El classicisme cortesà de Haydn i Boccherini

La temporada musical de CaixaFòrum va celebrar el primer concert el passat 17 de gener a les vuit del vespre al seu auditori amb un conjunt de cambra tan prestigiós com La Real Cámara per interpretar un programa que va bascular entre Boccherini i Haydn, dos compositors coetanis que s’admiraven mútuament. El resultat va ser una vetllada d’allò més agradable i festiva.

El director de La Real Cámara, Emilio Moreno, que va actuar com a primer violí del quartet, també va fer de mestre de cerimònies en absència de programa de mà, i va oferir unes explicacions tan amenes com detallades de les peces del programa i del seu context històric. Malgrat ser coetanis i tots dos grans compositors de música de cambra, a Haydn i Boccherini els separava una distància de sis mil quilòmetres, l’un a Eisenstadt, al servei del príncep d’Esterházy, i l’altre a Arenas de San Pedro, al servei de l’infant Don Luis, germà del rei Carles III d’Espanya. Es comunicaven per carta mitjançant l’editor comú, Carlo Artaria.

La Real Cámara és un conjunt que va néixer amb l’objectiu de recuperar el patrimoni musical hispànic dels segles xvii i xviii. És per aquest motiu que un gruix important de les seves interpretacions s’ha centrat en Luigi Boccherini, que malgrat néixer a Lucca, als vint-i-sis anys va traslladar-se a Espanya i s’hi va quedar a viure. Va treballar al servei dels Borbons, però la seva música va travessar fronteres i va arribar fins a Prússia, on el rei Frederic Guillem II, un gran melòman i un intèrpret notable de violoncel —igual que el mateix Boccherini—, li va encarregar obres de cambra fins a la seva mort prematura. També Haydn va dedicar alguns quartets a aquest rei, amb una destacada part de violoncel.

Va treballar al servei dels Borbons, però la seva música va travessar fronteres i va arribar fins a Prússia, on el rei Frederic Guillem II, li va encarregar obres de cambra fins a la seva mort prematura.

El concert va constar de tres peces de cambra, dues de Boccherini i una de Haydn. El quartet de Haydn era en realitat una cassació, és a dir, un arranjament del Quartet op. 2 núm. 2 Hob. III:8 en què la part del primer violí se substitueix pel llaüt. A diferència del violí, el llaüt dona sensació d’ingravidesa, ja que no pot fer les notes llargues d’un instrument de corda fregada. Es converteix una mica en un solista al qual el violí, la viola i el violoncel acompanyen.

José Miguel Moreno va ser l’intèrpret de llaüt en el quartet de Haydn, i de guitarra en el Quintet  núm. 4 G 448 de Boccherini, aquell que conté el famós Fandango. Els membres de La Real Cámara es van sentir més còmodes i més relaxats en aquesta darrera peça, i això es va traduir en un so més viu i més lleuger que en les peces anteriors.

La guitarra, situada al mig del quartet, va acoblar el seu so de manera dúctil i endreçada. Tant la música de Haydn com la de Boccherini són de caràcter inconfusiblement cortesà, sense estridències ni rauxa incontrolada. La Real Cámara va saber copsar i transmetre aquest esperit, i el públic de l’auditori de CaixaFòrum gairebé ens vam sentir com si fóssim el mateix rei de Prússia.

Es va trobar a faltar un element essencial en aquest Fandango: les castanyoles.

Tot i així, es va trobar a faltar un element essencial en aquest Fandango: les castanyoles. Boccherini va incorporar la guitarra en alguns dels seus quintets a petició dels seus mecenes espanyols, però en el Quintet núm. 4, en el darrer moviment hi ha incorporades unes castanyoles que tots tenim al cap, i que en la interpretació de La Real Cámara van ser absents. Es van trobar a faltar, la peça va sonar un xic despullada, com si li faltés un element essencial. Malgrat aquesta absència, l’èxit de La Real Cámara va ser total i davant els aplaudiments, van repetir el Fandango, novament sense castanyoles, però amb un grau encara més gran d’expressió i d’entrega.