El 7è aniversari de la GIOrquestra

El passat diumenge 27 de gener es va celebrar al magnífic Auditori de Girona el concert commemoratiu del 7è aniversari de la creació de la GIOrquestra, una formació ja consolidada i que compta amb el suport de la ciutadania, com es va poder veure en un dia en què el futbol, amb el partit Girona-Barcelona de la LFP, li podia haver suposat una davallada d’espectadors. No va ser així, hi ha gent per tot i la GIO té el seu fidel públic, de totes les edats, inclosos alguns nens que escolten la música sense poder parar ni un moment quiets a la cadira. Algun espectador passa més temps mirant la pantalleta del seu mòbil que no pas cap al escenari, però què hi farem! Sembla impossible demanar que la modernitat d’ara no s’imposi sobre l’anterior modernitat, que sempre hi ha hagut uns costums que passen i altres que arriben.

Aquest concert es va plantejar com una festa, amb el format d’alternança entre peces exclusivament per a orquestra i altres a les quals l’orquestra servia d’acompanyament a la soprano sud-africana Pumeza Matshikiza, qui va ser en definitiva la protagonista de l’esdeveniment en la seva primera actuació a Catalunya i a Espanya. Hem d’agrair la tasca formidable de la GIO en la recerca dels millors intèrprets per als seus concerts, tant instrumentistes com, en aquest cas, cantant, fent-nos gaudir d’artistes poc coneguts a la nostra terra però d’un interès inqüestionable. El concert va ser dirigit per l’italià Carlo Bernini, que com tothom sap és l’encarregat habitual de dirigir els recitals amb orquestra del tenor Andrea Bocelli, un fet que destacava el programa de mà del concert.

Analitzant per parts les actuacions i parant atenció primer en les peces només per a orquestra, s’ha de dir que la GIO en aquesta ocasió no va oferir el nivell equilibrat que acostuma. Així, la primera obra en interpretar-se, l’obertura de la famosa Die Zauberflöte (La flauta màgica) de Mozart va sonar poc cerimoniosa, una característica que hauria de tenir en una lectura de l’obra amb caire maçó. En definitiva un xic precipitada i amb un so excessivament metàl·lic, però no tant com per apaivagar l’entusiasme del públic assistent. Una altra obertura, la de l’òpera Carmen de Bizet, em va semblar encara pitjor llegida, amb un ritme i un so de pandereta, una lectura potser enfocada a aixecar aplaudiments, en la qual, a més, es va prescindir de la segona part de la peça, la més dramàtica, en un costum estès en concerts com ara el del diumenge. Una justificació que de ben segur no s’aplicaria a altres famoses peces: no m’imagino la “Dansa de les hores” de La Gioconda d’Amilcare Ponchieli sense el seu darrer minut i mig. Més encertades van ser la resta de les interpretacions exclusivament orquestrals, amb una participació solista excel·lent en algunes d’elles per part del Frédéric Descargues (concertino, violí), Joan Félix (viola), François Ragot (violoncel) i Esther Pinyol (arpa). La GIO va assolir el seu nivell habitual en l’obertura de Dichter und Bauer (Poeta i camperol) de Franz von Suppé, la de Nabucco de Giuseppe Verdi, l’Intermezzo de Manon Lescaut de Giacomo Puccini i el de Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni. Va brillar especialment en la magnífica “Meditació” de Thaïs de Jules Massenet, per arrodonir la nit amb la propina orquestral de la “Faràndola” de l’Arlesienne de Bizet magníficament interpretada.

Pumeza Matshikiza arribava amb molt bones referències, ben indicades al programa de mà. Entre elles, el primer premi del concurs de cant Veronica Dunne de l’any 2010, el haver fet una gira amb el tenor mexicà Rolando Villazón i el ser artista exclusiva del segell Decca Classics. Les bones crítiques l’acompanyen en les seves actuacions operístiques i la premsa parla sovint d’ella com d’una gran cantant en formació. No ho és pas una artista en formació, és ja una gran realitat, tot i que de ben segur assolirà nivells superiors a l’actual. Diumenge va cantar per primer cop en públic una ària de Verdi, en concret les peces “Pace, pace mio Dio” de La forza del destino i “Ritorna vincitor” d’Aida. Un resultat espectacular, res a veure amb la seva veu controlada i serena del “Deh vieni, non tardar” de Les noces de Fígaro de Mozart que havia cantant minuts abans. Té una veu perfecta per a Verdi tant pel color com per la intensitat i l’expressivitat dramàtica. Però també va lluir les mateixes qualitats en les àries de Puccini “Vissi d’arte” de Tosca, “Donde lieta uscì” de La bohème i “Un bel dì vedremo” de Madama Butterfly, Aquesta última, que significava el final del programa de concert, va aixecar al públic de les seves cadires, amb tota justícia. Formidable, lírica, emotiva amb una afinació perfecta i una dicció clara, la Butterfly es va convertir en africana per uns moments. La propina, la seva, com no podia ser d’una altra manera, va consistir en la famosa ària “O mio babbibo caro” de Gianni Schicchi de Puccini, cantant magistralment. No, no es tracta d’una artista en formació, és una gran artista que desitgem poder veure en escena en una òpera completa.