El Rossini més espiritual al Palau

En el marc del Cicle Coral, l’Orfeó Català, dirigit per Josep Vila i Casañas, va interpretar dimarts la Petite Messe Solennelle de Rossini amb Marta Mathéu, Marina Rodríguez-Cusí, Beñat Egiarte i José Antonio López com a solistes, acompanyats per Josep Buforn i Juan de la Rubia.

Aina Vega i Rofes

Aina Vega i Rofes

Coordinadora de Cast@fiore

En el marc del Cicle Coral del Palau de la Música, l’Orfeó Català, dirigit per Josep Vila i Casañas, va interpretar dimarts la Petite Messe Solennelle de Rossini amb Marta Mathéu, Marina Rodríguez-Cusí, Beñat Egiarte i José Antonio López com a solistes, acompanyats per Josep Buforn al piano i Juan de la Rubia a l’harmònium.

Orfeó Català | Foto: Antoni Bofill

Sempre ens sorprèn escoltar música religiosa de Rossini, el gran mestre de l’opera buffa, malgrat que sigui una pàgina habitual en el repertori per a cor, molt assequible per a l’Orfeó Català. És una obra que es va estrenar el 1864 a París amb motiu de la consagració d’una capella privada, d’aquí el seu caràcter cambrístic amb acompanyament de piano i harmònium.

Josep Vila va dirigir un cor que va estar a l’altura de la peça, amb un so compacte i mostrant diferents matisos amb cada corda, a banda que les dinàmiques van estar molt ben cuidades. La textura era esponjada i es notava que els cantaires tenien molt interioritzada la partitura. Tanmateix, a voltes mancava energia al conjunt, com a l’inici del Gloria. Al Gratias van aconseguir un piano molt subtil, i les cordes es podien distingir amb claredat. Per contra, van cantar un Cum Sancto Spiritu més vigorós, tot i que hi va haver algun moment de dubte. Però on el cor va brillar va ser l’inici del Sanctus, que va sonar amb una transparència esfereïdora que donava a la peça un aire angelical.

Respecte als solistes, el més destacable del vespre va ser el baríton –que va adoptar també el rol de baix- José Antonio López, que va lluir un timbre rugós però clar i rodó, i va ser molt expressiu. El seu domini tècnic és indubtable i la projecció de la veu molt directa. En el Quoniam va aconseguir que una partitura molt difícil semblés d’allò més senzilla, bo i aportant el toc de solemnitat que demanava. Una altra veu prodigiosa de la nit va ser la de Marta Mathéu. Amb una precisió tècnica impecable, tal i com ens té acostumats, la soprano tarragonina ens va oferir el seu timbre brillant i punxegut amb un recital de matisos expressius i frassejos molt ben conduïts.

La contralt Marina Rodríguez-Cusí, per la seva banda, amb un timbre gruixut, demostrà seguretat, experiència i va controlar molt bé els reguladors. A més, va defensar molt bé l’Agnus Dei final. També va fer un molt bon paper Beñat Egiarte que, malgrat que la seva veu és més aviat prima, va saber travessar la veu del baríton/baix. Al Domine Deus, que es pot considerar una ària per a tenor, va donar la potència que requereix la partitura, i es va mostrar còmode en la tessitura, solvent tant als aguts com als greus. Va proferir els mots amb una dicció envejable i va desplegar molts recursos vocals per oferir una bona interpretació. Tots quatre van fer una feina molt bona d’acoblament de les veus, demostrant gran professionalitat i talent.

Quant als instrumentistes, no és cap novetat lloar la tasca de Juan de la Rubia, amb un domini absolut de l’harmònium. L’Ofertori, una pàgina instrumental amb moments molt bells que presenta una polifonia molt ben trabada, va ser tot un recital de musicalitat. Però el millor de la nit va ser el piano de Josep Buforn. El músic va fer sonar l’instrument amb absoluta precisió en l’atac, desplegant una gran quantitat de matisos i aportant força quan calia oferir més suport al cor. Va tocar amb densitat quan la partitura es tronava més harmònica, però els fragments més melòdics van sonar cristal·lins, nets i clars, segurament, al gust de Rossini. És un luxe per als artistes de tenir-lo, suposadament, d’acompanyant, perquè en realitat aquell piano esdevingué un solista més que estava atent als batecs dels artistes que estaven a dalt de l’escenari. Sempre mantenint-se a l’ombra, darrera de cors o de cantants, animem Josep Buforn a encetar una carrera en solitari, un àmbit que es resisteix a explorar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació