Els enigmes de Turandot

Significativament, a diferència dels títols anteriors, Puccini es basa aquí en una llegenda situada en un temps inconcret, en un context de faula, adaptant Gozzi a través de Schiller, i proposa un canvi radical en la seva dramatúrgia situant, al centre de la trama, un personatge molt allunyat, fins i tot contraposat, a les seves heroïnes anteriors (amb l’excepció d’Anna, a la seva primera òpera Le villi, amb la que manté sorprenents paral·lelismes) i introduint, a través dels ministres Ping, Pang i Pong, un distanciament de caràcter brechtià. És evident que el compositor es proposa fer un pas endavant que es revela també incontestable en el llenguatge musical emprat, en el que es percep la influència tant de Debussy com de Stravinski i, fins i tot, de l’atonalitat de l’Escola de Viena. Amb Turandot, Puccini tracta, doncs, de fer convergir la tradició operística italiana amb les avantguardes musicals del moment per oferir una via d’uscita a un gènere operístic italià en ple col·lapse. I ho fa a través d’un univers de conte-faula-llegenda que vincula Turandot, des d’un punt de vista temàtic i dramatúrgic, amb obres com La flauta màgica o, especialment, La dona sense ombra, de Richard Strauss.

Aquesta atemporalitat del subjecte permet, a diferència de les seves obres anteriors, una fàcil translació a diferents contextos, més enllà d’una inconcreta Xina mil·lenària. I per aquests viaranys transita la proposta que Franc Aleu ha presentat per inaugurar la nova temporada del Gran Teatre del Liceu. Aleu, com era d’esperar, posa l’accent en l’aspecte visual a través d’un sofisticat joc entre projeccions i estètica futurista que té la virtut de fugir del folklorisme de restaurant xinès de l’Eixample en el que cauen moltes produccions d’aquesta òpera. En aquest sentit, la proposta d’Aleu és més atractiva visualment que no pas una lectura d’especial profunditat o originalitat. Aleu es manté fidel a l’esperit i al llibret de l’obra en tot moment fins al moment en què s’oposa a la unió amorosa de Turandot i Calaf. Una interpretació perfectament plausible, ja que el final de la darrera òpera de Puccini planteja obstacles dramatúrgics insalvables (l’amor sobtat dels protagonistes després del dramàtic sacrifici de Liú) dels quals el compositor n’era molt conscient i que obliguen als directors d’escena a plantejar solucions dispars, més o menys encertades. El resultat és una producció seductora, amb moments molt plàstics com la gran escena coral del primer acte, el final del número dels ministres del segon – immersos en bombolles i inspirat en el particular tractament musical de Puccini -, així com la gran escena de les preguntes i l’inici del tercer. Pot agradar o no l’estètica emprada, però el treball visual de conjunt és de gran volada. Serà interessant seguir l’evolució d’Aleu en el món operístic.

Des d’un punt de vista estrictament musical, el Liceu ha posat tota la carn a la graella. Amb Josep Pons al capdavant, orquestra i cor s’han reforçat i bé, i els resultats es noten. El director català és la primera vegada que dirigeix una òpera de Puccini al Liceu i no hi ha dubte que Turandot és la que més li escau. El seu domini del repertori de la primera meitat del segle XX, en el que se sent més còmode, s’adapta com un guant a la partitura de Turandot que permet al Pons subratllar els elements més modernistes de la partitura, a voltes en detriment d’una major efusivitat en els arravataments lírics típicament puccinians. L’Orquestra del Liceu ha sonat brillant, amb una percussió molt protagonista, un subtil i detallista tractament de les fustes i uns metalls impecables i expressius. Tant de bo es mantingués aquest nivell durant tota la temporada. Com també el del Cor del Liceu dirigit per Conxita Garcia que, tot i desequilibris en les diferents seccions, va sonar cohesionat i ben quadrat en una obra d’exigència màxima. Menció també pel bon rendiment del Cor Vivaldi dirigit per Òscar Boada.

El repartiment vocal és de lo milloret que es pot trobar avui dia, època en què els especialistes puccinians de categoria són molt escassos comparats amb temps pretèrits. En el rol de la protagonista s’han alternat Iréne Theorin i Lise Lindstrom. La tradició de sopranos escandinaves o eslaves en aquest rol ve de lluny (de fet, des de l’estrena de l’obra amb Rosa Raisa, cantant polonesa, com a protagonista) a causa de la densitat orquestral que ha de superar, que exigeix una veu amb molt metall, i l’escriptura extrema tant en l’agut com el greu. Theorin posseeix un timbre sumptuós al centre, tot i que en la franja aguda es perceben desigualtats. Va alternar moments esplèndids amb d’altres menys lluïts però va ser una Turandot efectiva. També ho va ser Lise Lindstrom, tot i un timbre menys atractiu, un vibrato de vegades excessiu i més problemes al registre greu. Tot i això, ambdues van salvar amb solvència les dificultats d’un paper de vocalitat tant particular.

Veient els dos repartiments no es pot deixar de pensar que el Calaf ideal seria una fusió entre l’instrument de Jorge de León i la classe de Gregory Kunde. El tenor canari va mostrar una projecció impactant i un fraseig poc refinat, tot i signar, probablement, la seva millor prestació al Liceu. Kunde va anar creixent des d’un primer acte d’escalfament per oferir un segon i tercer d’alta escola, amb una línia impecable i una contundència tímbrica sorprenent a la seva edat. Un veritable miracle de longevitat el seu. No hi ha gaires cantants de la jove generació, per no dir cap (i això és preocupant!) que pugui oferir un millor Calaf que el del tenor americà.

Liú és un personatge que sempre guanya el favor del públic. I és que és el més humà en una obra tan mancada d’humanitat. Ermonella Jaho, una de les grans especialistes puccinianes dels nostres dies, proposa una esclava molt particular, plena de lirisme, accentuant un fraseig intimista, ple de subtileses i pianíssims, però d’una intensitat dramàtica desbordant. El seu diàleg amb Theorin, al tercer acte, va ser un dels grans moments de la funció. En el segon cast, Anita Hartig va oferir una interpretació més tradicional però també més plana a escala expressiva. L’instrument té un regust àcid però va cantar amb bona línia i suficiència tècnica.

Molt bo el Timur d’Alexander Vinogradov, un cantant que està desenvolupant una carrera important i que es deixa veure poc per aquestes latituds. Veu plena i sumptuosa, d’autèntic baix, compromès amb el rol i aprofitant les seves puntuals però emotives aparicions. També Ante Jerkunica posseeix un instrument atractiu, però les desigualtats en l’emissió van embrutar la seva prestació vocal. Els tres ministres van anar a càrrec d’un excel·lent i sonor Mikeldi Atxalandabaso, un sòlid Toni Marsol i un Francisco Vas amb poca projecció vocal. El veterà i mític Chris Merrit va ser un Altoum de veu tremolosa però, pels mitòmans operístics, presenciar el diàleg de dues llegendes rossinianes com ell i Kunde al segon acte d’una òpera de Puccini ja paga la pena. Sòlid el mandarí de Michael Borkh.

El Liceu obre temporada i etapa (l’encapçalada per Víctor García de Gomar substituint Christina Scheppelmann) amb un espectacle, en conjunt, d’alta volada. I això ens planteja el darrer enigma: ¿es mantindrà el nivell, especialment dels cossos estables, la resta de la temporada? La resposta, en propers capítols.

PS: Aquesta ressenya es refereix a les funcions del 8 i 10 d’octubre.