El món contradictori de Valery Gergiev

Ibercamera ofereix un concert amb l'Orquestra del Teatre Mariinsky sota la batuta del director rus

La presència de Valery Gergiev al nostre país comença a ser qualsevol cosa menys un esdeveniment. Com que del que es tracta, malgrat la indústria de l’espectacle, no és de crear esdeveniments si no d’escoltar i interpretar bona música ben tocada això és, en principi, una bona notícia. Moments i motius per valorar els mèrits d’aquest director n’hi ha i n’hi va haver també dijous 21 a L’Auditori de Barcelona al doble concert. Però també hi ha sempre, aquí i allà, l’estranya sensació que Gergiev no sempre es pren del tot seriosament la seva activitat. O que massa sovint tira de rutina i d’anar per la vida a salt de mata.

valery gergiev
El director Valery Gergiev en acció (Foto: Alexander Shapunov)


Un servidor és un damnificat d’aquell Tristany i Isolda que el mestre rus va perpetrar al Liceu l’any 2015, i no en qualitat d’espectador si no de corista. Això em va impedir veure la funció, però no em va resultar gens estrany que hi hagués una reacció d’indignació en amplis sectors del públic: ni tan sols vam tenir la possibilitat d’assajar amb el senyor Gergiev perquè es va presentar a Barcelona una hora abans de l’actuació. I d’aquesta anècdota se’n pot fer categoria si recordem el concert dedicat a Wagner que va oferir a Peralada l’any 2013: entre irregularment mediocre i mediocrement irregular, malgrat aquella esplèndida obertura de Lohengrin.

Aquestes reflexions em venien al cap escoltant l’atropellada introducció de l’obertura de Tannhäuser (i no es tracta només d’un problema de tempo) que ens va oferir l’altre dia i que va donar lloc, en canvi, a una secció segona molsudament tensa i quan semblava que el redreçament era definitiu arriba aquella entrada, famosíssima, del ritme de tresets que anticipa la irrupció en forte dels metalls: inconcreta, vacilant, desequilibrada… Només va fer falta una execució esplèndidament descordada -com ha de ser- del tema de la bacanal per veure en poc més de cinc minuts el caòtic món de sublimitat que caracteritza la carrera de Gergiev.

Un servidor no té la intimitat suficient per saber com prepara i assaja el senyor Gergiev les partitures que executa però és segur que com a mínim ha dirigit l’obra a Bayreuth i Sant Petersburg. En qualsevol cas el que va quedar clar és que la Simfonia Fantàstica de Berlioz és el  cavall de batalla més freqüent tant per a ell com per l’orquestra del Mariinsky. Es va notar malgrat el preu de les entrades.

La Simfonia Fantàstica de Berlioz és el cavall de batalla per Gergiev i l’orquestra del Mariinsky

Però no val la pena aturar-se en els aspectes més tristos de la vetllada. Berlioz era el gruix del programa i, a diferència del Tannhäuser inicial i de l’obertura del Fledermaus que va cloure el concert com a bis, l’execució va ser essencialment fluïda, amb la naturalitat i la plasticitat que cal esperar d’una orquestra d’alt nivell tècnic i d’un director internacionalment reconegut. Amb el tremendisme just i necessari als darrers moviments i amb una sonoritat orquestral de gran bellesa i opulència (i religiosament ajustada en nombre a les restriccions que caracteritzen aquesta apocalipsi d’estar per casa en que s’han convertit les nostres vides).

Aquests ajustaments afectaven a una secció de cordes austera que, si bé es va deixar dominar pels metalls a l’obertura de Tannhäuser, va mantenir un equilibri molt més adient durant l’execució de la famosa obra de Berlioz, en que van cridar l’atenció poderosament unes fustes esplèndides. D’altra banda Gergiev tendeix a la lleugeresa en els tempi, aposta que resulta força idiomàtica quan es tracta d’una obra com aquesta que no tolera fàcilment aproximacions brumoses i germanitzants i que demana elegància i sobrietat (convenientment acolorida, naturalment, pel mestre Berlioz).


No és gens corrent que la reacció del públic al final de l’obertura de Tannhäuser sigui una barreja de fredor i estupefacció. Per això reconcilia amb el públic el fet que la reacció davant la Simfonia Fantàstica fos, en canvi, entusiasta i –sense que serveixi de precedent- proporcionada. Com que Gergiev i els seus havien entrat ja en el cercle virtuós l’entusiasme col·lectiu ja es va mantenir fins al final malgrat que no cal recórrer a un Kleiber o un Karajan per escoltar interpretacions molt més elegants i adequades de la famosa obertura del Fledermaus de Johann Strauss que se’ns va oferir com a propina. Que, després de tot, la stretta final de la peça fos veritablement electritzant és una bonica metàfora de la irregularitat característica de Valery Gergiev.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació