’any següent l’obra encara no s’havia publicat, el compositor va demanar recuperar la partitura per enviar-la als seus editors principals. Sembla ser que Fitzenhagen va interferir, també, en el procés de publicació d’aquesta segona editorial, volia seguir amb els canvis sense consultar-los al compositor; tothom se’n queixava, però com que Txaikovski no s’hi va oposar, la versió del cellista es van acabar publicant el 1889. Hi havia talls, canvis en l’estructura, canvis en el tempo i, fins i tot, havia suprimit una de les variacions: «això es podria anomenar una distorsió de la construcció acurada i clara de les antigues Variacions», comentava el musicòleg Izrail Yampolsky. Temps després, el 1956, se’n tornaria a publicar la versió original.

Acabarem el concert amb la Simfonia núm. 7 de Ludwig van Beethoven, que consta d’aquest mateix esperit festiu, marcat per un fort sentit del ritme –Richard Wagner qualificaria el segon moviment d’«apoteosi de la dansa»– i on hi trobem, fins i tot, un cert aire rural, folklòric, potser influenciat per cançons populars irlandeses, escoceses i gal·leses. Escales ascendents, melodies líriques, notes insistents i temes ballables; el primer moviment, Poco sostenuto – Vivace s’obre amb una introducció llarga, i atrapa l’oient amb un motiu rítmic incessant. El segon, l’Allegretto, ens arrossega a una marxa melancòlica i igualment poderosa: el públic ja el va demanar com a bis a la seva estrena, el 1813, i segueix sent el més conegut de la setena del de Bonn. El tercer moviment consta d’un Presto juganer i un Trio més solemne, basat en un himne de pelegrins austríacs; finalment, un Allegro con brio clausura la partitura com si es tractés del final de festa.

Més informació i entrades a la seva pàgina web.

• 

  Vet-ho aquí

  A cada racó, un altar

  Alba Nogueras i Jané